La comunitat cristiana refugiada a la parròquia de la Sagrada Família de Gaza està de dol. Així ho assegura el rector, el P. Gabriel Romanelli, a través d’un videomissatge en què anuncia la mort d’una de les seves feligreses, Elham Farah, de 84 anys. L’anciana, una professora de música implicada en la vida parroquial, va rebre un tret el diumenge quan intentava comprovar que casa seva estava bé.
“Divendres passat em va aconseguir trucar de nit, en un moment que van tenir senyal, i em va dir que anava a buscar algunes coses”, explica Romanelli. Diumenge a última hora de la tarda va tornar a intentar-lo, que li havien dit que no ho fes, perquè l’exèrcit israelià estava al carrer i “hi havia molts enfrontaments”. Malgrat les advertències, la dona va decidir arriscar-se, i en el camí, li van disparar a les cames. “Alguns veïns musulmans van voler ajudar-la, però també van disparar contra ells. Ningú va poder arribar i va morir en aquest lloc”, relata Romanelli, que assegura que el cos encara no ha estat recuperat.
Segons reconeix el capellà, la comunitat sent un dolor enorme per la mort, “d’una manera tan tràgica i menyspreable”, d’una persona estimada. I amb l’afegit, diu, que “no ha estat tractada com un ésser humà“. La mort d’Elham Fara se suma, doncs, a la dels altres 18 cristians palestins que varen perdre la vida durant l’atac a l’Església ortodoxa de Sant Porfiri de Gaza el passat 20 d’octubre.
“La impressió és la d’un terratrèmol”
Enmig d’un context extremament hostil als carrers de Gaza, la comunitat, formada per unes 700 persones, continua decidida a romandre a la parròquia, malgrat que durant els darrers dies s’han intensificat els bombardejos al voltant del temple. En una entrevista publicada recentment al portal Terra Santa, Romanelli assegura que l’exèrcit israelià utilitza ara bombes que baixen molt en profunditat. “La impressió és la d’un terratrèmol. Encara que els nostres locals no es veuen atacats, tenim por que els edificis circumdants o l’església s’ensorrin”, confessa el capellà en una conversa que té lloc al Patriarcat Llatí de Jerusalem.
Romanelli hauria de ser a Gaza amb la seva gent, però es troba a Jerusalem perquè, assegura, “així ho ha volgut el Senyor”. Va tornar de Roma (on havia assistit al consistori de cardenals del 30 de setembre) la nit de dijous 5 d’octubre. Tenia previst tornar a Gaza l’endemà, el matí del divendres 6 al matí, però abans havia de portar medicines a una monja, recuperant-les de Natzaret. Atès que, ja abans de la guerra, no era fàcil entrar o sortir de Gaza, el rector va preferir esperar a Betlem per rebre les medicines, de manera que va acabar ajornant el desplaçament de retorn fins al 8 d’octubre, després del Sabbath.
Però els atemptats terroristes de Hamàs del 7 d’octubre, que van desencadenar una contundent i desproporcionada resposta militar israeliana, van impedir la tornada de Romanelli. Des d’aleshores, doncs, el telèfon ha sigut “el cordó umbilical” que l’ha mantingut unit a la seva comunitat, malgrat que ja fa uns dies que les telecomunicacions gairebé no funcionen. “Recentment, he pogut parlar un minut amb el P. Youssef”, assegura, en referència al vicari que queda a la parròquia, originari d’Egipte i membre, com Romanelli, de l’Institut del Verb Encarnat.
“Tot el que faig des d’aquí per ajudar la comunitat, els testimoniatges que dono per donar a conèixer el que estan passant, no podria fer-ho si jo hagués estat a Gaza, així que em consolo així. Quan s’acabi la guerra, potser podria fer-me útil allà”, confessa el P. Romanelli, preguntat per com està vivint la situació.
“On és el sentit de la humanitat?”
La vida mai ha sigut fàcil a Gaza, que ha viscut diverses guerres des de l’any 2005, any en què els israelians van abandonar l’enclavament. Fins i tot en els períodes de calma, aquest miler de cristians que viuen entre dos milions i tres-cents mil musulmans han viscut enmig d’una situació convulsa. Però mai havien experimentat un conflicte similar a l’actual.
Dies enrere, Israel va demanar a les poblacions que queden a la ciutat de Gaza —on es troba la parròquia— que evacuessin cap al sud a través del corredor humanitari, una proposta que fa indignar el pare Gabriel pels riscos que comporta. “Quin corredor humanitari és, quan els carrers són bombardejats també al sud? Israel diu que ha fet entrar 800 camions d’ajuda en un mes? Abans de la guerra arribaven entre 400 i 600 al dia i ja eren insuficients. On és el sentit de la humanitat en tot això?”, es demana.
La destrucció és gairebé total a la ciutat de Gaza, i l’església llatina també se n’ha ressentit, com demostren les esquerdes d’alguns dels seus murs, que es poden veure a les fotos que va publicar a Facebook el P. Youssef. “Tenim por que algun dia s’ensorrin. Alguns fidels dormen a l’interior dels nostres edificis, però ara que les nits s’han tornat més fresques, als locals parroquials ja no hi ha lloc per a tothom”, explica Romanelli.
Barris sencers reduïts a runes
Per pal·liar la situació en la mesura del possible, des de la parròquia han intentat comprar tendes de campanya, però, segons Romanelli, no queda res a Gaza després de 41 dies de bombardejos. “Israel ha destruït els pous, els tancs d’aigua sobre els sostres i també tots els panells solars. Els barris sencers estan reduïts a enderrocs. També s’han bombardejat les pancartes. S’ha destruït tot el que crea vincles socials”, lamenta Romanelli.
Malgrat tot, l’església de la Sagrada Família continua sent el lloc més segur i tranquil·litzador per la comunitat que s’hi aplega. “Com podrien les Missioneres de la Caritat evacuar amb elles els 40 nens discapacitats que cuiden?”, pregunta Romanelli, tot explicant que dins la parròquia s’han creat diversos comitès: un per a obtenir aigua, un altre per al menjar, un altre per al gasoil, la seguretat, la neteja, el magatzem i les activitats amb els nens.
A més del pare Youssef i de les tres missioneres de la Caritat, al temple hi ha tres germanes de la branca femenina del Verb Encarnat i tres germanes del Rosari. Totes elles, amb l’ajuda dels laics cuiden els nens en aquests dies de supervivència. “Si un únic bombardeig pot traumatitzar una persona durant tota la vida, intenteu imaginar com es pot sentir bombardejat nit i dia durant un mes”, adverteix el pare Romanelli, admirat per la manera com s’està regint la seva comunitat, a la qual dona tot el suport possible des de la distància.
Mentrestant, el temps passa i la guerra sembla no tenir aturador a Gaza. Als inicis del conflicte, a la parròquia es van aconseguir reunir reserves per a dues setmanes. No obstant això, ja ha passat un mes. “La parròquia ha comprat tot el que ha pogut, però entre la devastació al voltant, la sortida de la població i el risc de ser abandonats, la situació es fa cada hora més crítica. Quan acabarà tot això i què en quedarà?”, es pregunta el rector. Després prendre la decisió de no obeir l’ordre d’evacuació, Romanelli explica que la comunitat conviu amb “una angoixa suprema” que ningú confessa obertament. “I si caigués una bomba a la parròquia?”, conclou.
