‘Dignitat en la fragilitat’. Aquest és el lema del manifest amb què aquest 1 de maig els diferents moviments d’acció catòlica especialitzats en el món del treball que conformen la Pastoral Obrera de Catalunya surten al carrer a commemorar la Jornada Internacional dels treballadors i treballadores. Serà l’enèsima vegada que Grego Belmonte, comercial de professió i veterà militant de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), participarà en aquesta trobada que enguany reivindica el dret una salut i una ocupació que han esdevingut cada cop més precàries entre la classe treballadora.
Què els ha portat a escollir el tema de la fragilitat en els àmbits de la salut i l’ocupació?
Des de la Pastoral Obrera de Catalunya, estem molt implicats en les situacions de vulnerabilitat provocades pel món del treball: dones en els treballs de cuidadores; joves amb problemes de salut mental per la pressió laboral i la incertesa; dones i homes que perden la feina en una edat amb dificultats per trobar-ne una de nova; tot plegat, en una societat en què l’aspecte laboral ha estat un element d’identificació. La precarietat laboral i la incertesa afecten directament la salut de les persones i el seu entorn.
Fan èmfasi en el fet que la fragilitat de la salut de les persones i del sistema de salut públic s’acaba traslladant a les persones cuidadores, que en molts casos treballen sense garanties laborals. Creu que perquè les administracions puguin actuar per revertir aquesta situació primer cal que la societat reconegui la realitat?
Sí. Cal reconèixer la importància del treball de les cures. Durant la pandèmia de la covid-19, es va posar de manifest la importància de “les feines essencials” però tot això es va esvair amb el pas dels temps. La nostra societat se sustenta sobre una part important de feines precàries, mal retribuïdes i sense el reconeixement social. La manca d’inversió en serveis públics i d’assistència provoca un buit en els serveis de cura i acompanyament, que obliga a un esforç econòmic de les famílies en la cura de persones dependents, havent de recórrer a l’economia submergida i a immigrants sense papers. Podríem també explicar com els ajuntaments contracten serveis d’assistència i d’atenció domiciliària amb ofertes econòmiques baixes i que en conseqüència repercuteixen en les condicions de treball i salarials de les persones que hi treballen (majoritàriament dones).
Demanen una millora substancial del sistema de salut pública. Quins són els arguments per reivindicar aquesta necessitat?
Avui podem comprovar la precarietat en l’assistència primària als caps dels barris obrers, podem comprovar la llarga llista d’espera d’operacions quirúrgiques no greus que poden millorar la vida quotidiana de les persones (cataractes, pròtesis, traumatologia…). També la gran manca de tractaments psicològics, totalment insuficients en l’acompanyament de depressions i trastorns alimentaris com ara l’anorèxia, que afecta molts joves. Una bona inversió en salut en atenció primària ajuda a donar pautes saludables de vida i a interactuar els equips professionals en els barris. I no cal dir que una situació laboral estable i digna millora la salut de les persones.
Què opinen de la precarietat laboral existent en la societat, especialment entre els joves?
La precarietat laboral afecta a pràcticament un 50% de les persones en edat de treballar, actives o aturades; també al 75% dels joves, el 67% de les persones immigrades i el 54% de les dones, segons dades de l’estudi de CCOO del 2021. La fractura és cada vegada més gran entre feines molt “tecnològiques i d’alta formació” i feines sense una necessitat alta de formació (sectors de serveis, turisme, etc.)
Cal una política global sobre el treball que abordi aspectes com ara les condicions salarials, les condicions horàries i de conciliació com la vida familiar i social, la protecció en la pèrdua de la feina, polítiques d’habitatge, i una àmplia reflexió sobre la renda mínima o universal, en un moment en què la productivitat continua pujant i no cal que treballi tothom.
En un número recent de la revista Salillum, Remedios Zafra deia que “la feina ens inunda i s’apropia de la totalitat del temps”. La hiperconnexió actual, implica una sobrecàrrega laboral? Sembla que a qualsevol hora poden entrar missatges relacionats amb la feina i que la frontera entre el treball i el descans ha quedat difuminada.
Sense cap mena de dubte. El món laboral ha fet de la flexibilitat una de les seves grans idees. Tenir-te sempre connectat, quan l’empresa et necessita. Flexibilitat i disponibilitat és el gran somni de les empreses. I sobretot retribucions salarials en funció de la teva aportació, és a dir empleades autònomes que facturen per la feina feta. Aquesta disponibilitat permanent no és saludable, ni permet gaudir d’una vida social i familiar plena.
Com a membre i representant de moviments obrers d’Església, quin missatge voldria enviar als governants?
Els governs han de promoure un marc legislatiu de protecció de les persones. Primer canviar la llei d’immigració i treure a les persones del forat de l’economia submergida, fer un marc legislatiu de garanties de condicions de vida: salarials mínimes, condicions d’accés a l’habitatge, protecció de la infància, augment dels recursos en atenció a la dependència, més recursos en la salut pública i, sobretot, en l’assistència primària.
I als empresaris en general, que els demanaria?
Els podem demanar moltes coses, però no és una qüestió de bona voluntat. Els governs han de legislar, perquè no imperi la llei de la selva. Convé recordar, com diu el papa Francesc, “que el treball ha d’estar al servei del bé comú”, i per això cal fer polítiques que fomentin la comunitat, reduint les desigualtats i oferint oportunitats de tenir una vida digna en tots els aspectes.
¿Què pot aportar el cristianisme i la Doctrina Social de l’Església en el moviment obrer del segle XXI?
En la meva opinió, tal com expressa Francesc, la Doctrina Social de l’Església ens situa en “una altra lògica”, que ja diferencia entre el treball assalariat i el treball com a activitat humana. El treball com a construcció d’un bé comú, aportacions des de la creativitat i el treball com a espais de creixement comunitari. En un sistema capitalista com l’actual, depredador de la natura i massa preocupat per maximitzar els beneficis, l’Església pot donar uns valors diferents i alternatius: viure en plenitud com a fills i filles de Déu i en germanor amb els pobles i persones oprimides.
Quina ha sigut la seva evolució dins dels moviments obrers d’Església?
Em vaig iniciar a la JOC l’any 1983, amb quinze anys, a la parròquia de Sant Pere Ermengol, en el barri del Besòs de Barcelona. Hi havia un grup de persones que havien fet la confirmació i van començar també a la JOC. En el meu cas, la militància va ser una forma d’establir vincles. Amb vint-i-sis anys vaig entrar a la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), fins avui.
Per què s’ha sentit inclinat a formar part d’aquests moviments i com ha combinat la militància amb la seva vida professional?
Tenir un equip de revisió de vida i una escola de militància com la JOC em va donar consciència obrera, em va fer créixer en la fe i m’ha donat un estil de vida que m’omple com a persona. En la Goac he crescut també en equip i en comunitat i per mi té un valor molt gran, un “gran tresor”, una forma de viure i donar-te a la comunitat. La JOC i la GOAC m’han donat capacitat de pensament i de crítica social i política. I al marge d’aquests moviments, he estat dotze anys regidor a Sant Adrià de Besòs i actualment, a Barberà del Vallès, participo de la vida social i política. També estic implicat amb Yalah, una associació de solidaritat amb el poble sahrauí. Combino aquestes activitats amb la meva feina de comercial en una empresa de rètols, senyalització i imatge corporativa.
