A inicis de l’any 2019, el físic, poeta i assagista David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) va impartir dues conferències, a petició de la Fundació Joan Maragall, per oferir una visió actual de la idea de Creació. Gairebé cinc anys més tard, ha reprès i actualitzat aquelles reflexions per posar-les en ordre en el llibre Pensar la Creació (Albada Editorial, 2024), un assaig amb què aprofundeix en un concepte que va més enllà de la curiositat concreta per l’origen de l’univers i implica la convicció que rere l’existència del món hi ha una saviesa, un sentit, i la idea que la Terra ha estat feta per a tots els éssers que l’habiten.
Les relacions entre cosmologia física, cosmologia filosòfica i cosmologia religiosa sempre l’han interessat. D’on sorgeix aquest interès?
El tema religiós sempre m’ha interessat, des de petit. I al llarg de la meva vida, mentre m’he dedicat sobretot a la investigació en física i a la poesia, mai he deixat de banda aquest interès. Com que es tracta de coses cosmològiques que interpel·len la filosofia, i també la religió, és un dels punts on la física toca aquestes fronteres una mica metafísiques i es pregunta pels fonaments i els límits de l’existència. D’altra banda, com que he traduït al català diverses obres de Stephen Hawking, la gent m’ha demanat conferències sobre aquests temes cosmològics i també sobre com els interpretem actualment. Per tant, aquests factors han estimulat, des de 1989 fins al moment actual, el meu interès per la temàtica.
Sovint es tendeix a associar la Creació només amb la teoria de l’inici de l’univers. En canvi, vostè eixampla aquesta perspectiva i defensa que la Creació va molt més enllà d’això.
Efectivament, la idea de Creació no és només una idea de com va començar l’univers. Sí que s’interessa per l’origen i els fonaments de tot allò que existeix, per la seva possible relació amb una realitat transcendent, però també s’interessa pel sentit de l’univers, i això apunta cap al futur i interpel·la sobre sentit de la vida, de l’univers, i sobre el paper del bé i del mal. Per tant, enfocar la nostra atenció només en el Big Bang és només una part mínima de la idea de Creació.
De fet, si ens atenim a aquest concepte més ampli a què vostè fa referència, s’entén millor encara la defensa de la Creació que exposa el papa Francesc a la seva encíclica Laudato Si’.
Per descomptat. La idea que la realitat té un sentit, que la naturalesa té un sentit i està feta per a tothom i no només per a un grup de gent més rica, més sàvia o més poderosa, és una cosa que forma part del concepte de Creació. Com formen part aquest sentit del món, que també implica el sentit de la justícia social, de pensar en la Creació no només com una cosa planetària sinó també tenint en compte l’ésser humà, la justícia social. Tot això forma part de la Creació i aquesta és una idea molt consistent.
Una altra idea que exposa vostè en el llibre és el de la raonabilitat de la fe. És raonable, creure en Déu?
Jo acostumo a distingir entre la demostració científica de l’existència de Déu i la raonabilitat de la fe. Hi ha algunes demostracions de l’existència de Déu amb lògica matemàtica, però tenen diversos problemes, començant per la mateixa definició de Déu, que és molt abstracta i gens propera a la idea religiosa que tenim de Déu. Així, encara que tinguis unes demostracions de lògica matemàtica, aquestes no flueixen cap a la idea de Déu. Llavors, prefereixo considerar que la idea de Déu, tal com la tenim assimilada religiosament, és indecidible des del punt de vista de la ciència. La ciència no s’ocupa de qüestions metafísiques, però tampoc no les nega, ja que, simplement, no són del seu àmbit. En canvi, encara que la ciència no proporcioni demostracions de l’existència de Déu, hem de raonar la nostra fe com un element de diàleg amb la gent i amb nosaltres mateixos, per reflexionar sobre què és per a nosaltres Déu i quin el nostre compromís amb Ell.
“HEM DE RAONAR LA NOSTRA FE COM UN ELEMENT DE DIÀLEG AMB LA GENT I AMB NOSALTRES MATEIXOS, PER REFLEXIONAR QUÈ ÉS PER A NOSALTRES DÉU I QUIN ÉS EL NOSTRE COMPROMÍS AMB ELL”
Fa l’efecte que encara hi ha moltes persones que veuen ciència i fe com disciplines irreconciliables, però si s’aprofundeix en el diàleg entre totes dues, la perspectiva s’amplia. Què n’opina?
En efecte. La ciència no parla de religió, ni de Déu, però tampoc no parla de l’investigador. La ciència diu com podria descriure les observacions que faig mitjançant una sèrie de regles lògiques i observacionals, prescindint de les emocions de l’investigador, que malgrat tot existeixen, i prescindint de la idea de Déu, que malgrat tot podria existir. Per tant, la ciència no nega l’existència de les emocions de l’investigador com tampoc l’existència de Déu. El que passa és que no en parla per una qüestió purament metodològica. Llavors això desorienta una mica la gent, que tendeix a pensar que per descriure el món només cal aquesta mena de lògica matemàtica, observacional i experimental. En realitat, quan la ciència es comença a fer preguntes més filosòfiques o psicològiques, també va a parar a l’emocionalitat de l’aventura i també es pot interessar pel tema de Déu.
Per acabar, vull preguntar-li pel teòleg i biblista català Armand Puig, que d’aquí a pocs dies serà homenatjat l’Ateneu Sant Pacià. Té previst assistir-hi?
Tinc intenció d’anar-hi, sí. Estic amb un gran deute intel·lectual amb l’Armand Puig, ja que ell em va encarregar que escrivís el text de La passió de la Selva del Camp, que per mi va ser una experiència molt profunda. Sempre he tingut molta relació amb ell i el seu estímul intel·lectual ha estat molt important per a mi.
Què creu que ha aportat a Catalunya, des del seu vessant acadèmic, i què creu que podrà aportar a Roma, on presideix l’AVEPRO des del passat mes de setembre?
Crec que pel que fa a casa nostra, ha aportat un diàleg intel·lectual fecund entre el món acadèmic i el món social i teològic. I ara, des de Roma, amb una perspectiva molt més internacional, ens pot ajudar al fet que aquest diàleg tingui uns horitzons molt més amplis.
