“Amb gran pena al cor, us comunico que ahir va morir el meu fill Oriol de 26 anys. Que Déu l’aculli en la seva glòria”. Així començava el passat 15 d’agost la carta enviada pel filòsof, teòleg i assagista Francesc Torralba (Barcelona, 1967) a totes les seves amistats després de viure la vivència més difícil i tràgica de la seva vida: la mort accidental, practicant senderisme, d’un dels quatre fills que Torralba ha tingut amb la seva esposa Carme. En aquell moment, pare i fill es trobaven al poble asturià de Cabrales, lloc de pas de la Ruta del Cares, la qual travessa la frontera entre Castella i Lleó i Astúries a través dels Pics d’Europa.
Després d’aquell fatídic accident, la vida de la família Torralba es va capgirar per complet. Una missa funeral va omplir de gom a gom l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona el mes de setembre en sufragi d’Oriol Torralba, presidida per l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, i concelebrada per altres bisbes catalans. Allà, el pensador català, en nom de la seva família, va poder agrair personalment l’escalf rebut i subratllar el valor de la fe per superar un dol que, el passat diumenge, va compartir al programa Via Lliure de RAC1, conduït pel periodista Xavier Bundó.
“La fe és un antídot a la desesperació”
Francesc Torralba, que tres anys abans d’aquest succés va escriure l’obra Paraules de consol (Angle Editorial), on l’autor planteja com transitar per l’experiència de la pèrdua de manera consoladora i humana (sense tractar, però, com afecta directament la mort d’un fill als seus familiars), va avançar que es troba redactant un llibre que versarà sobre la seva experiència: “És una manera d’alliberar els sentiments, d’endreçar la ment i ajudar persones que passen per una experiència semblant”, va expressar.
Després de definir la mort com “una intrusa que entra a casa teva sense trucar a la porta per alterar-ho tot”, Torralba va manifestar que l’escolta a les persones que comparteixen el mateix dolor i el fet de no censurar el plor (“sense avergonyir-se’n”, va dir) esdevenen clau per trobar camins d’expressió quan fallen les paraules. Recordant les paraules aparegudes a Eclesiastès o Cohèlet, un llibre de l’Antic Testament, va assumir que, a la vida, “hi ha un temps per plorar i un altre per riure“, i, posteriorment, va citar el filòsof Søren Kierkegaard per destacar que “la mort d’un ésser estimat, com si fos un aprenentatge, és un impuls per a viure i, per tant, un cop passa, dones més valor a les coses en cada moment”, va sentenciar.
Sense haver pogut acomiadar-se del seu fill en el moment de morir, ja que les circumstàncies no li ho van permetre, el colpidor testimoni del filòsof va servir per a recordar com “la fe, com altres elements com ara la comunitat, les paraules o els símbols, és motiu d’esperança, un antídot a la desesperació”.
