La darrera jornada de la temporada 1991-92 de la lliga espanyola de futbol serà sempre recordada com una de les més agòniques de la història d’aquesta competició. Aquella tarda del 7 de juny de 1992, el F.C. Barcelona va guanyar el campionat in extremis després la seva victòria davant l’Athletic de Bilbao al Camp Nou i de la derrota del Real Madrid al camp del C.D Tenerife gràcies a una impressionant remuntada de l’equip canari durant la segona meitat del partit.
Aquells 90 minuts d’infart serien també recordats per molts aficionats per la decisió de l’aleshores vicepresident del Barça, Joan Gaspart (Barcelona, 1944), d’abandonar la llotja de l’estadi voluntàriament pocs minuts després de començar el partit i anar-se’n en cotxe quasi fins a Montserrat per no caure fulminat d’un atac de nervis.
Superada de lluny l’etapa com a directiu sovint polèmic i esperpèntic que durant vint-i-dos anys com a vicepresident i tres com a president del club blaugrana les va veure de tots colors, l’empresari hoteler barceloní continua aferrat a la fe profunda que sempre l’ha acompanyat i patint en partits de futbol: a la Champions i a la Lliga, amb el Barça, i a les categories regionals de futbol sala, amb l’Atlètic Missatgers de la Pau de l’Hospital de Campanya de Santa Anna.
Com recorda aquella darrera jornada de la temporada 1991-92? Va arribar fins a l’Abadia de Montserrat mentre jugava el Barça?
En realitat allò no va ser una visita a la Moreneta. Des del Camp Nou fins al punt de la carretera en què es comença a veure la muntanya de Montserrat, hi ha aproximadament uns 45 minuts de trajecte en cotxe. Mitja part d’un partit de futbol. Aquell dia no tenia ganes de patir i vaig anar en cotxe fins aquell punt, m’hi vaig aturar uns minuts, i després me’n vaig tornar cap al Camp Nou, calculant arribar-hi coincidint amb la fi del partit. A la tornada, en un dels peatges, l’home que hi havia a la cabina em va reconèixer i em va preguntar si volia saber com anava el partit entre el Tenerife i el Madrid i li vaig dir que preferia no saber-ne res. Allò de sortir en cotxe del camp en ple partit només ho vaig fer una vegada i es va quedar gravat. Tinc altres anècdotes relacionades amb el fet religiós.
Expliqui’n alguna.
Una vegada, en una final de la Copa del Rei de l’any 1981 a Madrid, jugàvem contra el Gijón. Jo estava assegut al costat de la Reina Sofía. En un moment donat, amb l’empat en el marcador, em vaig posar molt nerviós i vaig marxar de la llotja. L’home que hi havia a la porta, en veure’m, en va dir: “Està sufriendo mucho, eh. Le pasa lo mismo que a un señor del Gijón, que ha bajado a los vestuarios”. Llavors vaig baixar i vaig veure que es tractava d’un sacerdot; anava d’una punta a l’altra del vestuari, semblava molt nerviós. Li vaig preguntar què feia i em va respondre: “Estoy rezando el rosario para que gane el Gijón”. Llavors el vaig replicar dient: “Pues si no le importa, me voy a poner a su lado a rezar para que gane el Barça”. Era un home molt simpàtic, vam riure molt. Al final va guanyar el Barça per 3 a 1. En aquella època molts equips viatjaven sempre amb un sacerdot.
Acostumava vostè a freqüentar la capella que hi havia al Camp Nou, a dalt de l’escalinata que anava des dels vestuaris fins al terreny de joc, dedicada a la Verge de Montserrat?
Hi vaig anar puntualment per assistir a algunes misses d’inici de temporada i altres celebracions que hi feien els jugadors del Barça. Ara, amb les obres de remodelació de l’estadi, la capella ha quedat pràcticament destruïda i, després d’un temps d’incertesa, sembla que es recuperarà. En qualsevol cas, jo he demanat reiteradament al president Laporta que la mantinguin, perquè no és un tema només religiós sinó de tradició. El Camp Nou ha tingut aquesta petita capella des que es va inaugurar l’any 1957. Tant de bo torni, estava en un lloc que quan molts dels jugadors, quan passaven pel davant, abans de sortir al terreny de joc, se senyaven. Els del Barça i els de l’equip contrari.
Una altra tradició que s’ha perdut, és que els jugadors del Barça vagin a oferir els trofeus a la Mare de Déu de la Mercè i, posteriorment, anar a la plaça Sant Jaume.
En efecte, i en el seu moment també em vaig queixar d’aquesta decisió. La celebració a plaça Sant Jaume, on el Barça oferia el títol a la ciutat i a la Generalitat, es va haver de deixar de fer perquè els Mossos d’Esquadra van entendre —amb raó— que suposava un risc per a la seguretat a causa de l’alt nombre de persones que s’hi aplegaven. Però la tradicional visita a la Mercè es podria continuar celebrant. Era un moment molt bonic, recordo el senyor Nicolau Casaus, vicepresident del Barça, oferint els trofeus a la verge. Hi parlava com si fos una persona. Laporta em va prometre que es recuperaria la tradició de la Mercè, però de moment no s’ha fet, entre altres coses, perquè no s’han guanyat títols.
En la societat actual, on el fet religiós ha perdut tanta influència, és poca la gent que veu amb bons ulls aquesta mena de celebracions.
Segur, però insisteixo, parlem de tradicions. Hi ha milions de persones que cada any visiten llocs com Montserrat, la catedral de Barcelona o la Sagrada Família sense ser catòliques, per raons culturals. I el mateix podríem dir del Vaticà. Moltes de les tradicions del nostre país estan modelades per la religiosa catòlica. Una altra cosa és si som més o menys practicants.
Què en pensa de la Marxa Culer a Montserrat anunciada pel FC Barcelona pel pròxim 22 de març?
Em sembla una idea fabulosa. El Barça és més que un club i Montserrat és més que una basílica, un lloc per on passen milers de persones cada any no només per parlar amb la verge, sinó també per contemplar l’enorme bellesa del massís, que és una meravella de la Creació. Si aquesta marxa que prepara el club permet gaudir del paisatge i, en el cas dels catòlics, pregar a Montserrat, que més es pot demanar? Hi he anat moltes vegades a Montserrat amb motiu de victòries importants del Barça. Fora de Catalunya hi ha gent que no ens estima, per raons polítiques o pel que sigui. Però davant d’aquestes persones, jo sempre dic que es fiquin amb qui vulguin, però que Montserrat i el Barça són intocables.
A vostè se l’ha definit en alguns mitjans com a “catòlic practicant amb especial devoció al sagrament de la penitència”. D’on li ve aquest sentiment i de quina manera creu que es podia reflectir en els seus anys com a directiu del Barça?
Crec que en un percentatge elevat de casos, els sentiments religiosos que pot tenir una persona venen heretats de la família. Tinc la sort que vaig néixer en el si d’una família molt religiosa i, des de petit, tenia clar el que implicava aquest sentiment: la missa, la confessió, la comunió i la resta de sagraments. M’he sentit molt confortat dins d’aquesta tradició heretada dels meus avis i pares i que jo he transmès als meus cinc fills i vint-i-cinc nets.
Quant a la penitència, és un tema molt personal. Cadascú la fa segons creu, alguns acudint a un sacerdot a explicar les falles en què hagi pogut incórrer i altres fent sacrificis que els apliquen com una penitència. Jo, amb això, estic d’acord amb el fet que l’ésser humà és lliure de triar com viure la penitència, però com a catòlic, estic convençut que la penitència de veritat passa per la confessió com a via per a l’absolució dels pecats.
També hi ha qui el vincula a l’Opus Dei. És vostè membre de la prelatura?
No soc de l’Opus Dei; això és una vocació i jo no la tinc. En canvi, la meva dona i altres membres de la família sí que en formen part. Tots els meus fills han anat a col·legis que d’alguna manera estan dintre de l’òrbita de la prelatura. Sento un gran respecte per l’Obra, de la mateixa manera que respecto els jesuïtes, els mercedaris, els salesians i la resta de congregacions religioses.
Creu que un empresari catòlic hauria de tenir uns trets distintius que el facin diferent dels altres que no comparteixen els valors d’aquesta religió?
Jo canviaria la paraula ‘empresari’ per ‘persona’, si m’ho permets. La persona ha de ser coherent amb els seus pensaments. I si tu ets catòlic hi creus de veritat, això s’ha de transmetre en la teva forma d’anar per la vida. És una cosa que val per a empresaris, treballadors, rics, pobres i en general per a persones de totes les condicions. En la meva esfera pública, en aquest sentit, he dit sovint que em preocupa molt que hi hagi 1.400 persones dormint al carrer a Barcelona. Això, a qualsevol persona de bé, li hauria de saber greu i hauria de fer el que estigui a la seva mà per a evitar-ho.
Això que diu té relació amb l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, que vostè coneix bé, en part pels seus vincles amb l’equip de futbol, l’Atlètic Missatgers de la Pau. Com és la seva relació amb aquest projecte?
Hi estic vinculat com a home de futbol. L’obra que fa Santa Anna i el pare Peio Sánchez és excepcional. Vaig tenir el goig d’acompanyar-los a Roma a una trobada entre el Sant Pare i les diverses esglésies hospitals de campanya que, a banda d’atendre espiritualment les persones, es dediquen a acollir-les i d’ajudar-les a sortir de l’exclusió social en què es troben. Quan em van demanar si podia fer alguna cosa a favor del projecte, com que econòmicament m’anava malament, vaig pensar que era una bona idea muntar un equip de futbol amb els joves magrebins que s’aplegaven a Santa Anna. Vam aconseguir que, malgrat que es tractava de joves en situació administrativa irregular i en molts casos vivint al carrer, la Federació Catalana de Futbol Sala ens autoritzés a competir en les diferents categories. Jo soc el delegat del club, tenim tres equips i un entrenador excepcional, en Josep.
Josep Braojos: vam tenir ocasió de presenciar un dels seus entrenaments amb aquests joves a la Barceloneta.
Doncs haureu vist que fa una tasca excepcional. No perquè li agrada el futbol, que també, sinó perquè és una bona persona i té aquests nobles sentiments humans que el porten a donar afecte, a través del futbol, a persones que per desgràcia no tenen una vida fàcil. El futbol permet la transmissió de valors com la disciplina i la companyonia i en Josep s’ho pren molt seriosament en cada entrenament i cada partit que juguen.
Com són aquests partits?
Són un espectacle. I jo, com a delegat de l’equip, quan juguem m’oblido que és el club de la parròquia de Santa Anna i increpo l’àrbitre i l’equip contrari si cal per defensar els meus jugadors; com si estiguéssim a la Champions. No soc el típic delegat que seu a la banqueta a passar l’estona: m’involucro i això ha provocat que em treguin diverses targetes vermelles pel meu comportament. No ho puc evitar. Sento passió pel meu equip. Quan guanya em sento feliç; i si perd, m’enfado.
Com si estigués al Camp Nou.
Ni més ni menys. No és el Camp Nou, és una pista de futbol sala que ens cedeixen a la Barceloneta. Però hi ha una pilota i dos equips de sis jugadors cada un. Em fa il·lusió veure’ls guanyar partits, ja que per ells suposa un moment de celebració darrere del qual hi ha aquesta labor que es fa des de l’església de Santa Anna.
Hi ha hagut bisbes catalans coneguts per la seva afició al futbol, com Antoni Deig, a qui es podia veure sovint a la llotja del Barça; també, més recentment, Octavi Vilà, que ha presenciat algun partit del Girona. Veure un bisbe en un camp de futbol, hauria de ser una cosa normal?
Un bisbe és per damunt de tot una persona, un ésser humà, i per tant ha de ser totalment normal veure’ls gaudir del futbol. I un bon exemple d’això és el papa Francisco. En una de les primeres visites que li vaig fer vam parlar sobre qüestions socials serioses que li preocupaven molt. Vam estar-hi més d’una hora i em va atendre amb molta atenció. Però en el moment que li vaig dir, abans d’acomiadar-nos, que jo vaig fitxar Leo Messi pel Barça, se li van obrir els ulls i li va sortir la seva faceta d’apassionat del futbol que va canviar el to de la conversa.
Què li sembla el papa Francesc?
És un papa sensacional. Una altra vegada que el vam anar a veure un grup de persones per parlar de qüestions relacionades amb el turisme ens va dir: “Seguramente antes de entrar os han advertido que tenéis que llamarme santidad o santo padre. En cambio, a mi no me han dicho cómo tengo que llamaros a vosotros”. Jo li vaig dir que ens anomenés com li vingués de gust però ell va voler saber com ens anomenaven les nostres respectives mares per ell fer servir el mateix nom.
El Papa va obrir el Jubileu de l’esperança el passat 24 de desembre, com sap. Té previst de participar-hi, a Roma?
A Roma no ho sé, però a Barcelona hi anirem en família segur. Tenim la sort de tenir llocs jubilars a la ciutat on poder participar del Jubileu. Jo animo la gent a aprofitar aquests espais, ja que anar a Roma no és una cosa que tothom es pugui permetre. A Barcelona tenim bons llocs per escollir com ara la Sagrada Família, el sagrat cor del Tibidabo, la catedral, Sant Josep de la Muntanya o el Cottolengo. Ara, a mi quan em pregunten o em demanen consell, animo a anar a la Mercè, patrona de la ciutat, ja que soc membre de la seva germandat. Però, bé, que tothom esculli amb llibertat absoluta, només faltaria. No vull que el rector de la Sagrada Família, que és amic meu, s’enfadi amb mi [riu].
