Una celebració a la Catedral de Tarragona, amb restriccions i amb la necessitat de portar la mascareta posada a causa de la pandèmia de coronavirus, va representar l’inici del recorregut sacerdotal de Robert Otaba (Kinshasa, República Democràtica del Congo, 1988), que el juliol del 2020 es convertia en el primer capellà africà ordenat al servei de l’Església diocesana de Tarragona —i en el primer ordenat per l’arquebisbe Joan Planellas. Quatre anys més tard, Otaba és arxiprest de la Conca-Urgell-Garrigues i rector de la parròquia de Santa Maria de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, càrrec que compagina amb el de delegat diocesà per a les vocacions de l’Arquebisbat de Tarragona.
Com està vivint el seu quart estiu com a sacerdot? I, digui’m, durant els mesos d’estiu, en un poble d’interior com és Santa Coloma de Queralt, les misses són més o menys participatives per part de feligresos autòctons i forans?
L’estiu, als pobles, és un moment de festes majors i de vitalitat, i a Santa Coloma de Queralt i els pobles de l’entorn no fem cap excepció en aquest sentit. Com a prevere, el treball pastoral consisteix aquests dies a trobar-se amb els veïns i veïnes del poble per fer, justament, poble, com se sol dir. Puc dir positivament que hi ha una bona participació dels feligresos, tot i que sempre m’agradaria que vingués més gent. Una bona pastoral sempre és important per apropar la gent a la persona de Jesús.
Vostè va ser el primer prevere africà que va arribar a l’arxidiòcesi de Tarragona, però avui dia, es miri on es miri, és gairebé un fet normalitzat, la presència de capellans estrangers. Quan va arribar a Santa Coloma de Queralt, va sobtar, això, als feligresos més grans?
En arribar a Santa Coloma de Queralt, va ser sorprenent el primer moment en què es va produir aquesta situació perquè cada canvi genera sorpresa, però no pel fet de ser africà. Després tocava integrar-se a la realitat de la vila i de la comunitat parroquial, i així ha estat durant aquests anys.
Què n’opina, de la tasca sacerdotal de cobrir els serveis pastorals en més d’una església setmanalment degut a la manca de preveres? És el seu cas, també?
La situació actual exigeix un canvi pastoral per poder acompanyar les comunitats cristianes, ja que no tot ha de pesar sobre les espatlles dels preveres que hi ha ara. És urgent que tota la comunitat cristiana tingui consciència d’aquest canvi i que generi una resposta coherent i testimonial. La falta de vocacions al ministeri presbiteral és deguda també a la crisi de fe que travessa la nostra societat.
De quina manera creu que s’han de treballar les vocacions religioses des d’edats primerenques perquè es pugui fer créixer el gruix de persones vinculades al món eclesial?
El treball vocacional és una tasca de tota la comunitat cristiana i, aquí, les famílies juguen un paper molt important. És fonamental que elles mateixes es vegin com una església domèstica on s’adquireixi la primera noció de la vida cristiana, tal com ho subratlla el Concili Vaticà segon. S’ha de crear una cultura vocacional, és a dir, una catequesi i un acompanyament pastoral que permeti a cada batejat descobrir la seva crida rebuda.
Si mirem a l’Àfrica, el Papa va dir, en el viatge que va fer-hi l’any passat, que es deixi d’esclavitzar el continent amb el “colonialisme econòmic”. Què volia dir?
El continent africà té moltes riqueses humanes i materials, però el seu desplegament s’afronta amb les realitats internes i externes. Hi ha molts factors que depenen de la presa de consciència de la part dels africans, i uns altres que són jocs de la geopolítica occidental que aprofita per estendre el seu domini. Tal com ho va dir el papa Francesc en el seu viatge apostòlic el mes de febrer de l’any passat, cal que es treguin les mans de la República Democràtica del Congo, d’on soc jo, però també de la resta de l’Àfrica. No és una mina per explotar ni una terra per robar, com va dir el pontífex.
Quatre missioners màrtirs del seu país d’origen han estat proclamats beats recentment. Com és d’important, aquesta notícia, per a vostè?
La beatificació d’aquests quatre màrtirs és un signe d’esperança per mi. Van donar la vida com a prova que l’amor sempre guanya en un context d’odi i de persecució social. Per això, són uns intercessors i models per a l’Església i la societat del Congo, particularment en aquest moment de tensió política que viu el país.
Com definiria l’Església catalana, després del temps que l’ha pogut conèixer des de dins?
L’Església catalana és una comunitat cristiana que té la seva particularitat per raó de la seva història sociopolítica i la seva idiosincràsia. És una Església viva que tracta de buscar nous recursos per evangelitzar. És una Església que reposa sobre el testimoni paulí que li dona un caràcter especial, però que no ens hem apropiat encara del tot com a referència espiritual.
