La germana benedictina Montserrat Viñas (Tiana, 1942) és una de les dues Montserrats del Monestir de Sant Benet de Montserrat que comparteixen el seu nom amb la Mare de Déu més estimada de Catalunya. “Al monestir, som dues monges les que ens diem igual“, assenyala. Ella ho és, per la seva part, des que tenia 19 anys: “Tot i que jo volia casar-me i tenir fills, el camí va ser un altre”. Un camí que la va convertir en abadessa —és a dir, en guia espiritual— el 1995, tot rellevant la germana Cecília Boqué, fins al 2015. Dues dècades en què el paper de la dona a l’Església ha anat fent passos de gegant, “per bé que encara en faltin uns quants, ja que entrar a viure en un monestir, avui dia, ja no és una cosa tan normalitzada com abans“, reconeix.
Amb una veu que intenta redreçar després que l’hagi contagiat “aquest bitxo que encara ronda [el del coronavirus]”, argumenta telefònicament que ha llegit amb optimisme l’última reacció del papa Francesc sobre aquesta qüestió, el passat 1 de desembre. Amb motiu d’una trobada amb la Comissió Teològica Internacional, el pontífex va expressar la seva preocupació per l’escassa presència femenina durant l’audiència i va proposar de “desmasculinitzar” l’Església, començant per la teologia. Una manera de veure-ho, diu Viñas, que comparteixen les vint-i-vuit germanes amb què conviu —sis de les quals ja hi eren quan va entrar ella, que ha estat la segona abadessa de la història del monestir, fundat el 1952.
La germana sap molt bé què significa viure en comunitat, ja que va néixer en el si d’una família “més aviat pobra” de sis fills, tres dels quals van morir de petits. Va iniciar el seu recorregut benedictí fent brodats, però el taller que més hores de treball artesanal ha donat a les germanes que segueixen la Regla de Sant Benet, amb el segell de Viñas i de la germana Regina Goberna, ha estat el de ceràmica. “Mentre vaig ser abadessa no vaig poder fer-hi gaire cosa, però en finalitzar aquesta etapa vaig tornar a pastar fang”, descriu la monja, que traspassa els seus coneixements a les noves inquilines que resideixen al recinte, “cada vegada menys joves”.
La pregària i el treball es complementen per a aquestes dones amb l’acolliment que ofereixen des de l’hostatgeria a tothom qui desitja “carregar piles” enmig d’un ambient de pau, de reflexió, de silenci, d’estudi i de pregària. Montserrat Viñas, en aquest sentit, destaca la Sinclètica Escola Monàstica, de la germana Teresa Forcades, un espai de formació humanística en anglès impartit de forma virtual que va arrencar en plena pandèmia, fa tres anys. “Res a veure amb el que m’hi vaig trobar jo, aquí, quan vaig aterrar”, sosté.
Del present al futur, la germana és conscient que, a 81 anys, té un sostre d’edat que marquen les germanes més grans, i que voldria arribar a viure: “N’hi ha cinc que passen de noranta anys“, afirma. Però, per a ella, nodrir-se espiritualment de Montserrat és sentir-se cada dia més jove. “Aquí no envellim“, resol.
