Dijous 1 d’agost al matí. No han passat ni vint-i-quatre hores des de l’anunci del seu nomenament com a nova presidenta-coordinadora de Vida Creixent de la diòcesi de Girona i Domnina Rodríguez (Blanes, 1953) ja ha perdut el compte de les persones que l’han felicitat pel nou càrrec. “Que no tenies res més a fer, que també has hagut d’agafar això?”, li ha dit un amic, al·ludint els múltiples espais eclesials en què participa aquesta dona alegre i incombustible que enguany, com sempre, passa l’estiu sense moure’s de Blanes. “On he d’anar, si soc de mar?”, diu a Flama durant una conversa que té lloc a la rectoria de l’església de Santa Maria.
El seu nomenament al capdavant del moviment Vida Creixent l’ha firmat el bisbe, però ha sigut ell qui l’ha triada per al càrrec?
No, Vida Creixent és un moviment laical i, per tant, els òrgans de funcionament estan conformats per laics i laiques. A escala diocesana tenim una junta directiva, de la qual jo era vicepresidenta i, des de feia 3 mesos, presidenta en funcions. A inicis d’estiu, quan es va saber que plegava en Pere Canaleta, l’anterior president, la junta coordinadora interdiocesana, que és la que nomena els membres de les juntes directives, em van proposar el càrrec. Vaig acceptar de seguida perquè, al capdavall, faré les mateixes funcions que estava fent. M’hi he compromès durant els pròxims tres anys, que ja tinc prou feina.
A vostè se la veu ficada a tot arreu.
[Riu] Doncs sí. Soc membre del consell pastoral de la parròquia de Santa Maria, del consell interparroquial i del de l’arxiprestat. A banda d’això, col·laboro amb el Centre Catòlic de Blanes, amb el Grup Pensament i Acció, amb Càritas, on m’ocupo de la tresoreria, i amb la junta per l’agermanament entre la parròquia Sagrada Família de Blanes i la parròquia de Sant Pau de Dapaong, al Togo. Ah, i des de fa molts anys, també coordino el grup de Vida Creixent a Blanes i faig de catequista! Semblen moltes coses, però les puc fer, ja que visc sola, els meus nets ja són grans i ara per ara tinc una llibertat que no tenen altres persones.
Què és la Vida Creixent?
És un moviment laic que van fundar a inicis de la dècada de 1950 a França un grup de persones jubilades, que es reunien per pregar i reflexionar, a la llum de l’Evangeli, sobre el seu paper dins d’una societat que ja aleshores els deixava de banda. Aquell grup va ser la llavor de la qual naixeria més endavant “Vie Montante”, que s’aprovà l’any 1962, coincidint amb l’obertura del Concili Vaticà II. Dues dècades després es va escampar pel món i va néixer “Vie Montante International” durant un congrés celebrat a Toulouse. Hi va participar Joan Viñas, que fou el que portà el moviment a Catalunya, amb l’aprovació del cardenal Jubany, i el nomenament del capellà jesuïta Lluís Antoni Sobreroca com a consiliari. Es diu que va ser el cardenal Jubany qui, en un dels seus rampells, va suggerir adaptar-lo al català com a “Vida Creixent”.
Com es treballa en les trobades que fan entre els diferents responsables diocesans de Vida Creixent?
Fem tres reunions al llarg del curs, que dura des de setembre fins al juny. La pròxima serà a Solius a l’octubre, i vindrà la persona que ens ha escrit el llibret de treball que farem servir enguany. Ens explicarà per què ha escrit aquests deu temes que plantegen, i què li ha mogut a fer-ho i suggeriments de com hem de treballar cada apartat.
Qui ha escrit el llibre en aquesta ocasió?
Ha sigut una mestressa de casa. Els solen escriure tota mena de persones. Hi ha gent que ha objectat que aquest any el material és massa senzill, però aquí la qüestió és tenir un itinerari previ per començar a fer, depèn de cada grup que aquest plantejament inicial s’elevi més o menys. En Sobreroca deia que si amb el títol del llibre ja hi havia un punt de partida que permetia debatre una hora, ja n’hi havia prou. Altres anys, també hi ha hagut persones que s’han dit que els llibres han sigut feixucs. Tot depèn del nivell cultural dels grups en cada moment.
És important la Vida Creixent en aquest món actual, tan secularitzat?
Crec que sí, perquè hi ha pocs espais per poder expressar els neguits sobre l’evangeli, en la vida pública quotidiana no ho pots fer. Hi ha una gran necessitat entre la gent gran de compartir aquests anhels dins la vida cristiana: si ets bon cristià, si no, com et sents, què trobes a faltar… A Blanes les sessions en teoria haurien de durar una hora, però sovint en fem dues, perquè ningú no té pressa per marxar, tothom s’hi sent bé, xerrem i aprofundim en el tema.
Llavors les trobades són també un espai de socialització per a gent gran que potser se sent sola?
En efecte. Entre les persones del grup sempre es forma una cohesió, perquè entre elles es cuiden, es truquen, es passen a buscar per venir aquí, es crea un agermanament que és molt bonic. El primer grup de Vida Creixent de Blanes era de 22 persones, ara en som 8, no és un grup gran, i això és bo perquè fa que l’atenció no es dispersi. És enriquidor. Vaig assumir aquesta responsabilitat perquè hi havia la meva mare. Recordo que el primer dia que hi vaig anar vaig pensar que a aquestes dones no les podia deixar.
Els grups solen ser de dones?
Normalment sí, tot i que un cop va venir un home. Tenia un gran nivell. Li vaig proposar que era ell qui hauria d’animar el grup i no jo. I em va dir: “No, no, yo hablo teológicamente y tú tienes un lenguaje más llano”.
El rector, Enric Roura, ve a les reunions?
Poques vegades. Si li ho demanés, vindria, però ell delega molt i deixa fer. Hi ha moltes parròquies en què els grups de Vida Creixent els porta el capellà, i altres en què, senzillament, els rectors no volen que hi hagi aquests grups.
Per què?
Doncs per què Vida Creixent és un moviment laic i ells no hi poden manar.
Ja coneix al bisbe fra Octavi Vilà?
Després de les vacances m’hi aniré a presentar com a presidenta de Vida Creixent. Però ja vaig tenir una ocasió de reunir-me amb ell com a catequista, en un dels cursos que s’organitzen a l’hivern. L’última vegada, quan feia tres setmanes que era bisbe, va venir i va sentir les nostres demandes. Érem uns 45 catequistes del bisbat. Li vam demanar de tot, suposo que va sortir d’allà esverat.
