La societat occidental del segle XXI viu envoltada de factors que l’empenyen a alleujar temporalment l’estrès recorrent a conductes compensatòries que sovint acaben esdevenint addictives. Així, substàncies legals com l’alcohol, els ansiolítics, les pantalles, o il·legals com el haixís, la cocaïna o les drogues sintètiques, han esdevingut aliades de moltes persones per fer més suportable la realitat. Com afecta aquesta realitat a la vida familiar? Com s’hi pot fer front des d’una perspectiva cristiana? Aquestes van ser algunes de les preguntes que va intentar respondre el psicòleg, terapeuta familiar i escriptor Josep Araguàs el passat dijous al Centre Catòlic de Blanes en una nova conferència organitzada pel Grup Pensament i Acció.
En aquesta “societat addictiva” en què vivim, quins són els motius més recurrents pels quals la gent passa per la seva consulta?
Actualment, hi ha molts trastorns d’ansietat, molts. Això, particularment en les persones joves, comporta el risc que siguin medicades prematurament sense incidir en la reflexió que ajuda a descobrir per què es produeix aquesta ansietat. Hi ha molts trastorns del son perquè s’abusa de les pantalles i de les tecnologies.
I la família, quin paper ha de jugar, en aquest context?
La família ha deixat de ser aquell espai en el qual la gent obre el seu cor, comparteix taula, conversa i ha passat a semblar-se més a un hotel on pares i fills fan vida per separat, tots molt estressats. Per això, a vegades els pares se sorprenen quan descobreixen certes conductes addictives en els seus fills, com ara el consum de pornografia o qualsevol mena de drogues.
Vostè coneix les conseqüències que poden arribar a tenir els comportaments addictius. Quin és el preu que creu que podria acabar pagant la societat, si no es posa fre a aquesta tendència?
Crec que cada cop veurem més allò que en psicologia es coneix com la síndrome de Peter Pan, que vol dir que una persona compleix anys però no madura. La família ha de ser conscient que no ha de col·laborar amb la immaduresa, és a dir, els fills han d’aprendre que les coses tenen un valor i un preu, i que determinades conductes tenen conseqüències. Per tant, donar als fills coses fora de temps, comprar-los mòbils o ordinadors caríssims, tot això és subvencionar la immaduresa. I no ajuda gens perquè al final tindrem generacions que estaran en un núvol, i que aniran passant els anys i seran incapaces d’assumir responsabilitats.
“CADA COP VEUREM MÉS ALLÒ QUE EN PSICOLOGIA ANOMENEM LA SÍNDROME DE PETER PAN, QUE VOL DIR QUE UNA PERSONA COMPLEIX ANYS PERÒ NO MADURA. DONAR ALS FILLS COSES FORA DE TEMPS O COMPRAR-LOS MÒBILS CARÍSSIMS, TOT AIXÒ ÉS SUBVENCIONAR LA IMMADURESA”
Si dic que no puc començar el dia si no em prenc un cafè de bon matí, soc un addicte a aquesta substància?
En primer lloc, hem de diferenciar entre els hàbits i les addiccions. Si el cafè interfereix en la teva vida familiar, laboral, sexual o econòmica, si robes o menteixes per prendre-te’l, llavors és addictiu. Però generalment, qui es pren una cervesa al dia, una copa de vi o un cafè, pot deixar-ho, potser li resulta difícil, però ho pot fer. L’addicció, en canvi, és més difícil vèncer perquè lliga i sovint porta a un final quasi tràgic. Potencialment, qualsevol de nosaltres podem ser addictes, ja que tots estem fets del mateix fang, però no ens impedeix tenir hàbits controlables i que no ens perjudiquen. El plaer és necessari per a l’ésser humà, per tant, no patim si posem una cullerada de sucre al cafè o ens mengem un croissant.
Hi ha persones que prenen cada dia una quantitat d’alcohol considerable o que passen moltes hores davant les pantalles. Però com que aparentment això no té conseqüències per a la salut, ho normalitzen. Costa prendre consciència que tenim problema d’addicció?
Normalment, no en som conscients, que integrem i normalitzem certs hàbits, però això no vol dir que no siguem addictes. Un s’adona de la seva addicció a l’alcohol quan queda amb algú altre amb el qual no pot consumir-ne. I si parlem de pantalles, potser s’adonarà que té un problema quan vagi a l’oftalmòleg i li digui que ha perdut visió. Sigui com sigui, l’addicte és aquell que no pot deixar un determinat hàbit nociu i que busca excuses per no fer-ho. En canvi, si la persona no és addicta i algú li diu que ha de deixar-ho, ho farà.
Quina és la relació entre el pecat i aquelles debilitats que porten a caure en l’addicció?
Pecat i addicció són coses diferents. L’addicció és un problema que afecta la salut mental i sovint necessita un tractament psicològic o psiquiàtric. El pecat, en canvi, és un problema d’índole moral que a vegades ens porta a mentir, a ser infidel, a estafar, a calumniar, a agredir. En qualsevol cas, és interessant la pregunta, perquè jo, com a persona creient, acostumo a definir-me com un pecador en rehabilitació. Mentre estiguem en aquest món, haurem de fer front a conductes de pecat. I quina és la forma de resistir l’addicció al pecat? Allunyar-nos-en, o com diria l’Apòstol Pau, revestint-nos de Crist. Al final, l’Església és un grup de pecadors rehabilitats que estan caminant junts.
Què ens ensenya, en aquest context, la fe cristiana?
La fe cristiana ens ensenya la llibertat de consciència. Ho deia Sant Pau en la primera carta als corintis: “‘Tot és permès. Però sapigueu que no tot convé. Tot és permès, però no tot edifica'”. Si alguna cosa hem après amb la nostra fe és que ens ha retornat la dignitat: alguns de nosaltres, potser no érem addictes al consum de tòxics, però potser sí a la mentida o a la infidelitat. Jesús va dir que la veritat ens faria lliures, i gràcies a això podem decidir amb criteri propi. Com a cristians, estem cridats a viure en llibertat sense que res ens esclavitzi perquè tenim una relació amb Déu que no és d’esclavatge, sinó d’amor. Estimar Déu és una decisió voluntària. Aquí rau la diferència. “Tot és permès, però no tot convé”.
Quines eines dona la fe per fer front a les addiccions?
La nostra fe cristiana té disciplines espirituals que són molt sanes per evitar caure en les addicions. En primer lloc, la pregària. Avui es practica molt la meditació, i està molt bé, és una cosa que aporta pau i serenor al cervell, i estic convençut que allarga la vida de les nostres neurones. Però la pregària implica a més a més la convicció de parlar amb algú que no només ens escolta sinó que ens estima, i que té més poder que nosaltres. En segon lloc, tenim la paraula de Déu, plena de consells i saviesa que ens ensenyen de forma molt clara que res ens ha de dominar.
