Ha arribat el dia. L’orgue de la Catedral de Solsona, construït el 1853, sortirà avui de les Cures Intensives que l’han mantingut des del 2018 en un procés de restauració a causa de la seva degradació. Amb motiu d’aquesta reestrena, entrevistem Juan de la Rubia (Vall d’Uixó, 1982), organista titular de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, per conèixer de prop aquest instrument i les constants necessitats que requereix la seva conservació.
¿Té ganes de tornar a escoltar l’orgue de Solsona?
Per descomptat! Rebo informacions constants sobre l’evolució del projecte i, fins i tot, quan s’hi va engegar una campanya per recollir el suport d’organistes i persones pròximes al món de l’orgue, vaig enviar-hi un document en què remarcava la importància d’aquesta recuperació organística i patrimonial. D’altra banda, mantinc un diàleg constant amb el mestre orguener Albert Blancafort, coordinador de la restauració, perquè, com et pots imaginar, entre organistes i orgueners hi ha d’haver un vincle total perquè el resultat d’aquesta i altres restauracions sigui del tot satisfactori.
¿L’ha tocat mai, el de Solsona?
Sí, però no amb motiu de cap concert. Just abans del seu desmuntatge, preparant-hi la restauració, vaig estar tocant-lo i, certament, per a mi va ser una experiència sorprenent: sobretot, en tractar-se d’una construcció que ha estat successivament restaurada durant la història i que confereix un so extremadament únic. És una joia patrimonial important.
Una joia valuosa i cara.
És cara, òbviament. Has d’imaginar-te el manteniment d’un avió per fer-te una idea més o menys encertada del que suposa restaurar un orgue. Però considero que la recuperació d’un orgue no ha de veure’s tan sols com una inversió econòmica de gran magnitud, sinó com una actuació que permeti recuperar peces musicals que es van fer per ser interpretades exclusivament en un orgue. Per tant, és una feina que té doble repercussió: material i immaterial.
Com més es toquen, els instruments, millor es mantenen, ¿no ho creu?
Sí. Un organista no fa només d’organista, ja que ha de mantenir l’orgue en bon estat, ha de cuidar-lo, ha de detectar possibles defectes que li puguin sorgir… On hi hagi un bon organista la restauració de l’orgue resultarà menys elevada econòmicament. A més, la nostra feina no és només tocar l’orgue, sinó la de tocar un instrument que ni és nostre ni està estandarditzat. Per no dir que es tracta d’un instrument que té un valor patrimonial molt més gran que qualsevol altre. Sembla que em parli d’una peça de museu. Imagina’t tot el que ens perdríem si el centenar d’orgues que hi ha a Catalunya estiguessin, a diferència d’on són ara, en un museu, i que ho fessin amb un cartell que prohibís tocar-los a qualsevol visitant [riu]. Òbviament, es poden admirar amb els ulls perquè molts d’ells impressionen, però també cal fer-ho amb les orelles. L’oïda és la millor eina de totes per recuperar un orgue i no deixar de transmetre’n els sons.
¿Que en la darrera gala dels Premis Gaudí, celebrada a la Sala Oval del MNAC, no es concedís massa protagonisme a l’orgue més gran de Catalunya, tot i no funcionar, és una oportunitat perduda per prestigiar aquest instrument?
Pot dir-se així. Ha representat tot un referent per a la música organística europea i malauradament haurem d’esperar temps per poder-lo tornar a veure en funcionament.
Així i tot, Antoni Gaudí va saber trobar-hi el seu encaix a la Sagrada Família.
Exacte. Gaudí no només va ser el primer capaç a veure com seria la basílica abans de col·locar-hi la primera pedra; també l’escoltava, la va concebre des de l’oïda, i per això va buscar la fórmula més adequada perquè l’orgue tingués un paper destacat i protagonista enmig d’una construcció arquitectònica sense precedents. Per això, les seves formes i els seus detalls, per molt petits que siguin alguns d’ells, ajuden a crear una atmosfera musical a l’interior que costaria de trobar en qualsevol altre indret.
¿Què li sembla la tasca que fa l’Associació Catalana de l’Orgue?
En soc soci des de fa anys i crec que és un encert que existeixi. Té una activitat constant i necessària per reivindicar i mantenir viu el llegat que ens han deixat grans orgueners per tot Catalunya durant la nostra història. Imagina’t, ara, què passaria si tots els orgues que tenim a casa nostra fossin de la mateixa època i estiguessin fets per la mateixa persona…
… ¿que caldria buscar-ne les diferències, potser?
O que escoltant-ne un ja els escoltaríem tots. I aquest no és el cas.
