Juan Pablo Sanz García treballa des de fa nou anys al Servei de Premsa de la Universitat Abat Oliba CEU. Va arribar a Barcelona procedent de Madrid, ja que abans treballava al Departament de Comunicació de la Universidad CEU San Pablo, universitat germana de la UAO CEU. Aquests nous anys a la capital catalana han representat, assegura, “un gran pas vital i professional”.
Com és el seu dia a dia a la feina?
El punt de partida de la meva feina és un coneixement profund de l’activitat docent, investigadora i cultural de la Universitat. Una de les grans fortunes de treballar en la Comunicació d’una universitat és la diversitat de les realitats que acull. Pendre-hi contacte i entendre-les és una part important fonamental de les meves responsabilitats. L’altra part fonamental és el contacte amb els mitjans. Es fa sempre des de la perspectiva del servei, tractant de connectar el missatge i el capital de coneixement de la universitat amb les necessitats informatives i d’elaboració de continguts dels mitjans. Alhora, generem continguts per canals propis, tasca cada cop més rellevant.
És diu que un departament de premsa només pot funcionar bé si els seus responsables mantenen un diàleg fluid amb els caps. Un bon exemple d’això en l’àmbit eclesial va ser el de Joaquin Navarro-Valls i Joan Pau II. N’està d’acord?
Totalment. Com he subratllat abans, la condició sine qua non per poder aportar valor des de la comunicació institucional és assimilar a fons la seva missió i visió, les seves línies estratègiques i el lloc que es vol ocupar dins la societat. Això reclama que entre el responsable de Premsa i els seus caps hi hagi una línia de comunicació oberta i amb confiança mútua. L’exemple del binomi Navarro-Valls i Joan Pau II n’és una prova clara.
L’Església és conscient que cal invertir en professionals per a la comunicació social?
L’Església és mestra també en l’àmbit de la comunicació. Molts dels pressupostos actuals de la comunicació són conceptes que l’Església va crear o tenia ja integrats en el seu funcionament. Des d’aquest punt de partida, també s’hi aprecia una voluntat d’acostar-se a noves fronteres, a noves formes d’expressió. L’aposta per la professionalització de la feina de comunicació social és clara.
Des del punt de vista de la comunicació, com creu que es pot treballar per fer millorar la credibilitat de l’Església?
La credibilitat de les institucions creix des del moment en què perceben el debat públic com a una oportunitat de millora. L’Església ha de comunicar obertament la seva proposta a la humanitat, sense complexos i amb to propositiu. Essencialment, el seu missatge conté un pla de vida plena per a l’ésser humà. Cap institució pot comunicar un missatge integralment tan positiu com aquest. Comunicar en positiu i sense malfiances apriorístiques és clau.
A la seva institució treballen per estar preparats per fer front a una eventual situació de crisi institucional?
La informació és la clau de la preparació. Tota comunitat humana és susceptible de produir malentesos, errades o decisions desencertades. S’ha de tenir present quins són els riscos inherents a l’activitat que es desenvolupa i tenir previstos diversos escenaris. Els protocols previs aporten ordre i claredat per a moments de crisi, en què molt sovint regna la confusió.
Què en pensa, del papa Francesc, com a comunicador? És bo per a l’Església tenir un pontífex tan obert i espontani amb els mitjans com ell?
Com en tants altres aspectes, en el de la comunicació el papa Francesc és una benedicció. La seva espontaneïtat i obertura connecta amb el to propositiu i no imperatiu que fa que el missatge cristià tingui un atractiu inigualable. És un pontífex amb un do per trobar la freqüència adequada per a cada moment, audiència i tema.
