Pels carrers de Lleida i de moltes altres poblacions encara es respira un ambient nadalenc que “es resisteix a desaparèixer” per la presència, tot i que dissimulada, dels pessebres que continuen exposats en les entrades de cases i edificis culturals i religiosos. Això és el que creu Jordi Curcó, periodista, activista cultural, home integrat en el teixit associatiu de la capital del Segrià des que té ús de raó (continua vivint a la ciutat on va néixer el 1958), i, des de fa sis anys, president de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, una de les més actives en el mapa pessebrístic de Catalunya.
Com en moltes localitats, a Lleida, la majoria dels seus veïns s’afanyen a desmuntar el pessebre just després del Dia de Reis. A pesar d’això, hi ha tradicions que recomanen mantenir-lo una mica més. Un d’aquests costums assenyala que la representació del Naixement no s’hauria de retirar fins al dia de la Candelera; és a dir el 2 de febrer, quaranta dies després de Nadal. Es tracta, també, del dia de la Llum i, en aquest sentit, té un significat especial en la tradició cristiana: commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Verge Maria, marcant el tancament simbòlic del temps nadalenc.
“Aquest diumenge 2 de febrer, diada de la Candelera, escenifica el punt final”, recorda Curcó en referència a un “exercici de fantasia creativa” —tal com el definia el papa Francesc en la seva carta apostòlica Admirabile signum, el mateix any que el lleidatà accedia a la presidència de l’associació— que enguany ha demostrat tenir més pulmó que mai a Lleida: “Durant els mesos de desembre i gener, hem tingut un dels millors cicles pessebrístics des de fa molt temps”, posa en relleu mentre apunta cap a la celebració de dos concursos de pessebres que han superat totes les expectatives: “Hem comptat amb uns 150 participants —continua— entre totes dues edicions”, una de les quals amb 90 anys d’existència.
“El pessebre també fa nosa”
Amb aquestes xifres a les mans, Jordi Curcó considera que aquest art plàstic, imaginatiu i manual que “connecta tothom, tant si es creu en Déu com si no, amb els instints més entranyables de qualsevol humà”, ha trobat durant els últims temps la fórmula necessària per sobreviure —i, si acaba sent possible, fent-ho fins al 2 de febrer. “Ens trobem que tots aquells que, com diu el Papa, experimenten el dolç i exigent procés de transmissió de la fe mitjançant la creació del pessebre no poden mantenir-ho durant els quaranta dies posteriors al naixement de Jesús, però és lloable que, en alguns casos, es faci“, assenyala.
Per això, Curcó s’afanya, abans d’aquesta data, a visitar alguns dels pessebres que encara no ha pogut veure (“ahir mateix vaig anar a veure’n un que va fer, a casa seva, un destacat pessebrista lleidatà”, admet), mentre reconeix que, l’anunci del pessebre, a pesar d’això, “també fa nosa a gent que el voldria fer fonedís”. I s’explica: “Tant els que volem preservar aquesta tradició com els que no, també ens hem d’empassar cada any, per aquestes dates, una altra tradició: la de l’etern debat que sorgeix [com és el cas de Barcelona] al voltant de si cal col·locar el pessebre a la via pública enmig d’una gran ciutat”. sentencia.
