“La recepció del Vaticà II per part de l’Església espanyola i els moviments laicals”. Aquest va ser el títol de la conferència impartida a Roma el passat 12 d’octubre per l’historiador i redactor de la revista Historia y Vida, Francisco Martínez Hoyos (Barcelona, 1972) en la trobada Lay Mission and Vocation Conference. Amb el rerefons dels 60 anys de Lumen Gentium (un document essencial del Vaticà II que destaca el paper essencial dels laics a l’Església i el món), l’esdeveniment va aplegar desenes d’experts per reflexionar des de diferents àmbits sobre la història del laïcat, el seu paper en l’Església i les seves perspectives de futur.
Com va sorgir la possibilitat de viatjar a Roma a participar en aquesta trobada?
Va ser idea de Stefan Gigacz, un historiador australià, el que més sap a tot el món sobre la història de la Joventut Obrera Cristiana (JOC). Ens vam conèixer fa vint-i-cinc anys en una trobada a Brussel·les, quan jo investigava per a la meva tesi doctoral sobre la JOC catalana. Després vam mantenir el contacte a través de les xarxes socials. Ha estat un autèntic plaer retrobar-lo després de tot aquest temps. Em va regalar un exemplar dedicat del seu llibre acabat de publicar, Joseph Cardijn Rediscovered, on destaca la importància del fundador del jocisme com a model per al món d’avui.
La crisi de la Joventut Obrera Cristiana a Espanya als anys seixanta es va manifestar amb una dràstica reducció de militants. Quins factors considera més rellevants en aquesta decadència?
En primer lloc, l’enfrontament amb els bisbes. Els militants van patir un desgast enorme per la confrontació amb una jerarquia que no comprenia ni les necessitats del món obrer ni la necessitat d’autonomia dels laics. Els bisbes no es van comportar com a pastors i es van aferrar a qüestions jurídiques. D’altra banda, els moviments apostòlics havien tingut un paper important en les lluites obreres en una Espanya en què no hi havia llibertat d’associació. Quan apareixen nous partits i sindicats d’esquerres, aquestes organitzacions seran més atractives per als joves que la vella Joventut Obrera Cristiana.
Fins a quin punt el conflicte entre els militants i la jerarquia eclesiàstica, especialment en un context com el del franquisme, va accelerar la crisi de l’Acció Catòlica?
El conflicte va ser immens des del punt de vista emocional. Els militants desitjaven comprensió i es van trobar tot el contrari, immersos en una guerra que els provocava incertesa i tensió. Somiaven a canviar l’Església i fer-la més propera als pobres. La jerarquia, en canvi, estava preocupada pel que percebia com un qüestionament de la seva autoritat.
El Vaticà II va generar tensions dins l’Església espanyola, especialment entre els progressistes i la jerarquia franquista. Com va influir aquest context global en el laïcat espanyol i en la crisi de la JOC?
Molts bisbes encara es mantenien fidels a Franco, desconcertats pels canvis que portava el Concili. En canvi, entre els progressistes hi havia una implicació en la lluita contra la dictadura. No obstant això, el context espanyol no ho explica tot. La crisi de la JOC es produeix a escala mundial com a part de la crisi general de l’Església en el postconcili.
Creu que la manca d’autonomia dels laics dins l’Església va ser un dels principals obstacles per a una evangelització més efectiva, com assenyalaven militants com Mary Salas?
Sí, crec que va influir de manera determinant a projectar una imatge de l’Església massa clerical. Això encara és així. La gent de fora de l’Església no coneix tota la riquesa associativa del món dels seglars, ni que aquests moltes vegades defensen posicions molt més avançades que els bisbes.
Alguns bisbes espanyols acusaven els moviments de la Joventut Obrera Cristiana i la Germandat Obrera d’Acció Catòlica de politització, especialment d’infiltracions d’esquerres. Quin paper creu que va jugar aquesta percepció en la fractura entre jerarquia i militants?
Va ser determinant. Els bisbes veien infiltrats comunistes a tot arreu. En canvi, la politització de dretes els semblava tan natural que ni tan sols els semblava politització. Criticaven que un militant cristià pertanyés a un partit d’esquerres, però no que un col·lega del bisbat fos procurador a les Corts franquistes. Parlo en termes generals. A la pràctica, en cada diòcesi hi havia matisos diferents.
Com es manifestava la incomprensió de la jerarquia eclesiàstica envers el compromís social dels militants de la Joventut Obrera Cristiana? Hi havia diferències significatives entre Espanya i altres països com França?
Als bisbes els preocupava, sobretot, la influència comunista, real o suposada. D’altra banda, desitjaven controlar qualsevol manifestació de crítica social per part dels militants. Els irritava que aquests poguessin criticar la dictadura com si representessin l’Església en conjunt. En altres països, aquest tipus de conflictes es reprodueix amb més o menys intensitat. La qüestió de fons és sempre la mateixa: A qui pertany l’Acció Catòlica? Als militants o a la jerarquia?
Quina importància va tenir la Doctrina Social de l’Església en la formació dels militants de la Joventut Obrera Cristiana i de grups com la Germandat Obrera d’Acció Catòlica?
La Doctrina Social de l’Església, com tot, es pot interpretar de forma més oberta o més tancada. Els militants la utilitzaven per deslegitimar el franquisme. Per a molts bisbes, en canvi, tot es reduïa a presentar abans les autoritats les corresponents queixes, com si no fos la dictadura en si el que estava corromput.
Com van influir en la radicalització dels militants cristians factors com el creixement dels moviments d’esquerra i extrema esquerra? Va canviar la manera com aquests militants es relacionaven amb la seva pròpia fe?
Molts van tenir crisis de fe perquè pensaven que no aportava res al seu compromís sociopolític. Els semblava una cosa supèrflua. Altres, en canvi, van fer un esforç per compatibilitzar les seves creences religioses amb els principis marxistes que definien les organitzacions d’esquerres, presents a través de múltiples variants.
Fins a quin punt el conflicte entre la jerarquia eclesiàstica i la militància de la JOC es pot interpretar com una manifestació del debat entre modernitat i antimodernitat dins de l’Església?
La JOC, al principi, és a dir, als anys vint, comparteix l’antimodernitat de l’Església. És l’exèrcit de la jerarquia per reconquerir el proletariat des d’una perspectiva anticomunista. Amb el pas del temps, però, els seus militants s’obren als canvis i, en contacte amb els no-creients, adopten els principis de la contemporaneïtat. Mentrestant, entre la jerarquia, malgrat el Vaticà II, persisteix la desconfiança cap al món. Les autoritats de l’Església provoquen escàndol cada vegada que es pronuncien sobre temes crucials en termes anacrònics.