El 1985, un any després que Josep Miró Ardèvol (Barcelona, 1944) prengués la responsabilitat de liderar la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, va ser quan aquest enginyer agrícola es va adonar que, tot i la sensació de plenitud que vivia, “encara hi havia un buit”. Un buit espiritual: “Tenia un forat dins meu, que ràpidament vaig omplir amb la presència del Senyor“, confessa. I el guia per arribar-hi va ser mossèn Francesc Vergés (1919-2015), vinculat a Sant Pere de les Puel·les.
El passat mes de febrer, com a fundador de l’organització E-cristians, va presentar el Corrent Social Cristià, un moviment que proposa una renovació social, cultural i política des dels principis i els valors de l’humanisme cristià. Davant les eleccions del pròxim 12 de maig a Catalunya, aquest moviment posa en relleu que la pràctica totalitat dels partits amb representació avui en dia al Parlament de Catalunya no reflecteixen la concepció cristiana i, en molts casos, hi són explícitament contraris.
La mort de Joan Rigol ha tornat a posar el crit al cel pel que fa a la desaparició de perfils cristians en la política actual. Creu que això té remei?
No. Jo crec que a Catalunya i a Espanya hi ha un desert pel que fa a la concepció cristiana dels polítics. Sovint penso que la raó de la degradació política té molt a veure amb la desaparició d’una atmosfera culturalment cristiana, amb determinats valors i visions de la persona humana. El contrast entre la forma com es parla i s’actua en la política es troba a anys llum de la que predomina en les organitzacions que defensen la solidaritat, on la penetració de la cultura cristiana és molt forta. De fet, qualsevol persona semblaria un marcià si actués com ho fa un polític en aquest segon àmbit. L’amor, l’amistat, el respecte, el perdó i molts elements consubstancials al cristianisme són absents gairebé sempre en el paisatge polític.
Com creu que es manifesta aquesta absència de l’humanisme cristià que comenta?
Això es veu quan es converteix en necessari el fet superflu, postergant el que és vital de debò. Això forma part d’un problema moral o, més ben dit, és una manifestació de crisi moral. Ho veiem contínuament quan es posterguen les actuacions polítiques que caldria veure reflectides en àmbits com els de la gent que viu al carrer, la pobresa infantil, l’educació pública, l’habitatge, les presons, la pagesia o la sanitat.
Des de quan creu que passa això, a Catalunya?
Hi pot haver molts diagnòstics, però crec que el desprestigi de la fe en la política ha estat condicionat aquestes últimes dècades per una determinada idea que fa d’allò que arriba últim i trencador el millor de tot. Així és com s’ha tendit, en un període postconciliar com el que vam tenir a finals del segle passat, a confondre l’humanisme cristià en un humanisme pur, per part d’un sector important de l’Església i per part de la societat en general. Quan la realització humana es completa a través d’un desig sense límits, sense cap mena de compromís com podria ser el cristià, la situació canvia totalment.
Per què creu que tots els partits ignoren un principi de la concepció social cristiana com és el de subsidiarietat?
La subsidiarietat és entesa a mitges o com una prolongació de l’estat en les seves diverses administracions públiques; així ho fa la mateixa Generalitat. La subsidiarietat comença en les famílies, les comunitats naturals i les associacions. És a elles, en primer lloc, a les quals cal facultar perquè disposin dels mitjans necessaris per abordar les qüestions que els incumbeixen, començant per l‘educació.
Creu que l’Església hauria de tenir més presència en el debat de determinats aspectes que només es gestionen des de la política?
Si això implica entrar en campanya electoral i participar en el debat estrictament polític, crec que no. Però en aquells aspectes que afecten directament la concepció del catolicisme, com ara qüestions en què es tractin, per exemple, el dret a la vida o les cures pal·liatives, això ho veuria amb bons ulls. No es pot oblidar que l’Església té molt a dir en la seva Doctrina Social, que no pot quedar aïllada en un simple debat acadèmic. Els nostres bisbes la fan servir poc per a les seves intervencions i, en general, l’Església la té oblidada.
En la seva carta dominical, el passat cap de setmana l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, va qüestionar el projecte de Hard Rock i va demanar als polítics que es “juguin” la vida al servei de Catalunya i de tota la seva gent, sense discriminacions, i pensant en els més febles. Com creu que ha actuat?
És el que ha de fer! Quan algú es mulla i baixa a terra, es pot equivocar, però, en aquest cas, és el que ha de fer. Manquen, i no només en períodes electorals, més posicionaments concrets com aquest, sense oblidar que la Doctrina Social de l’Església és un dels molts aspectes de la seva tasca primordial, i no l’únic. El que ha fet Joan Planellas és un exemple que caldrien adoptar altres bisbes catalans.
