La Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA), del Salvador, ha acollit aquest cap de setmana la celebració del 106 aniversari del naixement de Monsenyor Óscar Romero. Ho ha fet amb la participació del reconegut teòleg espanyol Juan José Tamayo (Amusco, Palencia, 1946), que ha pronunciat la ponència magistral de la Trobada Romeriana sota el títol “Esperança d’Alliberament”. Aprofitant la seva presència al país on fa 43 anys va ser assassinat a trets el sant salvadorenc, Tamayo ha impartit també una conferència sobre la compassió com a principi teològic i ha participat en un acte en què ha parlat sobre alguns dels seus darrers llibres publicats. Enmig d’una atapeïda agenda, ha atès la trucada de Flama en uns dies en què, mentre El Salvador celebra la memòria de Mons. Romero, al país veí, Nicaragua, l’Església catòlica viu moments de gran turbulència sota la repressió del govern de Daniel Ortega.
Què ens diu avui la figura de Monsenyor Romero tenint en compte que el seu poble, El Salvador, segueix terriblement torturat per la violència quaranta-tres anys després del seu assassinat?
Romero continua sent un far que il·lumina l’obscuritat del present no només al Salvador sinó a tot el continent americà. És un símbol del cristianisme alliberador que va assumir una opció ètica i un compromís evangèlic per les persones empobrides, els col·lectius més vulnerables i el poble del Salvador. Va defensar una ciutadania crítica i activa i va promoure que fossin els mateixos salvadorencs els artífexs de la seva història, i que per tant no permetessin que poders exteriors els imposessin el camí a seguir. En aquest darrer aspecte no va tenir por a referir-se i assenyalar amb el dit a l’imperi nord-americà, per això va escriure una carta al president Jimmy Carter quan va llegir a la premsa que tenia la intenció d’enviar suport econòmic i militar al govern que estava reprimint al poble.
Una altra de les característiques fonamentals de Monsenyor Romero és que va ser un excel·lent pedagog popular. A través del mètode jocista (veure, jutjar i actuar), a través de la pedagogia de l’oprimit, de Paulo Freire, i a través dels mitjans de la ràdio de l’arquebisbat on es difonien les seves homilies i els seus textos pastorals, crec que va contribuir al fet que el poble passés de la consciència ingènua i intransitiva a una consciència activa i crítica; i de la consciència mítica a una consciència històrica i una praxi alliberadora.
En tercer lloc, Romero és un referent en la lluita per la justícia per a les persones creients de les diferents religions i la gent no-creient de diferents ideologies. Però, sobretot, crec que és un gran referent de la lluita per la justícia davant els polítics per la seva manera d’entendre i practicar la relació crítica i dialèctica entre el poder i la ciutadania. I també, per descomptat, un referent pels dirigents religiosos per la seva correcta articulació entre fe i política.
“ROMERO CONTINUA SENT UN FAR QUE IL·LUMINA L’OBSCURITAT DEL PRESENT NO NOMÉS AL SALVADOR SINÓ A TOT EL CONTINENT LLATINOAMERICÀ. ÉS UN SÍMBOL DEL CRISTIANISME ALLIBERADOR”
Molt a prop del Salvador, a Nicaragua, es viu una gran convulsió, amb la dissolució de la Companyia de Jesús per part del govern. Creu que en aquest cas el règim nicaragüenc ha topat amb un os més dur de rosegar que qualsevol altre dins de l’Església catòlica?
Daniel Ortega no té ossos durs de rosegar perquè la seva dentadura és totalment destructiva i voraç. I aquest atac a la Companyia és una etapa més de l’escalada cap a un intervencionisme polític en els diferents àmbits de la cultura, de l’oposició, de la mateixa democràcia. Amb la dissolució dels jesuïtes, ha arribat al cim més alt al qual pot arribar, ja que està eliminant una de les institucions més prestigioses del país des del punt de vista unitari i una de les més crítiques del seu comportament autoritari. No oblidem que ja ho havia fet abans amb Ernesto Cardenal, apropiant-se de Solentiname, una decisió que va marginar la creativitat cultural de Cardenal. Per tant, crec que és una etapa més en aquest context d’apropiació de tots els espais culturals, econòmics, polítics i universitaris, per a exercir el poder d’una manera totalment omnímoda i dictatorial. El problema és que, malgrat les denúncies dels jesuïtes d’Amèrica Central i altres institucions universitàries, ningú no frenarà a Ortega.
Creu que la Santa Seu i en general tota la jerarquia eclesial hauria de tenir més mà dura i assenyalar els culpables d’aquesta situació, com va fer el mateix Mons. Romero en el seu dia?
La mà dura mai no ha d’utilitzar-se, perquè seria un autoritarisme contra un altre. Però sí que crec que s’hauria de practicar amb fermesa i contundència la denúncia profètica dels abusos que exerceix el govern de Nicaragua davant institucions tan prestigioses com la UCA, i altres organitzacions que està controlant per a evitar tenir oposició o col·lectius crítics de la seva política. El Vaticà no està tenint aquesta actitud ferma davant del que està fent el govern de Daniel Ortega; hauria de ser més crític i considerar que es tracta d’un atemptat contra la llibertat religiosa, de pensament i la llibertat de càtedra en l’àmbit universitari. Per tant, està mostrant una certa debilitat i, d’alguna manera, també una certa complicitat. Tingui en compte que en aquest cas plou sobre mullat, ja que el règim ha expulsat desenes de capellans i religiosos del país i ha enviat a la presó a un bisbe [Rolando Álvarez]. En aquest moment, per tant, l’Església està segrestada pel règim de Daniel Ortega i el Vaticà, com a institució fonamental entorn de la qual pivota l’Església catòlica, hauria de col·laborar en l’alliberament. No sé si està negociant, però si ho està fent, els resultats no són bons.
“AMB LA DISSOLUCIÓ DELS JESUÏTES, ORTEGA ACABA AMB UNA DE LES INSTITUCIONS MÉS PRESTIGIOSES DEL PAÍS I UNA DE LES MÉS CRÍTIQUES AMB EL SEU GOVERN”
Hi ha clergues i religiosos nicaragüencs que viuen a fora del país i que, malgrat que tenen veu pròpia per denunciar el que passa, no ho fan perquè són objecte de coaccions per part del règim. Què n’opina?
És la mateixa actitud de la qual parlava fa un moment. Quan no es denuncien abusos tan greus contra institucions que haurien de poder funcionar amb normalitat, crec que hi ha una certa complicitat i fins i tot covardia. Aquest comportament se situa dins d’una onada ultraconservadora a la jerarquia catòlica, que és tèbia, poruga, i es mostra insolidària quan es transgredeixen drets com fa Daniel Ortega amb la confiscació dels béns de la UCA. Això no treu, per altra banda, que també existeixin col·lectius cristians que sí que estan denunciant.
Ha afirmat vostè recentment en una ràdio del Salvador que s’està manipulant el nom de Déu i del cristianisme. Què vol dir exactament?
Actualment, tant a Llatinoamèrica com a Espanya i Europa hi ha una extrema dreta política aliada amb moviments integristes i fonamentalistes del cristianisme. I certament, això que jo anomeno el cristneofascisme és una de les noves religions més perilloses, perquè utilitzen el nom de Déu per justificar polítiques d’odi, polítiques contra les dones, polítiques negadores del canvi climàtic, polítiques contràries als drets humans i a la igualtat entre homes i dones. Pel que fa a Espanya, estem en un punt en què mentre es produeixen aquestes aliances entre extrema dreta política i el PP governant en centenars d’ajuntaments, la jerarquia eclesial guarda un silenci còmplice; a més, l’Església ha renunciat a la utopia, al projecte d’un món millor per enredar-se en assumptes de les relacions Església-Estat, defensant amb dents i ungles unes propietats de les quals es va apropiar i no li corresponen.
“A ESPANYA, MENTRE ES PRODUEIXEN ALIANCES ENTRE EXTREMA DRETA I PP EN CENTENARS D’AJUNTAMENTS, LA JERARQUIA ECLESIAL GUARDA UN SILENCI CÒMPLICE”
En aquest context, què pot aportar “la compassió com a nou principi teològic”, que és precisament un dels temes de les seves conferències d’aquests dies al Salvador?
En efecte, l’alternativa en el terreny religiós, ètic i cívic a totes aquestes manipulacions del nom de Déu ha de ser la imatge d’un Déu compassiu, misericordiós, solidari amb els pobles i sectors socials més oprimits. En aquest sentit, la compassió, per a nosaltres les teòlogues i els teòlegs, ha de convertir-se en un nou principi teològic, la qual cosa significa veure la realitat, sentir-la i viure-la des de les víctimes. En aquest moment, la forma de veure la realitat per part de les institucions eclesiàstiques és des del poder i en aliança amb ell.
Ha dit vostè recentment que al Salvador s’ha fet una reproducció del trumpisme. Com ho explica?
Clar, un dels polítics més admirats per Nayib Bukele ha sigut precisament Donald Trump, a qui va anar a visitar perquè el considerava el referent d’una política repressiva que utilitza els símbols cristians de la Bíblia al servei d’un règim autoritari. Trumpisme i bukelisme tenen unes afinitats extraordinàries. Tingues en compte que en la repressió de Bukele contra les bandes criminals conegudes com les mares, s’ha aconseguit més tranquil·litat als carrers, però a costa de la detenció no només de bandes sinó també de dirigents sindicals, defensors de drets humans, activistes de defensa de les llibertats. I a més cal tenir present les condicions infrahumanes a què està sotmetent els membres de les mares, que és la negació més greu de la dignitat de la persona per molts comportaments punibles que hagin pogut arribar a tenir. En aquest moment crec que si bé és cert que les mares van ser victimaris, ara són víctimes d’una política transgressora dels drets humans i de la dignitat de la gent.
Fa pocs dies s’ha commemorat el tercer aniversari de la mort de Pere Casaldàliga. Creu que el seu llegat continua viu a Llatinoamèrica? Hi ha bisbes o missioners que se li assemblen?
No ho sé, no conec tan bé tot el continent llatinoamericà. Però en qualsevol cas crec que hi ha un dèficit de profetisme, un dèficit d’opció pels sectors més marginats de la societat i que actualment no hi ha aquesta radicalitat que va caracteritzar el compromís de Mons. Pere Casaldàliga amb les causes de les persones empobrides. Ell va afirmar amb contundència que les seves causes eren més importants que la seva vida; i ara jo crec que un sector jeràrquic majoritàri de l’Església a Llatinoamèrica prefereix protegir la seva vida en lloc de defensar les causes i la vida dels sectors més amenaçats. Un mes i mig després de la mort de Casaldàliga, vaig publicar el llibre: Pedro Casaldáliga. Larga caminada con los pobres de la tierra, i en ell vaig analitzar les causes per les quals va lluitar Casaldàliga, moltes de les quals eren vistes com causes perdudes però ell mai les va considerar així: la causa dels camperols i la seva defensa dins la comissió de la terra, que ell va crear a la Conferència Episcopal de Brasil; la causa dels màrtirs, de la qual va estar tan a prop; la causa de les dones marginades i oprimides; la causa dels pobles indígenes; la causa de les comunitats afrodescendents; i la causa de la terra. No veig que actualment hi hagi figures d’aquesta rellevància i d’aquesta significació i importància moral com la que va tenir Pere Casaldàliga, perquè cal considerar que ell i el seu grup van ser capaços d’unir cristianisme i revolució; i en un racó marginal del mon com és el Mato Grosso, va ser un dels bisbes més internacionals, perquè va acompanyar les grans revolucions que es van produir al continent posicionant-se al costat del oprimits.
