El passat cap de setmana, Càritas Barcelona va celebrar el cinquè aniversari de la posada en funcionament de la casa d’acollida Pere Oliveras que aquesta entitat va crear al costat de la parròquia Santa Maria de Sants, en el mateix indret on anys enrere va deixar una gran empremta entre les persones més vulnerables el sacerdot —Pere Oliveras Lapostolet (1923-2007)— que dona nom a aquesta instal·lació.
Durant aquest lustre, han estat un total de 370 d’interns en situació de segon o tercer grau, o en llibertat condicional, els que han passat per aquest recinte per poder gaudir d’un procés de recuperació personal, emocional i relacional, així com un seguiment intensiu fins al compliment definitiu de la condemna. Un procés, a més, que ha servit a 9 de cada 10 homes que s’hi han atès per aconseguir un espai privat on viure i l’opció de formar part de la vida comunitària d’aquest barri, “per bé que els estigmes encara sobrevolin les seves vides”, com sosté Lourdes Ginestà, responsable dels serveis d’acollida per a persones en reinserció de Càritas Barcelona. “I més encara després de situacions com les que s’han hagut de veure als mitjans aquestes últimes setmanes en relació amb les presons”, indica.
Aquest dissabte ha passat un mes des que un intern de la presó de Mas d’Enric, al Catllar, a Tarragona, va matar a ganivetades la cuinera d’aquesta instal·lació penitenciària. I, arran d’això, la rehabilitació de les persones que han de ser empresonades ha tornat a estar en boca de tothom.
Així és. Com sempre passa, en situacions de crisi es polaritzen les opinions i els pensaments crítics. El col·lectiu dels interns ha estat històricament estigmatitzat en tot imaginari social i, arran d’aquest cas, que va ser aïllat, s’ha creat un fort impacte mediàtic que ha accentuat aquesta situació. L’etiqueta que es crea en una persona que ha estat a la presó és una etiqueta que han d’arrossegar la resta de la seva vida, i, malauradament, el que va passar a Mas d’Enric no ajuda socialment a anar-la eliminant de la nostra ment.
És bo per a l’actual sistema de reinserció que es debati i que es posi en dubte la seva execució?
Si aquest debat ha de servir per millorar la vida de les persones que es troben relacionades amb l’àmbit penitenciari, és bo. Totes les persones hem de vetllar pel dret de les altres persones, al marge de ser treballadores d’una presó o interns que estiguin complint una condemna determinada a les seves vides, i debatre per millorar sempre és bo. Els centres penitenciaris no són res més que espais per aconseguir una reinserció completa, i no espais per tenir-hi apartades els homes i les dones que no desitgem al món.
Com ho estan vivint, això, els interns que acompanyen vostès?
N’hi ha que no han pogut sortir de permís o que han vist alterada la seva dinàmica habitual. Per això, han tingut un sentiment generalitzat de preocupació i de tristesa. Al final, són persones que han viscut les conseqüències d’un acte aïllat comès per una persona determinada. Per als interns que encara tenen molts anys de condemna per complir, la manera com això pugui alterar les polítiques penitenciàries és un aspecte que els manté en un estat d’incertesa.
Tenen interns en llista d’espera per accedir a la casa d’acollida Pere Oliveras?
Sí. Això és fruit d’una evolució molt positiva d’un treball que només havíem estat practicant amb dones que es troben a la presó. Durant aquests cinc anys hem passat de voler ser una entitat discreta a rebre una acollida boníssima en el context social en què ens trobem. La casa és, abans que res, un espai de recuperació on els interns tenen el seu espai d’intimitat i, al mateix temps, d’acompanyament professionalitzat. Això es fa i s’aconsegueix des del respecte, des de l’amor i des de la confiança cap a un procés on cada individu n’és el protagonista principal, ja que nosaltres en som tan sols el secundari.
Per què creu que en Josep explica, en aquest vídeo, que voldria tornar a la presó en veure un món, el de l’exterior, tan canviat?
En Josep, com tants altres, va entrar en un centre penitenciari i es va haver d’adaptar a un entorn totalment diferent del que havia conegut, passant a formar part d’una microsocietat on el temps sembla que es congela per a qui és al seu interior. En sortir de la presó, va observar com havia canviat, per exemple, tot el sistema comunicatiu que impera en l’actualitat, avui dia més digitalitzat; per a ell, va ser com haver d’entrar en un altre món, on res tenia a veure amb el que ell coneixia. Per tant, la seva reacció de preferir quedar-s’hi, en comptes de sortir-hi, és una manera de protegir-se d’aquesta sensació.
