El missioner claretià i catedràtic de teologia José Cristo Rey (Castellar de Santisteban, Jaén, 1944) va aprendre —des que era petit, al costat dels seus nou germans— a recórrer diverses parts de la geografia espanyola “i a no viure arrelat sempre en un mateix lloc“, com rememora. Això li ha conferit una visió àmplia de la realitat que el va ajudar, com a professor de l’Institut Teològic de Vida Religiosa de Madrid, a impartir cursos amb més facilitat en altres parts del món, com ara el Brasil, les Filipines, l’Índia o la Xina.
Aquest passat cap de setmana va ser un dels participants en la XIX Jornada Sant Jordi, celebrada a l’Hotel Alimara de Barcelona i convocada pel Grup Sant Jordi, els Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el Consell de Laics dels Caputxins de Catalunya, Justícia i Pau i Cristianisme al segle XXI. En la trobada, el teòleg va impartir una ponència titulada “Alegria i gratuïtat: còmplices de la providència per a un futur sostenible”.
Com va viure la seva participació en aquesta jornada de reflexió i què li va semblar el seu format?
La impressió que vaig obtenir és que és organitzada per un grup de persones que pensen en la realitat i la reflexionen des de moltes perspectives. Això ho vaig reconèixer a través d’una intuició que tots i totes tenen per un món diferent, és a dir, per no adaptar-se a la realitat tal com ve donada i transformar-la mitjançant diferents enfocaments, tots ells ben argumentats i fets des de diversos àmbits de pensament.
Va començar la seva dissertació imaginant un món allunyat de qualsevol utopia, en què l’alegria es contagiés com el fet de somriure i la generositat aparegués com qui respira. Tan difícil és arribar-hi?
L’ésser humà té la capacitat de somiar allò que encara no existeix i quan és capaç de deixar-se portar pels seus somnis emergeix el millor de si mateix. Necessitem somiadors perquè ells són les persones que ens han fet veure allò que fins a un determinat moment no es veia.
Quan es té la capacitat de perdonar, l’ésser humà està més dotat de gràcia?
Sí. Com a professor de la teologia de la gràcia, crec que no només tenim la necessitat, a la vida; també existeix la capacitat de donació. Totes les relacions de donació són també de gràcia, o de gratuïtat. Quan algú pot entregar alguna cosa al món, es converteix en un regal per a la humanitat, per al pensament, per a la societat. Aleshores sorgeix un do humà que la resta de persones sempre agraeixen. La gràcia produeix agraÏment i, aquest, un món més feliç i menys inflexible. I on hi ha gràcia, hi ha perdó.
L’alegria és una de les característiques que més ha ressaltat el papa Francesc en tots aquests anys.
I això és sorprenent, perquè en gairebé tots els seus escrits s’evoca la qüestió de l’alegria. Així ens ho diu a l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium i ens ho recorda en la constitució apostòlica Veritatis gaudium, que ens convida a gaudir de la recerca de la veritat com una experiència que expandeix el nostre ànim i ens fa somriure i gaudir de la vida. Al món, li falta alegria: hi ha moments d’alegria que ens fan sentir més enllà de nosaltres mateixos, però l’alegria que neix de l’Evangeli ens fa més feliços a tots.
Si es té alegria, es generen més connexions humanes?
En efecte. L’alegria cristiana no és solitària, sinó que genera connexions. Jesucrist va demanar unió a les tribus d’Israel, que es trobaven totes elles separades i desconnectades, i l’Església actual pretén fer-ho en el marc de la humanitat. Parlem de l’Església de tots els pobles, interconnectada, que no margina a ningú i que es compromet a observar com a germans tots aquells altres elements que acompanyen el planeta, com el sol i la lluna. Sant Francesc d’Assís deia, de fet, que el germà foc és formós i alegre. Quan el cor funciona, el món també ho fa.
Ja que s’ha referit a una Església universal, parlem sobre la dècada de 1990, quan donava classes a les Filipines i va poder viatjar a Taiyuan, a la Xina, per impartir-hi les seves formacions. Durant el pontificat de Francesc, el Vaticà ha fet unes aproximacions amb el gegant asiàtic pel bé de l’Església catòlica al país. Com ha viscut tot aquest procés?
Sí, això ho hem vist recentment amb l’aprovació d’una renovació de quatre anys més d’un acord per al nomenament de bisbes a la Xina, que han d’acompanyar els dotze milions de catòlics que hi ha al país. Tinc algun company en aquesta comissió que permet la trobada entre la Xina i el Vaticà, i puc assegurar que, després del que vaig viure-hi personalment i de tot el que ha anat passant posteriorment, cada vegada es distingeix menys entre el catolicisme nacional i l’universal, és a dir, el que està en comunió amb Roma. Això és fruit d’un ecumenisme intern que uneix les sensibilitats que hi han existit històricament.
En l’últim viatge oficial del Papa, a terres asiàtiques, es va comprovar que el món missioner continua preservant una actitud alegre i proactiva, i que fins i tot pretén apropar-se als més distants, oi?
Exacte. Ser catòlic no és ser partidista. Entendre-ho diferent és fer-ho amb una contradicció afegida. L’Esperit sant és i ha de continuar sent el gran protagonista d’una acció col·lectiva de l’Església, que ens faci sortir al carrer i transmetre l’alegria i el missatge de Jesucrist.
Com afecta, en aquesta alegria, la cultura del consum, que condueix a una tristesa individualista i que sorgeix d’un cor còmode i avar, així com a la recerca obsessiva de plaers superficials?
Aquesta és la qüestió que ens hem de plantejar. L’ésser humà és un ésser que té fam. Quan aquesta fam no pot ser calmada, arriba a protagonitzar un diagnòstic que està carregat de narcisisme. El narcisista és un ídol que acaba devorant-se a si mateix, i això és tot el contrari a la gratuïtat, en què un individu es forma a partir de tot allò que és capaç d’entregar, ajudar i harmonitzar.
Quan creu que una persona catòlica pot arribar a comprendre que ser batejat, per exemple, és un fenomen en què l’experiència sagrada es presenta com un element més gran que un simple regal?
D’això, en va deixar constància el filòsof francès Jean-Luc Marion. I ho va fer parlant d’un fenomen que sorgeix des del moment en què sortim del ventre matern: quan el nadó neix, té la primera experiència que és incapaç d’assumir, de consumir o d’acceptar. Quan arriba el moment en què es rep un regal que supera tot pronòstic, l’ésser se satura, com ens diu Marion, i queda extasiat davant d’allò que se li dona. Aquí també existeix l’experiència mística, en què no es veu res físicament, però que genera èxtasi total.
La sinodalitat també pot ser pelegrina?
Sí, perquè ens ha de portar a un determinat lloc, després de caminar junts. El primer destí fa que el pelegrinatge tingui un objectiu. No es tracta, tan sols, de caminar, com qui ho fa tots els dies per qüestions de salut. Ho va experimentar Sant Ignasi de Loiola i ho pot fer qualsevol altra persona: ser un pelegrí és ser un buscador de miracles. Quan algú somia, com deia al principi, pot ser feliç; en canvi, quan només critica i es lamenta, l’únic que fa és paralitzar-ho tot. En aquest sentit, crec que encara hi ha un cristianisme ressentit que observa l’Església des de la tristesa, desestimant un cristianisme més catòlic, més holístic i obert a la totalitat.
