Més de cent persones van aplegar-se el passat dimecres 16 d’octubre al restaurant Pomarada de Barcelona per participar en una nova edició, la novena, de la Tribuna Joan Carrera. Aquest cop ho van fer amb una satisfacció afegida: la d’haver sabut uns dies abans que el convidat, el dominic Jean-Paul Vesco, era un dels 21 nous cardenals que seran creats pel papa Francesc el pròxim 8 de desembre en el desè consistori del seu pontificat.
Home de pau i diàleg, símbol d’una Església plural i oberta, com el va definir la periodista Laura Mor en la presentació, aquest advocat de professió va ser nomenat arquebisbe d’Alger l’any 2021 després de dues dècades a Algèria, on va arribar amb l’encàrrec de refundar la presència dominica després de l’assassinat del carismàtic bisbe d’Orà, Pierre Claverie. “Soc bisbe i pastor d’una petita Església en un territori plenament musulmà”, va dir a Flama minuts abans de la seva dissertació, en la qual va assenyalar el perfil evolutiu de l’Església algeriana durant les darreres dècades i va reflexionar sobre com ha avançat la seva diòcesi cap a la sinodalitat.
Per què creu que el papa Francesc l’ha escollit per ser cardenal?
No ho sé, encara no conec personalment el Papa i no he tingut ocasió de fer-li aquesta pregunta. Però intueixo que una de les raons és que ha volgut tenir un reconeixement cap al país i cap a la nostra Església pel seu esperit fratern amb l’islam. Estic convençut que el testimoni que l’Església ha de donar al món és precisament el de la fraternitat. D’altra banda, banda, fa sis anys vaig organitzar la beatificació dels 19 màrtirs de l’Església d’Algèria, entre els quals els set monjos de Tibhirine. Crec que el Papa també valora molt això.
La cúria diocesana d’Alger està formada per sis persones, de les quals quatre són dones. Comparteix amb el papa la visió d’una Església sinodal?
Totalment. La nostra experiència com a Església s’ha vist profundament influenciada per les aspiracions del papa Francesc també en aquest sentit. Em sento proper a les seves idees sobre la sinodalitat. En el govern de la diòcesi tenim, com vostè diu, quatre dones, una composició que no ha estat buscada i que suposa una obertura positiva cap a la diferència. En aquest aspecte, el que abans semblava impensable en l’Església s’ha convertit en una evidència, i el que és impensable ara són els retrocessos. Per això, estic segur que la dinàmica sinodal no s’aturarà, sinó que s’estendrà a tots els nivells de la institució.
El papa Francesc aposta sovint per col·locar religiosos al capdavant de les diòcesis. Què creu que pot aportar, en aquest sentit, la vida religiosa?
A Algèria, gairebé tots els bisbes som religiosos. Els jesuïtes hi van arribar al segle XIX per enfocar-se en l’educació, la caritat i el diàleg interreligiós. La seva presència al país va disminuir dràsticament després del procés d’independència, però malgrat això van deixar una empremta molt profunda per la seva senzillesa. L’Església no té necessitat de mostrar cap mena d’ostentació i ha d’avançar cap a aquesta austeritat que es posa de manifest a través de la vida religiosa.
Quan es formalitzi el seu nomenament com cardenal en el pròxim consistori i rebi el birret vermell, l’anell i el títol d’una Església a Roma, creu que aconseguirà sentir-se còmode?
Si el papa Francesc hi ha arribat fins allà i ha continuat portant el seu maletí, les seves velles sabates i es mou en un cotxe petit i discret, jo també ho podré fer. D’aquesta actitud cal fer signes i deixar de considerar sagrats certs símbols que no tenen per què ser-ho.
Aquest camí cap a l’austeritat, podrà ajudar a l’Església a recuperar la credibilitat per part de la societat?
L’Església està organitzada jeràrquicament i s’inspira en la monarquia, un model que se sustenta en la successió hereditària. Això garanteix un determinat ordre i unitat, però no exclou el fet que ens centrem més en el testimoniatge de la senzillesa, que ens pugui portar cap a una Església de germans i germanes, amb una altra sensibilitat. Si caminem en aquesta línia, això ens farà més propers i, efectivament, farà que la gent pugui confiar més en nosaltres.
Aquesta setmana la Comissió Europeas ha començat a estudiar la possibilitat de crear centres de retorn de migrants fora de les seves fronteres. Com es veu la relitat migratòria des d’Algèria, tenint en compte que és un país situat entre el sud d’Europa i l’Àfrica subsahariana?
La ubicació geogràfica d’Algèria fa que hi conflueixin tres realitats diferents en la nostra terra: la immigració (els subsaharians que s’instal·len al nostre territori), l’emigració (els autòctons que marxen) i tot aquell grup de persones que anomenem “transitants”, és a dir, les que hi passen tan sols per anar fins a Europa. No puc tenir una resposta general sobre la migració, certament, perquè és un problema terrible davant el qual l’Església ha de tenir un paper d’acollida. Personalment, quan miro a la cara d’un migrant i el conec, puc arribar a la conclusió que aquella persona podria haver sigut jo mateix. Com a cristians, hem de pensar que hem tingut sort de no haver de marxar del nostre país i que l’experiència tan dura que viuen alguns dels nostres germans ens hauria de fer repensar millor el món en què vivim.
