Fa quatre anys, el Papa Francesc va visitar el Japó, un país amb més de 125 milions d’habitants on, a pesar de l’escassa quantitat de cristians, “s’accepta i es respecta la convivència entre creences religioses”, entre les quals hi ha, per exemple, el budisme i l’islam. “Es parla, en aquest sentit, d’un 0,3% de catòlics”, precisa el pare Josep Maria Abella (Lleida, 1949), bisbe claretià de la diòcesi de Fukuoka, al Japó, des de fa tres anys.
¿Hi ha camí per recórrer, al Japó, en qüestions evangelitzadores?
Donar-hi el pas a rebre el baptisme no és fàcil. Però pensi que, després que hi comencés aquesta tasca Sant Francesc Xavier, al segle XVI, ja es parlava d’un 8% de la població evangelitzada. Per bé que els missioners van anar establint comunitats cristianes, després la persecució al cristianisme va ser terrible —d’això en dona fe la gran quantitat de màrtirs que hi ha. El 1865 van tornar els missioners i es va reprendre la tasca evangelitzadora.
¿De quants catòlics parlem, avui dia?
Al Japó, d’uns 400.000 catòlics. La majoria d’ells són membres de famílies on no tots els seus membres són catòlics. Com deia, entrar al cristianisme, si és el cas, exigeix una opció personal que no sempre és fàcil de fer. Tot sovint, la religió respon més a una tradició familiar que a una opció personal. Hi ha fins i tot qui ho consulta abans als seus familiars. No sempre hi estan d’acord i sovint cal esperar.
¿Ha arribat la secularització, al Japó?
Sí. La dimensió religiosa va desapareixent de l’horitzó existencial de les persones. Per això, el primer que cal fer és, en aquesta tessitura, suscitar les preguntes pertinents i acompanyar les persones que cerquen nous horitzons en la seva vida, en llur camí de recerca de sentit, de veritat, de fraternitat. Deixi’m dir-li que la trobada amb Jesús i el cristianisme ha obert nous horitzons en moltes vides; les ha omplert de ganes de treballar per un món on cada persona sigui respectada i estimada, com ens va ensenyar Jesús.
¿Serà important una Jornada Mundial de la Joventut a Seül, el 2027?
Ho serà. Ja es va celebrar una JMJ a Filipines [el 1995], on hi ha una gran majoria catòlica. A Corea del Sud, hi ha una Església viva en què els laics tenen un protagonisme molt fort. Estic segur que els joves s’hi abocaran de ple. Serà, però, un JMJ en un país on els catòlics són una minoria; representen una porció de població significativa, però, com dic, minoritària. En aquest sentit, des del Japó ja n’estàvem assabentats i ja hem començat a pensar com hi podríem contribuir.
¿Creu que el fet que el Papa Francesc viatgi a regions del món com ara a Mongòlia, permet que aquells indrets on el catolicisme no està tan estès pugui continuar gaudint d’un creixement constant?
La visita a Mongòlia és significativa. Actualment, es tracta d’una petita comunitat respectada al país i compromesa en l’acció caritativa i de servei a les persones que viuen situacions de marginació. No tinc cap dubte que la visita serà encoratjadora per a la comunitat catòlica i hi farà créixer l’interès pel missatge cristià. Tanmateix, com el Papa ha repetit contínuament, no es tracta de fer proselitisme, sinó de donar testimoni de la mateixa fe; en països com Mongòlia, l’impacte es basa tan sols en la forma com es viuen i es viuran a partir d’ara els valors que es proclamen per part del Papa. En tenim experiència al Japó.
¿Què opina sobre la decisió de bisbes dels Estats Units i del Japó de fer campanya en contra de les armes nuclears?
El Papa Francesc, en la seva visita al Japó el 2019, va dir amb tota claredat que fer servir l’armament atòmic és quelcom immoral i inhumà. I va afegir que també ho és posseir aquest tipus d’armes. Però, si no s’han de fer servir, ¿per què es continuen construint? En qualsevol cas, la pau no es pot construir sobre els arsenals atòmics. Aquesta iniciativa que comenta ha estat acollida amb goig; en aquest sentit, la volem promoure amb fermesa i esperança.
El Japó té la lliçó ben apresa, en aquest aspecte.
L’experiència de les dues bombes atòmiques ha fet que moltes persones al Japó treballin intensament per la pau i la supressió de les armes nuclears. Nosaltres, com a catòlics, ens hi sumem de tot cor.
Fa poc va ser a Hiroshima. ¿Com va anar?
Vaig ser, com cada any, a Hiroshima els dies 5 i 6 d’agost. Ens hi apleguem sempre tots els bisbes del Japó per unir-nos a la pregària per la pau i per renovar el nostre compromís de treballar-hi tant com puguem.
¿Com catalogaria el respecte que té la societat japonesa envers les religions?
Jo crec que és una nota positiva de la cultura d’aquest país. Es pot ser creient o no, es pot pertànyer a una religió o una altra…, però hi ha un respecte fonamental pel fet religiós i per les persones que l’han integrat en la seva vida.
¿I, a les escoles, com es treballa la religió?
A l’escola pública no s’ensenya religió, però s’inculca en la mainada una actitud de respecte pels valors que sostenen la vida de les persones. La fe religiosa és, per a molts, un d’aquests valors fonamentals. Per altra banda, la gran majoria de la gent sap reconèixer la contribució que les diverses tradicions religioses han aportat a la configuració cultural del país, sobretot després de l’experiència de la guerra del Pacífic, ara fa 78 anys, la qual va marcar fortament la història d’aquest país.
“El Papa Francesc, en la seva visita al Japó el 2019, va dir amb tota claredat que fer servir l’armament atòmic és quelcom immoral i inhumà. I va afegir que també ho és posseir aquest tipus d’armes. Però, si no s’han de fer servir, ¿per què es continuen construint?”
¿Què podem esperar de l’arquebisbe de Tokio, monsenyor Isao Kikuchi, amb motiu del Sínode de bisbes d’aquest 2023?
L’arquebisbe Kikuchi, que és també president de la conferència episcopal del Japó, hi aportarà experiència, però també la reflexió que han fet les nostres comunitats cristianes durant els darrers dos anys.
¿A quina reflexió es refereix?
Una reflexió sobre la pau i el diàleg interreligiós. Aquests poden ser dos aspectes que l’arquebisbe Kikuchi compartirà amb els altres participants al Sínode. D’altra banda, hi participa també una laica japonesa, Momoko Nishimura, que és una de les copresidentes de l’assemblea sinodal.
¿Convé que a l’Església catòlica hi hagi algun terratrèmol, de tant en tant?
Aquí, al Japó, els terratrèmols ens fan molta por perquè n’hi ha tot sovint. És difícil valorar positivament els terratrèmols des d’aquí. Tanmateix, és bo que a l’Església es qüestionin a fons moltes coses, tot i que això pugui provocar maldecaps i desficis. Si estem ben arrelats a l’Evangeli i ens deixem guiar per l’Esperit Sant, trobarem nova llum. Aquesta ha estat l’experiència de l’Església durant dos mil anys. En aquestes ocasions cal tenir un esperit obert i una gran capacitat de diàleg. De fet, el diàleg pacient, nascut d’una pregària intensa, ens permetrà trobar el camí que el Senyor desitja que seguim.
