Des del mes de juny, Joan Àguila Chavero (Falset, 1976) és un dels dos vicaris generals episcopals del nou Consell Episcopal de l’Arquebisbat de Tarragona. Anteriorment, havia tingut diverses responsabilitats pastorals en parròquies del Baix Camp i l’Alt Camp, comarques de les quals ha marxat amb bona nota, tal com es coincideix a dir entre la feligresia consultada. “Un sacerdot que vola alt“, el defineixen molts fidels de les parròquies per on ha passat, sigui per fer honor al seu cognom o bé per “tornar a l’Església tot allò que, a mi i a la meva família, ens va donar a través del capellà del meu poble“, raona.
De l’Alt Camp, ha marxat per la porta gran, però ha deixat una enyorança generalitzada.
A mi, una de les coses que sempre m’han agradat és viure el meu ministeri des del cor, des d’una atenció directa a les persones. També, des d’una manifestació dels meus sentiments. Crec que per ser bon capellà has de ser molt humà i estar al costat de la gent. Però és veritat que després de totes les responsabilitats que m’anaven donant es feia impossible continuar en aquesta línia, i això, per tant, em feia mal a l’ànima.
Es va fer “famós” durant el confinament fent les homilies per Internet (amb la guitarra a les mans).
[Riu] En aquell moment, no volia perdre el contacte amb la meva gent i no em vaig voler quedar de braços plegats. I és admirable com s’espavila la gent de certa edat, com la de la meva mare, que mai no havia entrat a Internet i es van posar a seguir les misses i les pregàries. Així és com es va crear una xarxa virtual que va aglutinar, fins i tot, gent que no havia freqüentat gaire les parròquies de Valls, on jo estava, i que després hi ha continuat venint físicament.
Com a director del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears (SIC), què creu que ha de fer l’Església perquè els joves s’hi acostin més?
Els joves necessiten referents forts. Estan cansats de relativismes i necessiten algú que els ajudi a sentir de veritat, a lluitar per coses que valguin la pena. A l’arxiprestat on jo he estat aquests últims anys es va crear una comunitat juvenil en què, sense fer coses massa extraordinàries, els joves han anat coneixent testimonis de fe i exercicis d’espiritualitat per posar nom als sentiments de cadascú. ¡I ja en són una quarantena! No volem lluitar amb altres maneres d’oci, sinó que vinguin a descobrir Jesús i una experiència de comunitat sana.
En una entrevista a Catalunya Religió va dir que “no es pot agafar de catequista la primera persona amb disponibilitat horària”. També, hi va parlar de l’opció d’allargar el temps de catequesi, de convidar-hi els pares, de fer dinars el diumenge després de missa, de no posar-hi normes…
La catequesi és l’oportunitat que té l’Església de fer que qualsevol persona, independentment de la seva edat, es trobi amb Jesús. Al final, allò que has de provocar és una trobada, i no pas una assignatura extraescolar; per tant, no es pot fer a través de la improvisació, tal com encara passa. Ja es pot imaginar que aquella entrevista no va agradar gaire; molts mossens em deien “jo no tinc a ningú més per fer de catequista i agafo a qui puc”. Però jo no vaig fer aquelles declaracions per despreciar ningú ni per voler professionalitzar la catequesi; ans al contrari, les vaig fer perquè s’entengués que un catequista és un testimoni directe de la Paraula de Déu, i, com a tal, ha de ser una persona que visqui la comunitat, i que pregui, que celebri la seva fe… perquè, d’aquesta manera, pugui transmetre allò que té a l’interior.
Aquest estiu, se l’ha vist banyant-se a l’oceà Atlàntic amb els joves que va acompanyar a Lisboa, amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut. Què el va deixar més glaçat, l’aigua del mar o la quantitat de joves que s’hi van aplegar?
Certament, l’aigua! [Riu] Però la veritat és que tant aquesta estona com l’experiència a Lisboa van ser molt refrescanta. Jo acompanyava un grup de joves que, abans de la JMJ, tenia la sensació que no hi havia gaires més joves com ells, compartint les seves inquietuds espirituals. Però en arribar allà i veure que hi havia tantíssima joventut expressant el mateix anhel, la sensació va ser extremadament agradable.
Vostè va ser l’encarregat d’adaptar en català l’himne de la JMJ.
Sí, sí. Va ser una enorme experiència.
Les misses, sempre en aquesta llengua?
S’ha de procurar que la gent se senti acollida i integrada amb la llengua del país. En aquest cas, el català. No obstant això, a Valls vam optar per la fórmula de fer una missa al mes en castellà en una de les esglésies perquè els estrangers poguessin continuar formant part de l’Església. Però fórmules com aquesta, a la pràctica, són poc reeixides: el passat cap de setmana vaig fer la meva primera missa com a prevere de l’església d’un barri de Tarragona (on l’índex de persones migrades és alt) i, allà, encara hi ha obert aquest debat. Jo vaig fer-la en castellà perquè l’anterior mossèn les feia així i perquè observava que, si canviava la llengua, es podria generar una desafecció per part dels fidels ràpidament constatable.
A vostè i a l’arquebisbe Joan Planellas se’ls ha col·locat sovint dins el mateix sac d’estar a favor del procés independentista. Com es viu amb aquesta etiqueta?
És esgotador. Alguns creuen que tant ell com jo, per pensar com pensem, trenquem la comunió de l’Església, i no és veritat. Dit això, també és cert que han corregut comentaris sobre nosaltres que només puc rebatre demanant als seus autors que s’ho facin mirar. Crec que l’Església s’ha de posicionar i jo no em puc permetre el luxe de no alçar la veu per reclamar uns drets com els que reclama, també, el moviment independentista. Penso que tinc tot el dret de dir-ho; també, perquè la gent de les nostres parròquies que pensa així es pugui sentir representada per algú —ja que, si no, sempre se sent orfe.
Què pot suposar el fet de no tenir un bisbe durant molt de temps, com està passant a Girona?
És dolorós. En les meves pregàries penso molt en els mossens i les comunitats de fidels que conec de Girona, i vull posar-me constantment en la seva pell. La diòcesi pot continuar funcionant, però sempre dins d’una provisionalitat. Amb una certa urgència, s’hauria de començar a decidir qui volen posar-hi, ja que qualsevol comunitat catòlica hauria d’estar el mínim de temps possible sense un pare que la governi.
A les portes de l’Assemblea General del Sínode, què creu que en podem esperar?
He tingut la sort de coordinar tot el treball que s’ha estat fent des de l’arxidiòcesi i una de les coses que voldria remarcar la seriositat amb què ho ha entomat tothom. Del primer a l’últim. Amb el Sínode del pròxim mes, afloraran les grans reivindicacions que l’Església fa anys que té sobre la taula, i, en aquest sentit, seria interessant veure com el full de ruta que ha permès redactar tota aquesta sinodalitat governada pel papa Francesc també té una presència directa en les petites comunitats eclesiàstiques. Si els canvis són graduals, el sisme serà menys intens. A pesar d’això, sempre quedarà algú descontent.
