L’Opus Dei de Catalunya va superar amb bona nota les 59es Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura (a Premià de Dalt, al Maresme), celebrades des del 1965 i, enguany, programades els dies 16 i 17 de gener pel Centre Sacerdotal Rosselló, una entitat promoguda per la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació unida a l’Opus Dei. L’objectiu, des d’aleshores, ha estat actualitzar, teològicament i pastoralment, els membres de l’Obra a través de diversos debats, i enguany no ha estat una excepció. Amb el títol “Testimonis. Relats de crida i conversió”, el seu director, mossèn Lluís Tusquellas (Barcelona, 1952), ha atès Flama per fer-ne una valoració i analitzar els darrers canvis jurídico-canònics viscuts per l’organització.
Vostè i el seu equip han estat al capdavant d’aquestes jornades durant els últims deu anys. Quina conclusió n’extreu, de les que s’han celebrat aquest mes de gener?
El plantejament de la temàtica que s’ha abordat enguany [la importància del testimoniatge] va sorgir perquè hi havia membres de l’Opus Dei que anteriorment demanaven que les jornades anessin per aquí. Això és positiu perquè el testimoniatge té un interès cada vegada més candent, pastoralment parlant, com també ha defensat reiterades vegades el papa Francesc. Així va ser com els conferenciants que van participar van ser escollits perquè tenen un llenguatge oportú per arribar a la gent i transmetre la seva fe.
Com considera, doncs, que s’ha de transmetre la fe, avui dia, perquè tingui una incidència més forta?
Ha de transmetre’s d’una manera molt personal, més cordial i capaç de poder-se identificar fàcilment amb les històries de les persones que hi ha al darrere. Aquesta manera de predicar la fe ha de ser viscuda, també, com va dir encertadament un dels conferenciants, el bisbe auxiliar de Barcelona, David Abadías. El que és clar, en relació amb el que deia Abadías, és que el testimoniatge ha estat igual des del segle I dC, i, així les coses, només han canviat les paraules i les obres que s’encarreguen de fer arribar el missatge.
El guionista Oriol Jara i el jove capellà Joshua Enrique Carrillo també hi van participar, en aquestes jornades. Què destacaria de les seves opinions?
Oriol Jara va explicar com viu la fe amb convenciment, força i espontàniament, cosa que també fa als seus llibres, que estan rebent una molt bona acceptació. Joshua Carrillo, prevere mexicà de la diòcesi de Lleida des del passat novembre, va oferir una mirada molt sincera al voltant de la crida de Déu de què va ser objecte. Una història bonica de vocació religiosa que a mi, particularment, em va emocionar notablement.
Què vol dir quan afirma que la transmissió de l’Evangeli ha de ser més cordial?
Als capellans ens falta que, quan transmetem l’Evangeli, siguem capaços de ficar-hi també el cor. Hem de parlar des del cor cap al cor dels altres, diria jo. De fet, la gent capta els discursos que són espontanis i autèntics amb molta més rapidesa, i, això, encara que a alguns ens costi d’aconseguir, és el que cal fer. Ens ho demana l’Esperit Sant. No podem parlar fredament de tot allò que vivim; hem entregat la vida a Crist, és el més gran que hi ha, raó per la qual cal explicar-ho sense supèrbia i amb absoluta estima.
La redefinició de l’Opus feta aquests últims mesos pel Vaticà, afecta internament l’Obra de Josepmaria Escrivà?
Jurídicament i canònicament, les coses canvien; portarem un altre vestit, organitzativament parlant. Ens anirà una mica més estret o una mica més ample, però el carisma, internament, es mantindrà, el cuidarem com hem fet fins ara. Del que va voler advertir-nos el papa Francesc és que el cuidem, precisament.
