El llistat de béns mobles relacionats directament o indirectament amb l’Església que no són temples de culte a Catalunya és llarguíssim, i no és una notícia que se sàpiga ara. Normalment, les seves amplituds esdevenen funcionals per al gaudi cultural i turístic, així com per a molts altres tipus de beneficis menors, i no és estrany que constantment es facin públics moviments de cartes quant a les seves titularitats que arriben després de planificar-se en despatxos durant dies, setmanes o mesos. De fet, Montblanc i Reus són dos dels municipis que aquesta setmana han fet passes en aquesta direcció. Les dues situacions són diferents, però darrere dels dos anuncis es percep una olor similar.
A la Conca de Barberà, l’equip de govern local demanarà a la Generalitat que es repensi l’opció que li cedeixi de nou la titularitat del Convent de Sant Francesc, d’origen franciscà, per poder rebre una subvenció de l’Estat que en sufragui les despeses per rehabilitar-lo. Allà, el convent no és propietat de l’Església des de fa anys, però el fil espiritual que la hi connecta és estretíssim. I, al Baix Camp, Arquebisbat i Ajuntament han filat prim perquè un edifici que fins ara era de l’Església, el Centre Catòlic de la ciutat, passi a mans municipals perquè millori la seva estètica i el conjunt de la ciutadania en pugui treure major profit.
Aquestes estratègies institucionals no deixen de representar una pedra que fa més gran la muntanya que alimenta el debat sobre els béns de què disposa l’Església des de temps immemorials. Un debat que, d’altra banda i en grau més baix, obre l’opció de repensar si tot element patrimonial en risc de deteriorar-se en un espai eclesial d’accés públic ha de passar la resta de la seva vida en una vitrina de museu o convé mantenir-lo allà on sempre ha estat. Però això són figues d’un altre paner.
Una intervenció personalitzada és, de moment i davant notícies com aquestes, la clau de volta perquè els emblemes patrimonials de cada parròquia i de cada edifici més o menys vinculat a l’Església puguin cohabitar entre l’espiritualitat i la subsistència, entre la projecció turística i el reconeixement social, entre els recursos de l’Església i els d’altres entitats. Per conseqüència, les actuacions més originals que ningú no s’esperaria mai operen en situacions excepcionals, com a Constantí, al Tarragonès, on la totpoderosa Repsol col·laborarà econòmicament en la restauració del temple dedicat a l’advocació de Sant Feliu Màrtir en tenir una presència important a la zona. És només un exemple que constata els nous temps que corren per als moviments d’una Església amb visió empresarial.
