La ciència i la teologia cristiana han interactuat des dels orígens del cristianisme, però això els estudis científics han gaudit d’un major desenvolupament a l’Occident (bressol de la religió de Jesucrist) que a cap altra cultura o regió del planeta. Aquest va ser un dels punts de partida exposats per Joaquim Guerola el passat dijous 28 de setembre en el marc de la conferència “Ciència i fe”, celebrada al Centre Catòlic de Blanes.
Tres van ser els objectius que es va plantejar Guerola en aquest primer acte de la temporada organitzat a la localitat selvatana pel grup ‘Pensament i acció’: remarcar el paper fonamental del cristianisme en el desenvolupament de la ciència; desmentir mites reiteradament divulgats sobre una pretesa incompatibilitat entre fe i ciència; i traçar un el perfil evolutiu del diàleg entre les ambdues matèries durant els darrers dos mil·lennis.
“La ciència i la teologia estan en els extrems de l’espectre d’indagació de la cultura humana, i entremig hi ha totes les disciplines que proporcionen coneixement sobre la realitat del món, entre elles, la biologia, geologia, física, química, l’estètica i l’ètica”, va defensar Guerola, doctor en Matemàtiques i Filosofia per la Universitat de Barcelona. “Ciència i teologia —va afegir— aspiren a la unificació de totes aquestes disciplines en una sola. Per tant, la interacció i el diàleg entre una i altra formen part de la cerca d’una comprensió unificada de la realitat de l’univers i la persona“.
El lligam primigeni entre fe i ciència ve, segons Guerola, del poble hebreu i es fa palès ja als primers capítols del Gènesi. “La narració del Gènesi transmet la idea que l’univers està ordenat, i aquest és un aspecte essencial de qui practica la ciència. Ningú no la practica si no entén que l’univers no és caòtic sinó que és intel·ligible i està ordenat”, va argumentar. En la mateixa línia, va defensar que “la doctrina d’un únic creador responsable de l’existència i de l’ordre ha tingut un paper essencial en el sorgiment i el desenvolupament dels estudis científics”.
Per a Guerola, allò que tenen en comú la ciència i la fe cristiana és que ambdues busquen la veritat, si bé ho fan de maneres diferents i indisociables: mentre la ciència pregunta com són les coses, la fe es pregunta el perquè”, va detallar, abans d’aclarir que la ciència busca el coneixement a través de la indagació racional i religió la saviesa, ja que “no pot sotmetre l’home a cap prova experimental i Déu transcendeix l’ésser humà”.
El context de la condemna a Galileu
Un altre dels aspectes en què es va centrar Guerola durant la seva dissertació va ser els falsos mites creats al llarg del segle XX que van servir per alimentar les teories d’aquells que defensaven que ciència i fe cristiana eren plenament incompatibles. Un d’ells, potser el més conegut, va sorgir al voltant del cas de Galileu Galilei, l’astrònom, enginyer, matemàtic i físic italià condemnat l’any 1633 per la Santa Inquisició per defensar la teoria de l’heliocentrisme, és a dir, que era el sol, i no la terra, el centre de l’univers.
Guerola va assegurar que l’Església catòlica va cometre una “terrible equivocació” amb la seva condemna sobre el científic, però va remarcar que les circumstàncies que van portar a aquella disputa “eren poc clares”. “En qualsevol cas —va subratllar—, la condemna no implicava l’existència d’un conflicte continuat, sinó que va ser una discussió puntual entre la jerarquia vaticana i les hipòtesis de Galileu“. Un altre dels factors que van influir en aquella decisió del Vaticà, segons Guerola, va ser el seu nerviosisme en el context de la reforma protestant. “El Vaticà va considerar Galileu com a filoprotestant, ja que creia que estava deixant de banda tota la tradició i fent una interpretació literal del que estava veient”.
“El diàleg és possible”
Després de tensions posteriors suscitades pels postulats dels científics britànics Charles Darwin (teoria de l’evolució) i Thomas H. Huxley (teoria de l’agnosticisme), la relació històrica entre ciència i fe cristiana va fluctuar amb més o menys harmonia fins a l’escenari actual, que pivota sobre tres postures: la dels qui continuen defensant que ciència i fe estan oposades i són irreconciliables; la dels qui consideren que ciència i fe són independents i han de mantenir-se en els seus respectius àmbits; i una darrera postura, en la qual s’adhereix Guerola, que sosté que el diàleg és possible i que la teologia cristiana ha d’estar oberta en tot moment als postulats científics.
“Malgrat les distàncies, hi ha un terreny comú. Considerar els avenços de la ciència possibilita ampliar els horitzons de la fe cristiana i, al mateix temps, la perspectiva cristiana pot aportar i aporta comprensió al significat de les troballes científiques, ja que la ciència es pot inspirar en la idea de la intel·ligibilitat de l’univers revelada a la sagrada escriptura”, va concloure.
Per a Guerola, el gran tema dels nostres dies no és demostrar l’existència de Déu a través de la ciència, sinó el nou relat còsmic, que afirma que “la creació de Déu encara s’està fent”. “En l’era de la ciència, l’autèntica fe és la convicció profunda que el futur es troba obert i que l’esperança cristiana és la culminació no només de l’ésser humà sinó de tota la realitat del cosmos”, va concloure.
L’acte va ser organitzat pel grup ‘Pensament i acció’, que compta amb el suport de la parròquia Santa Maria de Blanes, el Centre Cristià Evangèlic, el Centre Catòlic, l’Ajuntament de Blanes i la revista Foc Nou. La pròxima conferència tindrà lloc el 26 d’octubre i serà protagonitzada per Oriol Jara.
