“Més enllà del debat sobre l’obligatorietat del celibat, la benedicció de parelles homosexuals o el paper de les dones a l’Església, el que està en joc al camí sinodal alemany i el sínode mundial de bisbes és la manera d’entendre el lideratge en el govern de l’Església i la impartició del magisteri. Així ho sosté el teòleg i escriptor Jesús Martínez Gordo, convidat de la cinquena edició de la Tribuna Joan Carrera, que es va celebrar el passat 15 de juny a Barcelona. Catedràtic emèrit de Teologia de Vitòria, professor de Cristianisme i Justícia i capellà de l’equip ministerial de la unitat pastoral de Basauri (Bizkaia), Martínez Gordo ha estat professor de teologia a Bilbao, Sant Sebastià i Nàpols i és autor de nombrosos llibres i articles en què analitza, amb profunditat i sense embuts, l’actualitat eclesial mundial.
L’Església alemanya va al capdavant d’Europa tenint en compte els debats que s’hi estan plantejant?
L’Església alemanya s’inscriu dins d’una tradició existent a l’Església catòlica de ritus llatí marcada per experiències de magisteri i de govern corresponsable, com les que s’han donat EUA després del Concili Vaticà II, a Holanda o Llatinoamèrica. De manera que el camí sinodal alemany s’inscriu dins d’aquest afany d’algunes esglésies de trobar un exercici de l’autoritat de tots els batejats juntament amb els bisbes i capellans.
El papa Francesc va dir, responent al camí sinodal alemany, que el país ja tenia “una molt bona Església evangèlica”. Què volia dir amb això, era una forma de marcar una línia vermella?
No sé si Francesc tenia la informació suficientment retinguda per dir això. Hi ha una forma errònia d’entendre la sinodalitat segons la qual queda dissolta la singularidad del ministeri ordenat dels bisbes i capellans. Però el camí sinodal alemany ha tingut molt interès en recordar que del que es tracta és que tots els batejats (fidels, religiosos, laics i laiques) juntament amb els ministeris ordenats (bisbes, capellans, preveres i diaques), caminem junts respectant la singularitat de cadascú. Per això han acordat que en el procés de debat funcioni una espècie de doble càmera amb dues velocitats: perquè alguna cosa sigui aprovada es requereix una majoria de dos terços i, al mateix temps, l’aprovació per part de dos terços dels bisbes. Llavors, quan una proposta és doblement aprovada, s’entén que és vinculant, en el sentit que exerceix una obligació moral per a tots els presents, per a tota l’Església.
Crec que aquesta manera d’entendre la sinodalitat trenca amb una forma de concebir l’exercici de l’autoritat que pot ser absolutista i monàrquic, i que per descomptat grinyola. En aquest sentit, crec que tampoc no està malament ser una mica protestant, luterà, per ser més bon catòlic; perquè no tot en el luteranisme i en el protestantisme està malament. Hi ha hagut excessos, com en el món catòlic, però s’ha de reconèixer que hi ha coses a aprendre del món luterà: per exemple, allò que té a veure amb l’exercici del govern, del lideratge i de l’autoritat.
El fet que a Alemanya hi hagi una Església evangèlica forta té a veure amb la determinació amb què l’Església catòlica, amb la important contribució dels laics, aborda temes tan crucials per a la seva supervivència?
El laïcat a Alemanya, a diferència d’altres esglésies catòliques, està fortament organitzat en el Comitè Central de Laics [ZdK, per les seves sigles en alemany], un organisme que representa pràcticament a tots els consells pastorals, parroquials, diocesans, moviments, en definitiva a tot el laïcat; per tant, és una institució singular i té molta autonomia i llibertat en relació amb la conferència episcopal alemanya. Això no és una “contaminació” del protestantisme, sinó reafirmació de la singularitat que han de tenir tots els batejats en una Església corresponsable, en la qual, com a fills de Déu, tots tenim uns determinats carismes que cal posar al servei de la resta dels batejats i de tota l’Església i del món. Llavors, els alemanys han organitzat tot això com només ells són capaços de fer, amb una força enorme. De fet, el laïcat alemany funciona com una corretja de tracció del que és el camí sinodal, perquè els bisbes del país, en un primer moment, no veien això d’afrontar el problema eclesial amb la contundència amb què els laics van demanar que es fes.
“EL LAÏCAT ALEMANY ESTÀ FORTAMENT ORGANITZAT I TÉ UNA GRAN AUTONOMIA I LLIBERTAT EN RELACIÓ AMB LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL DEL PAÍS”
Generarà canvis significatius a Alemanya el camí sinodal?
Sí, de fet ja n’està generant. I probablement podrà generar canvis en la resta de l’Església catòlica. Segurament ho farà a una velocitat molt més lenta, amb avenços i retrocessos, però crec que serà d’alguna manera una continuació del camí obert per l’Església holandesa, llatinoamericana i dels EUA del postconcili. No està sola, en aquest sentit, l’Església alemanya, sinó que hi ha una tradició una mica esmorteïda, callada o desconeguda, però que com una espècie de corrent subterrani, apareix i desapareix; i ara resulta que ha sortit a la superfície en aquest camí sinodal que, insisteixo, cal entendre dins d’una tradició postconciliar de sinodalitat de tots els batejats amb els ministres ordenats.
Quin recorregut té encara al davant aquest camí obert a l’Església alemanya?
El camí sinodal alemany no ha acabat encara. Han celebrat la cinquena, i de moment última, assemblea al setembre de l’any 2022. El següent pas serà l’any 2026, quan l’Església alemanya es tornarà a reunir amb el camí sinodal alemany per avaluar el nivell d’implementació, d’execució, de posada en funcionament de tot allò que ha sigut acordat en les cinc assemblees celebrades fins ara. Per tant, el camí és obert encara, la qual cosa parla de la determinació que tenen els alemanys de portar aquesta qüestió endavant.
L’origen de tot aquest procés és l’escàndol de la pederàstia eclesial?
En efecte, va començar arran del famós informe interdisciplinari encarregat per la Conferència Episcopal Alemanya a tres universitats del país. L’estudi, anomenat MHG (les sigles de les tres universitats), els va comportar quatre anys de treball i va determinar que des de 1946 fins a 2014, el 4,4% del clergat havia tingut comportaments pederastes, és a dir, uns 1.700 capellans i uns 4.000 casos de pederàstia. La conclusió que en va extreure la comissió va ser que el problema de la pederàstia no era només de determinades persones sinó un problema estructural, sistèmic. Per tant, els resultats de l’informe MHG, que a Alemanya gairebé ningú no va qüestionar, van permetre arribar a la conclusió que en el tractament d’aquest problema havia sigut més important preservar el bon honor de l’Església que l’atenció a les víctimes.
En aquest sentit, sempre s’ha pretès que el ministeri ordenat —fonamentalment capellans— sacralitzi l’exercici de la seva autoritat, cosa que ha fet que aquest mal comportament no hagi estat creïble quan s’ha denunciat, perquè del que es tractava era d’alguna manera de fer entendre que era impossible que una persona consagrada tingués aquesta mena de comportaments. Per tant, el clericalisme, l’exercici d’autoritat i de poder a l’Església, és un problema estructural extrem que cal repensar i que, des del camí sinodal alemany, s’ha decidit afrontar.
“ELS RESULTATS DE LA INVESTIGACIÓ SOBRE LA PEDERÀSTIA A L’ESGLÉSIA ALEMANYA VAN PERMETRE ARRIBAR A LA CONCLUSIÓ QUE EN EL TRACTAMENT D’AQUEST PROBLEMA HAVIA SIGUT MÉS IMPORTANT PRESERVAR EL BON HONOR DE LA INSTITUCIÓ QUE L’ATENCIÓ A LES VÍCTIMES”
En aquest aspecte, que podem dir d’Espanya, on el problema dels abusos encara no sembla haver portat a un examen de consciència similar?
A Espanya no sabem encara el que passarà, però d’entrada sembla que serà diferent del que ha passat o està passant, per exemple, a Alemanya o França. A Alemanya, la comissió va poder investigar durant quatre anys amb accés a tots els arxius de les diòcesis i també a partir de relacions i contactes amb les víctimes.
A França, l’informe de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals a l’Església [CIASE, per les seves sigles en francès] va revelar 330.000 casos d’abusos a l’Església francesa, uns 200.000 comesos per capellans i la resta per laics amb responsabilitats eclesials. La investigació va seguir un mètode més de tipus sociològic (molt qüestionat i criticable i que ha provocat desautoritzacions d’aquest informe) i no tant de cas per cas, que va consistir una mica a projectar al passat els comportaments i les denúncies recollides. Aquest informe va procedir de la mateixa manera projectant a la resta de la societat, intentant quantificar sociològicament, el comportament pederasta a l’Església francesa. I com a resultat, es va interpretar que en la societat francesa hi va haver cinc milions i mig de casos durant els darrers 60-70 anys.
Pel que fa a Espanya, sabem quina és la situació: hi ha les dues comissions: la impulsada pel govern de l’Estat a través del Defensor del Poble i l’encarregada per la Conferència Episcopal al despatx Cremades&Calvo Sotelo. Està per veure què donarà de si tot això. De moment, a partir del darrer informe emès per la CEE, el que constato és que s’atenen fonamentalment a les denúncies que fa la fiscalia de l’Estat. En aquest sentit, es diu que els casos que s’han donat en aquest últim any en l’Església espanyola representa el 0,2% del total de les denúncies a Espanya. Què vol dir això? Doncs que hi ha un intent de minimitzar el tema de la pederàstia a l’Església espanyola, com volent dir que el que passa a l’Església és dolent, però a la resta de la societat és pitjor. I crec que això és un error.
“HI HA UN INTENT DE MINIMITZAR LA PEDERÀSTIA A L’ESGLÉSIA, COM VOLENT DIR QUE EL QUE PASSA A LA INSTITUCIÓ ÉS DOLENT, PERÒ A LA RESTA DE LA SOCIETAT ÉS PITJOR. I AIXÒ ÉS UN ERROR”
Com pot respondre la política davant aquest problema de la pederàstia a l’Església?
En aquest assumpte, que és particularment dolorós i escandalós, crec que per exemple l’Església alemanya i la francesa estan fent els seus deures, amb dificultats, però els estan fent. De fet, la pederàstia a l’Església ha descobert que aquest mateix problema té dimensions descomunals en el conjunt de la societat. En aquest sentit, crec que és un bon senyal que el govern alemany hagi establert una comissió d’investigació sobre la pederàstia en la societat alemanya. I la persona responsable d’aquesta comissió ha demanat en més d’una ocasió la col·laboració de l’Església perquè l’ajudi a començar a caminar; això és important i penso que a França podria passar alguna cosa semblant.
Però, d’altra banda, això contrasta amb la iniciativa del govern de Navarra per investigar la pederàstia només a l’Església. Vaig estar allà fa un parell de mesos, juntament amb el sociòleg guipuscuà, Javier Elzo, parlant d’aquest tema, i hi havia també la responsable d’aquest equip d’investigació; es va dir que aquesta manera de procedir, d’investigar un govern autònom només la pederàstia en l’àmbit eclesial, semblava una mica sectari. Un govern ha d’investigar aquest problema en tota la societat, no només en l’Església. Perquè el que s’està fent enverina la investigació i impedeix veure les veritables dimensions de la qüestió. No hem de cometre l’error de convertir l’Església en un buc expiatori. L’Església ha d’arreglar els seus problemes, i no ficar-se en aquests debats, però com a ciutadà, he de dir que aquest mode de procedir no ajuda a resoldre el problema.
Què opina sobre el nomenament de José Cobo al capdavant de l’arquebisbat de Madrid. En quina mesura aquesta aposta de Bergoglio pot contribuir a generar canvis en l’episcopat espanyol?
És una excel·lent notícia. Crec que a molts dels qui ens sentim gent d’Església i l’estimem ens ha fet mal haver tingut un nunci que s’ha fet ajudar més per la línia involucionista de l’episcopat que no pas per la més oberta. També perquè no hi ha gaires bisbes a Espanya que estigui en una línia oberta i postconciliar, i si ho estan, s’ho guarden amb molt de silenci. En aquest sentit, en més d’una ocasió m’he referit al cardenal Tarancón, quan deia que els nostres bisbes tenien torticoli d’estar tot el dia mirant a Roma. Crec que un veritable bisbe ha de mirar la seva diòcesi, però lamentablement la impressió és que a Espanya, una gran part de l’episcopat està més casat amb el Vaticà que amb les seus territoris diocesans. I l’experiència ens diu que aquells que s’han casat amb les seves respectives esglésies no han fet carrera.
Creu en la teoria de la manipulació del futur conclave?
En el conclave, com en totes les realitats humanes —i els cardenals són éssers humans de carn i ossos— hi ha grups de pressió, diferents línies i tendències. Però més enllà d’això, al final, quan s’escull un Papa, el que està en joc és fer un model d’Església o altre. El problema no és que hi hagi grups de poder, sinó per què l’elecció ha d’estar reservada només a cardenals i no ser més oberta. En aquest sentit, a l’Església, 1 papa escull 120 cardenals i 120 cardenals escullen 1 papa, i això és una mica estrany; seria bo que aquests 120 no fossin escollits pel papa sinó confirmats i ratificats per ell, i que l’elecció com a tal recaigués en els diferents presidents de les conferències episcopals. Per aquí ens sortiria un altre model de papa, perquè si no ens pot sortir un model excessivament endogàmic amb relació a la força dominant majoritària, que sovint no és precisament la més oberta o aperturista que necessita l’Església del segle XXI.
