Aquest estiu, Josep Maria Carbonell se’n va de vacances amb la satisfacció de veure publicada la seva primera novel·la, La Nissaga d’Abraham Estruch (Tierra Editorial), amb la qual el president de la Fundació Blanquerna culmina un dels seus somnis. El relat, que comença a Auschwitz i continua a terres de l’Empordà passant per ciutats com Brooklyn o París, és protagonitzat per personatges com una família supervivent de l’Holocaust, un capellà diocesà de Barcelona i un carlí de nissaga de Sant Martí Vell. Amb aquests ingredients, Carbonell teixeix una vibrant història d’amor que sorgeix com a compliment d’un camí d’esperança.
Com ha sigut el procés d’escriptura d’aquesta primera novel·la?
Vaig començar a escriure-la fa 18 anys i des de llavors vaig treballar-hi cada estiu, que és quan tenia tranquil·litat per a poder escriure. Els darrers dos anys, el temps que fa que m’he jubilat com a professor, he intensificat el procés, i durant els últims set mesos he comptat amb l’ajuda d’un tutor de narració creativa que m’ha ajudat a donar a l’obra la qualitat literària necessària, ja que fins ara jo només havia publicat llibres eren de caràcter acadèmic i de temàtica espiritual i, desconeixia la metodologia en el camp de la ficció.
Com descriuria l’experiència després d’aquesta llarga immersió en la novel·la?
La narració literària és una meravella. Permet volar, imaginar molt; et permet, a partir de la teva experiència i d’allò que has viscut, aixecar escenaris que són impossibles en la vida real. Tota la novel·la és pura ficció, però conté alguns aspectes del que he viscut al llarg dels darrers quaranta anys.
Es pot dir que utilitza els diferentsespais i personatges per reflexionar sobre temes que l’han interessat durant la seva vida?
En efecte. Un d’aquests temes és el diàleg entre una fe catòlica més tradicional i una més progressista a partir de la relació entre un carlí de nissaga com és Abraham Estruch, personatge central de la novel·la, amb una fe més senzilla, menys dogmàtica, més tradicional, i en Daniel Raurich, capellà catòlic de Barcelona que està més identificat amb els valors del progressisme.
D’altra banda, exploro també el debat entre el cristianisme i el judaisme, que és un dels temes que més m’han interessat en els darrers trenta anys. Tinc una gran admiració amb el judaisme, sento que els cristians en som hereus i aquesta tensió entre aquestes dues grans religions m’ha semblat sempre molt interessant. Però al marge d’aquests aspectes, el debat central de la novel·la és si la història és purament atzar o necessitat, com es defensa des de posicions laiques, o hi intervé la providència.
Vostè què en pensa, sobre això últim?
Soc dels que defensen que en la història també hi ha providència, i penso que el dolor ha de tenir un sentit que sovint només es troba en la voluntat inescrutable de Déu.
El diàleg entre judaisme i cristianisme manté tota la seva vigència en aquests temps, tan convulsos arreu del món i, particularment, al Pròxim Orient, on el conflicte entre Israel i Palestina viu moments terriblement dramàtics.
Vaig acabar mig any abans de l’esclat de la guerra de Gaza, però el conflicte entre Israel i Palestina és un tema que segueixo amb molt interès des de fa vint-i-cinc anys i en conec a fons les tensions. És una de les ferides de la història més properes a nosaltres. Al contrari d’altres conflictes que per alguna raó ens queden més lluny, com la tragèdia del poble kurd, les guerres i les matances a l’Àfrica subsahariana o a l’Índia, la ferida de Terra Santa podem dir que és també la nostra ferida.
Ha gaudit escrivint aquest llibre?
Ha sigut una experiència meravellosa. He culminat un petit somni que era fer una novel·la. He gaudit molt fent-la, he abocat molt del meu imaginari, en el llibre hi ha diàlegs entre els quatre personatges que deixen moltes preguntes obertes. Perquè una altra de les coses que vull reivindicar amb la novel·la és el dubte sa, ja que hi ha moltes qüestions que ens obliguen a mantenir una actitud d’interrogació profunda davant del misteri de la vida.
Per acabar, i canviant, de tema, quins serien els reptes més imminents de la Fundació Blanquerna de cara al curs vinent, un cop s’acabin les vacances?
Tenim per davant un desafiament molt important que és el futur Grau en Medicina, que serà essencial per a consolidar els nostres estudis en salut. Trigarà encara dos anys en la seva gestió administrativa, en paral·lel a la construcció del nou edifici a Travessera de Gràcia, que culminarà el procés. I tot ho haurem de portar a terme cercant sempre la singularitat de Blanquerna i sent fidels als valors del nostre projecte educatiu, que té un caràcter especial gràcies al fet que està impregnat de l’humanisme cristià.
