Aquest 28 de juny es commemora el Dia per l’alliberament Lesbià, Gai, Transexual, Bisexual i Intersexual, tal com succeeix des de finals de la dècada de 1960, quan, uns aldarulls als Estats Units, van marcar l’inici de l’alliberament homosexual. Aleshores, ni els familiars de Jordi Valls (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 1957) ni la societat catalana en conjunt —en plena dictadura franquista— haurien pogut creure que avui dia es parlaria de l’existència d’una Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (ACGIL), creada el 1991, de la qual aquest vilanoví és el consiliari.
Ha estat monjo de Montserrat (de 1976 a 1980) i, entre les activitats més remarcables que ha portat a terme, destaquen les seves labors com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (on ha estat, també, tècnic de joventut i tècnic de convivència i equitat), com a director del Pla LGTB de l’Ajuntament de Barcelona, i com a professor de llenguatge musical. Actualment, Jordi Valls i el seu marit Pere són pares de l’Henri, el Marcel·lí i l’Amadu i, pròximament, seran avis per primera vegada.
Creu que, avui dia, Jesús pot ser vist més queer (estrany, poc usual) que mai?
Jesús sempre ha estat queer quant a la seva manera de ser: és rar, imprevisible, trencador de les normes, practicant de l’amor incondicional. I això es demostra després de la seva resurrecció, de ser destructor de la mort, d’actuar com a redemptor de tot el gènere humà. Tots aquests atributs, que esdevenen els més importants en la seva biografia, els trobem en la sagrada Escriptura, així com en allò que ens diuen els pares i les mares de l’Església. Res de nou, per tant, en allò que puguem dir ara, després de tants segles.
Vostè se sent realitzat com a creient catòlic i cristià?
Crec que cada dia em sento una mica més realitzat, certament. Aquesta realització m’arriba a través de la meva fe i del camí espiritualitat —un camí meravellós— pel qual gaudeixo caminant constantment. En ell, cada dia descobreixo coses noves i em sorprenc de l’amor incommensurable que ens regala la divinitat a la diversitat de persones que vivim al món. Es tracta, així doncs, d’una descoberta contínua.
En un municipi madrileny, Alcalá de Henares, la setmana passada es va posar una bandera de l’Orgull LGTBI al campanar de la seva església. Aquesta imatge seria impensable fa uns anys, no ho creu?
Efectivament, la transformació que ha propiciat el papa Francesc en aquest sentit ha estat una sorpresa. No obstant això, encara queden moltes coses a fer, a transformar… Unes accions que el papa, amb la seva autoritat, ja hauria pogut posar en funcionament fa temps, en comptes de fer petits gestos, des de baix.
Sense marxar de Madrid, la seva arxidiòcesi ha donat a conèixer aquests dies a través del seu web testimonis que van ser gais i han pogut “transformar-se” després gràcies a l’Església. Què n’opina?
Aquesta pretesa “transformació” no és cap altra cosa que una teràpia de conversió ineficaç i nociva allà on s’ha practicat, no només a Madrid. A més, en el nostre país és il·legal jurídicament des del mes de març d’enguany; per tant, no deixa de ser curiosa aquesta transgressió eclesial de la llei, reprimint un dret.
L’ACGIL continua posant en contacte parelles de creients del mateix sexe i sacerdots per casar-los clandestinament, tal com han publicat alguns mitjans de comunicació aquests últims anys?
No sabem si es casen clandestinament o no; això és cosa seva. Afortunadament, coneixem molts sacerdots que es deixen guiar per l’amor i per l’Evangeli en comptes de fer-ho pel que regeix la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que vehicula la forma com ha d’actuar l’Església davant el casament eclesiàstic de les persones majors d’edat. En aquest sentit, des de l’associació estem convençuts que Jesús, avui dia, hauria fet el mateix que tots ells, tal com es reflecteix a bastament en els Evangelis.
En general, creu que aquest col•lectiu també ha de recórrer el camí sinodal que fa l’Església i estar-hi present fins al final? I, digui’m, si és així, com ho farà?
El nostre col·lectiu de persones LGTBI cristianes ha estat participant activament, des de l’inici, en el camí sinodal que van obrir el papa Francesc i l’Església catòlica. Des de l’ACGIL, hem enviat les nostres reflexions a tots el bisbats de Catalunya: alguns ens han contestat, d’altres, no. D’altra banda, també les hem fet arribar, amb el suport d’altres grups com el nostre, a la Conferència Episcopal Espanyola i a la Secretaria Tècnica del Sínode, a Roma. ¡I la conseqüència d’aquesta actuació no podia ser millor! Se’ns ha tingut en compte, per primera vegada, en un document elaborat des del Vaticà: es tracta de l’Instrumentum Laboris, el full de ruta que ha d’esdevenir la base del Sínode que se celebrarà durant l’octubre d’aquest mateix any.
Vostè ha definit en alguna ocasió l’estructura de l’església com una arquitectura on no hi ha trobat el seu lloc, tot i pertànyer-hi en el passat. Ho continua pensant, ara?
Les he vist de tots colors, dins l’Església i, òbviament, en un moment donat ho vaig pensar, això. Però després va arribar un moment en què vaig considerar que qualsevol creient, es digui Jordi Valls o papa Francesc, té el mateix dret de pertànyer-hi, a l’Església, i, per tant, ningú no m’hi podia treure.
Ha plorat algun cop per impotència, envers la forma com funciona l’Església?
Moltes vegades, certament. I ho he fet cada vegada que algú ha intentat assenyalar-me (normalment des del Vaticà) i, posteriorment, m’ha insultat i m’ha ferit utilitzant uns discursos que s’han defensat en allò que diu Déu, que diu la Bíblia, que diu la Raó…
El papa Francesc va dir fa uns mesos que l’homosexualitat és un pecat i, després, es va haver de justificar per explicar millor les seves paraules. Per què creu ho va haver de fer?
Afegiré que, fa uns anys, també va pronunciar una frase en què es qüestionava qui era ell per jutjar cap homosexual. Si comparem aquesta sentència amb la d’enguany, pot semblar que estiguem davant d’una contradicció, però miri bé l’entrevista en què la va dir, si pot: mentre condemnava els països que consideren l’homosexualitat com un delicte, Francesc va dir que, si l’homosexualitat és un pecat per a algú, no estimar el proïsme també ho pot ser (“però no per això se l’ha d’engarjolar”, va continuar). Aquesta formulació de Francesc, que després es va tergiversar periodísticament (¡i ja es pot imaginar com n’és, de sucosa, aquesta frase per a la premsa!), és també una interessant connexió entre els conceptes de delicte i pecat que caldria dedicar uns segons a comprendre cada vegada que se’n parla.
“la transformació que ha propiciat el papa Francesc en aquest sentit ha estat una sorpresa. No obstant això, encara queden moltes coses a fer, a transformar… Unes accions que el papa, amb la seva autoritat, ja hauria pogut posar en funcionament fa temps”
Quines mesures concretes són necessàries per acollir els qui se senten exclosos de l’Església per la seva condició o sexualitat (per exemple, divorciats tornats a casar, persones en matrimonis polígams, persones LGBTQ+, etc.)?
Cal que l’Església oficial superi la falsa definició de les persones LGTBI que resulta de deduir allò que són a partir de l’acte marital obert a la procreació. Això és, precisament, el que volem que s’acabi produint arran del pròxim Sínode, ja que, fins ara, aquest tractament ha donat permís a tots aquells que no volen reflexionar sobre la veritat d’aquest afer perquè ens marginin en totes les esferes de la vida de l’Església.
En definitiva, caldria utilitzar les formidables plataformes de comunicació que té l’Església per donar testimoni d’un esperit de recerca de la veritat en comptes de fabricar eslògans defensius i victimaris per justificar formulacions cansades. Això seria part d’una veritable nova evangelització en la qual ens agradaria participar encara més del que ho fem ara, sense suport o reconeixement eclesiàstic.