L’evolució històrica de l’Església, a Catalunya, Espanya i més enllà, ha sigut fruit de les tensions i la complementarietat de dues maneres diferents de procedir dels bisbes, uns més pendents de la doctrina i del passat, i altres, de la praxi i del futur. És una de les conclusions a què ha arribat José Francisco Serrano Oceja després d’escriure Iglesia y poder en España (Arzalia, 2024), un assaig que analitza com les dinàmiques relacionals han contribuït a configurar la història recent de l’Església a Espanya.
Doctor en Ciències de la Informació, catedràtic de periodisme a la Universitat CEU San Pablo i professor de diversos graus, durant la seva llarga trajectòria en l’àmbit de la informació religiosa Serrano ha exercit càrrecs com ara el de redactor en cap d’Alfa y Omega, assessor de l’arquebisbe de Madrid, editorialista de La COPE i columnista de Religión Confidencial i ABC.
Fa uns dies va ser convidat per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura a conèixer el teixit eclesial català en una breu estada que li va permetre, entre altres coses, mantenir una trobada amb el cardenal Omella, presentar el seu llibre en un diàleg amb Joan Torra, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, i concedir entrevistes amb alguns mitjans, entre ells Flama.
Abans de començar a parlar del llibre, deixi’m preguntar-li pel Papa: com viu la seva hospitalització i què pensa del neguit que sent tanta gent només de pensar en la possibilitat de perdre l’únic líder mundial actual capaç de plantar cara als discursos d’odi.
El primer que vull dir és que visc aquests dies amb profund agraïment a Déu pel pontificat de Francesc. En aquests quasi dotze anys ha sabut rendibilitzar amb escreix aquest patrimoni que té l’exercici del papat en el món i s’ha configurat com un líder ètic mundial indiscutible, categoria que també es pot aplicar a Joan Pau II i Benet XVI, cadascun amb el seu perfil. Pel que fa a la seva malaltia, és inevitable que hi hagi incertesa. Però si el Papa ha proposat aquest any jubilar com un temps d’esperança, jo interpreto tot el que passa, inclosa l’evolució de la seva salut, des de la perspectiva d’aquesta virtut cristiana.
Què en pensa, de la cobertura mediàtica que es fa de la situació actual? Fa uns dies, un programa de la ràdio pública catalana parlava d’un Papa “que agonitza”.
La nostra funció com a mitjans no és fer de profetes, malgrat la temptació de condicionar el futur com a forma d’interpretar el present. Fer previsions del que passarà implica risc. No sabem com evolucionarà la malaltia del Papa. El que sabem segur és que està demostrant una mala salut de ferro, de la qual cosa m’alegro molt.
Anem al llibre. Expliqui’ns com i per què van escollir la foto de la coberta, en la qual es poden veure Vicente Enrique Tarancón i Marcelo González saludant Joan Carles I.
Quan pensàvem en una possible foto teníem clar que havia de representar l’esperit de la Transició. Per això hi apareix el rei, cap d’Estat, i els cardenals Tarancón i González, líders de la Conferència Episcopal Espanyola en aquella època i representants de les dues sensiblitats de l’Església espanyola. Creiem que aquesta instantània va ser presa a Roma. És una imatge significativa perquè el llibre planteja quin paper han tingut els bisbes en l’Espanya contemporània en relació amb la configuració de l’Estat.
Tarancón era el líder de l’Església espanyola que necessitava Roma? Quin missatge va enviar la Santa Seu en fer-lo cardenal?
Pau VI volia contribuir en l’evolució política i social espanyola ajudant a què el règim de Franco donés pas a la implantació de la democràcia. Per això el cardenal Tarancón, que va ser clau en aquest procés, va actuar sempre amb l’aval de Roma i la delegació de poders que li facilitava. Tarancón era l’avançada de l’Església juntament amb Marcelo González des del punt de vista de la contribució de la institució a la societat i la política. Es repartien el protagonisme davant determinats esdeveniments, actuaven de forma conjunta i demostraven la riquesa de la pluralitat de l’Església.
Què l’ha portat a interessar-se per aquest període històric?
Hi ha hagut diverses raons: en primer lloc, escriure el llibre ha sigut una manera de donar respostes a preguntes que m’he fet durant la meva trajectòria com a periodista. En segon lloc, he volgut recuperar aquest capítol de la nostra història perquè ens trobem en un moment de revisionisme històric de la Transició i reforma de la constitució per la via dels fets. Aleshores, és oportú plantejar-se què podem aprendre del passat que es pugui aplicar en el present.
Què són les ‘cordades episcopals’ que menciona al llibre?
Des del punt de vista de les metodologies historiogràfiques actuals, hi ha un concepte que s’utilitza sovint, el de les xarxes d’amistat. Fa referència a com les relacions entre persones —en aquest cas entre capellans— configuren personalitats i perspectives determinants a l’hora de prendre decisions. Ara que ho expliquem tot a través de gràfics i de manera visual, amb aquest assaig em vaig plantejar el repte d’explicar l’episcopat espanyol a partir d’una mena de gràfic on s’estableixin cercles d’amistats. Com a exemple, el dels bisbes valencians, que van predominar entre els anys 1970 i 1980.
Aquestes xarxes s’estenen fins als nostres dies?
És inevitable, els cercles es creen ja en el procés de nomenament de nous bisbes, en el qual una de les passes que es fan és demanar informació sobre els candidats. És més fàcil que un candidat a l’episcopat tiri endavant si els informants són amics seus. Els bisbes tenen la potestat de proposar noms i és lògic proposin persones amb qui han tingut amistat, tractes o simplement una bona sintonia.
Què va significar el Concili Vaticà II per a l’Església espanyola?
El Vaticà II va reiniciar l’Església a Espanya. Hem d’agrair a la generació de bisbes van participar en el Concili perquè en termes generals hi van anar des d’una concepció de l’Església i de relacions amb l’Estat que era d’un altre temps i, no obstant això, van tornar convertits a la nova idea d’Església que es demanava des de l’assemblea. Per tant, l’Església va poder contribuir a la transició democràtica espanyola precisament perquè havia viscut la seva particular transició amb el Vaticà II.
D’altra banda, aquesta coincidència va fer que es barregessin coses que no s’haurien d’haver barrejat, com ara la relació entre Església i política. Es va donar la paradoxa en aquells anys que hi hagués catòlics del règim franquista que s’oposaven a l’Església i, al mateix temps, àmbits eclesials en què es prenien decisions oposades a un règim que es definia com a catòlic.
Explica en el llibre que Escrivà de Balaguer, en els primers anys del moviment, “va dissenyar una estratègia d’aproximació a la jerarquia eclesial”. Quin paper va configurar l’Opus Dei durant els anys de la Transició?
L’Opus Dei es va configurar com un actor eclesial similar al que va ser la Companyia de Jesús en el segle anterior. De fet, algunes acusacions que es feien als jesuïtes al segle XIX se les van fer a l’Obra en el segle XX; sobretot, des del punt de vista de les relacions entre l’Església i el poder. L’Opus va ser a partir d’aquells anys una institució instal·lada al poder, no només en el pla polític i social sinó també de l’Església. El moment més dur en aquest aspecte va arribar amb l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, celebrada el setembre de 1971. Aquell esdeveniment va marcar un abans i un després en la percepció que es tenia dins de l’Església sobre l’Opus, fonamentalment arran de la influència que va exercir el moviment en el document que va promulgar la Santa Seu amb importants observacions i advertències al voltant de les ponències i conclusions de l’Assemblea.
En línies generals, què va representar l’Assemblea conjunta?
Aquest capítol es considera la separació oficial de l’Església espanyola del règim franquista i, al mateix temps, l’inici d’una confrontació de dos models d’entendre l’Església. També va tenir una important repercussió en el futur immediat de la Conferència Episcopal Espanyola.
Dins l’Església, es pot parlar d’esquerres i dretes o de conservadors i progressistes?
Són categories que fem servir en el món de la comunicació que provenen de la política per intentar explicar una realitat que transcendeix amb escreix la comunicació, la sociologia i la política. Parlar de conservadors o progressistes dins l’Església és limitar la capacitat d’entendre la naturalesa de la institució. Perquè ningú dins l’Església és purament conservador o progressista si vol viure de manera fidel l’Evangeli. A més a més, són categories alienes fins i tot a la Doctrina Social de l’Església, que es pot considerar en alguns aspectes conservadora i en altres progressista, però que no és ni una cosa ni l’altra.
Quin balanç fa de la seva experiència com a periodista en l’àmbit de la informació religiosa?
La informació religiosa és apassionant i un repte perquè mai és fàcil, precisament perquè no hi ha categories per interpretar la vida de l’Església. Ara hi ha certes patologies en el nostre sector, crec que hem caigut en alguns paranys, conscientment o inconscient, que ens han portat a veure la realitat des del punt de vista merament informatiu. Però sigui com sigui, des de la nostra àrea podem fer un gran servei. Va dir el periodista i capellà José Luis Martín Descalzo que el periodista que es dedica a l’Església exerceix d’una manera diferent el sacerdoci, ja que serveix els altres en nom d’algú transmetent una paraula d’alè i esperança i contribuint a la reconciliació.
Com es pot ser pont, com a periodistes, entre l’Església i la societat actual, tan secularitzada?
Tenim a les nostres mans una cosa important, que és la imatge pública de l’Església. Per mi, el criteri en aquest punt és sempre el de la veritat, que inevitablement està lligada a la realitat. L’Exercici de transparència de l’Església es fa gràcies a la informació que es dona sobre la seva vida i això és responsabilitat nostra. Per això, malgrat que siguem catòlics, el que hem de fer és informació religiosa, no catequesi. Quan informem sobre l’Església hem de ser professionals, com ens ens demanava el Vaticà II.
