Entre pedres centenàries i camps de vinyes, un nou inquil·lí de cartró ploma s’ha instal·lat en una de les cambres del Palau de l’Abat del Monestir de Santa Maria de Poblet, amb vista a l’hort on tenen el seu planter els monjos cistercencs. És una reproducció feta a mida del cos de Josep Tarradellas (1899-1988), que vesteix amb suèter i treballa damunt la taula on l’expresident de la Generalitat va redactar centenars de documents —a Saint-Martin-le-Beau, on es va exiliar—, mentre està flanquejat pels mateixos armaris arxivadors que hi havia en el seu despatx personal, reproduït en una gran fotografia al fons de l’escena.
Aquesta no és una localització qualsevol, ja que fa quatre dècades que en aquest edifici, situat a escassos metres del monestir, reposa l’immens fons que va llegar Tarradellas abans de morir i per on, des d’aleshores, “s’han detingut milers de persones de tot el món a esbrinar les arrels d’una etapa important de la Catalunya del segle XX”, com explica Núria Gavarró, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.
Això no obstant, es pretén que en siguin més, i, per això, el muntatge d’un Tarradellas en la intimitat del seu despatx, envoltat de moltes de les llibretes, fotografies o gravadores que tenia entre piles d’objectes que va emmagatzemar a França, és la nova carta de presentació d’un arxiu “custodiat per una comunitat estimada per Tarradellas“, manté Gavarró, que assenyala, sobretot, el seu vincle amb l’abat Maur Esteva (1933-2014). “En canvi, no passava el mateix amb la de Montserrat”, recorda l’experta.
Tarradellas va consolidar una relació amb Poblet en tornar de l’exili, el 1977, materialitzada amb una visita oficial pocs mesos després. La primera de moltes: “Tot plegat va acabar generant una confiança mútua, feta pública el 1980 —hi afegeix la directora—, pocs dies abans de les segones eleccions parlamentàries de tot el segle XX, cosa que va agafar tothom per sorpresa”. Però sobre religió, els documents que van salvar-se del periple a l’exili de Tarradellas no en parlen gaire, com ha testimoniat l’escriptor i periodista Joan Esculies, considerat el biògraf del polític català. “Ell era d’esquerres, però no per això havia de deixar de ser creient i practicant, tot i el paper de l’Església durant la Guerra Civil i la dictadura”, diu Gavarró.
Promoguda per la Diputació de Barcelona, la mostra té la intenció de convertir-se en el preàmbul d’una immersió en els més de dos milions de documents que van passar per les mans de qui dona nom a aquest arxiu, entre els quals destaquen les 140.000 cartes i telegrames; un material que, fins i tot, després de passar uns mesos enterrat en bidons per part dels pares de Tarradellas, es conserva en un dels recintes “més indicats per fer-ho”, resol Núria Gavarró. “Era, en aquest sentit, un home que sabia què feia“, admet.
