A inicis del 2023, el papa Francesc va visitar la República Democràtica de Congo i Sudan del Sud, on va condemnar amb rotunditat la violència armada, les massacres, els abusos i l’explotació sagnant i il·legal de la riquesa natural de l’Àfrica. També va fer sentir a les víctimes d’aquelles atrocitats la seva proximitat física i emocional. El continent africà commou i inquieta al Papa. Així ho demostren les seves innombrables intervencions i reflexions sobre aquell territori. Al llibre Habari za Francisco [Què ens expliques, Francesc?], publicat per l’editorial Mundo Negro, el periodista Javier Fariñas recull totes les al·lusions de Francesc sobre Àfrica i la seva diàspora. “Recopilar el magisteri del Papa és fer justícia a un continent del qual només es parla quan succeeix alguna tragèdia”, reconeix el redactor cap de Mundo Negro, la revista dels missioners combonians especialitzada en Àfrica.
Per què considera que aquest llibre havia de sortir a la llum?
Recopilar el pensament d’un dels grans referents morals del nostre temps significa obrir una nova perspectiva sobre un continent del qual se sol parlar poc. Per a una editorial i per a una revista impulsada pels Missioners Combonians, que posa el focus en el continent africà, les reflexions del Papa en aquests deu anys de pontificat tenen un gran valor. Cada vegada que Francesc parla sobre Àfrica posa damunt la taula un ampli ventall de temes. En clau religiosa, eclesial i missional: aborda la mateixa missió, les comunitats cristianes al continent, la presència i el valor dels missioners. També ens presenta el diàleg entre altres confessions, especialment amb el món islàmic, molt present en el dia a dia dels pobles africans. I fora de l’àmbit religiós, el Papa mostra gran preocupació per temes com la justícia social, els recursos naturals, les guerres, les migracions, la indústria armamentística, la indústria extractiva i de tots aquests grans lobbies econòmics i de poder que intenten ficar les seves urpes en el continent africà i als quals el Papa es refereix amb una insistència gairebé escandalosa.
Estem acostumats al fet que els mitjans i els grans mandataris parlin d’Àfrica només quan passen desgràcies o quan tenen un interès particular. No obstant això, el nombre de referències que el Papa ha fet sobre aquest continent demostra una preocupació real, que s’ha materialitzat en la visita a 10 països africans. Un pontificat que es mostra pròxim, fins i tot en el físic, a aquelles comunitats que el preocupen especialment. Hi ha motius més que suficients per recopilar el magisteri del Papa sobre Àfrica.
Quina és la visió de Papa respecte a la labor dels missioners pel seu projecte d’Església?
Com a bon jesuïta, el Papa va tenir el desig i l’anhel de seguir els passos de San Francesc Xavier. No obstant això, la seva salut li va impedir anar de missioner al Japó. Des del meu punt de vista, el Papa entén la missió de l‘Església —en el món actual— des de la perspectiva de la missió clàssica: el missioner que surt a presentar l’evangeli a aquell que no el coneix i de viure’l al costat d’aquell que el coneix. Partint d’aquesta realitat, el Papa és conscient de la decadència d’aquesta missió clàssica per falta de vocacions.
El desembre del 2022, la revista Mundo Negro va tenir l’oportunitat d’entrevistar a Francesc. Entre altres temes, el Papa ens va parlar de cinc llocs (Bèlgica, Holanda, Espanya, Irlanda i Quebec) que havien estat el transatlàntic de les missions ad gentes al món. Aquest escenari ja no existeix. L’hivern vocacional en països com ara Espanya és més que una realitat. Actualment, el flux s’ha revertit. En aquells països en els quals la catolicitat va minvant apareixen amb més naturalitat missioners d’altres latituds. En el cas d’Espanya, molts missioners arriben de Llatinoamèrica i també d’Àfrica. El flux es reverteix i enriqueix les societats del nord. No podem tenir la vanitat de pensar que els nostres missioners van tenir més valor que els actuals missioners que fan la ruta contrària. El Papa és el primer a reconèixer que aquest flux és enriquidor.
De fet, Bergoglio ha afirmat en reiterades ocasions que el pitjor error de l’evangelització és intentar fer proselitisme.
En efecte, en repetides ocasions el Papa ha dit que el proselitisme no és catòlic. Aquesta creença la repeteix no sols quan parla del continent africà. És catòlic allò que des del missatge, l’esperit i l’evangeli s’encarna amb el poble amb el qual conviu. El catòlic és diàleg, convivència i respecte. Hi ha una presència catòlica que conviu amb la diversitat. Aquesta imatge que tenim a occident d’una Església catòlica majoritària és una imatge que no harmonitza amb nostra la realitat actual. En països on el cristianisme ha nascut, ha crescut i s’ha implantat —quan ja existien altres creences prèvies— sorgeix la necessitat natural de dialogar i posar-se a l’escolta. Compartir i fer créixer la societat és una forma de catolicitat en la qual el Papa insisteix molt.
El papa Francesc també té un interès particular per les perifèries.
Quan el Papa va parlar de les perifèries, poc temps després de ser nomenat successor de Pere, tothom va pensar que aquestes perifèries humanes estaven situades en el continent africà. Però hi ha altres llocs en els quals falta gairebé tot el necessari per a dignificar la vida. Jorge Bergoglio coneix bé les “villas miseria” de Buenos Aires. Per desgràcia, aquestes perifèries són habituals en el continent africà. No obstant això, el Papa també parla de les perifèries existencials: aquests llocs on Déu no està o on a Déu no se li deixen estar. Si bé és cert que a Àfricà hi ha llocs que per diverses circumstàncies —històriques, polítiques, culturals o de conflicte— hi ha la presència de l’Església, quan el Papa parla de les perifèries existencials posa la mirada en occident, on s’intenta cada vegada més apartar Déu de la vida pública.
Les perifèries existencials són molt més evidents en aquest nord descregut, en aquest nord hipercapitalista i individualista fins a límits insospitats. Viure d’esquena a Déu és una cosa inconcebible a l’Àfrica. Evidentment que no tot el continent és catòlic, però, independentment de la religió que es professi, el concepte d’ateisme o agnosticisme és molt poc comprensible. Podem situar amb facilitat les perifèries humanes en el continent africà, però les existencials —allí on el diví no conviu amb l’ésser humà— les podrem trobar amb més facilitat als països del nord.
Àfrica és possiblement el continent més castigat del món. La brutalitat, la fam i les desigualtats provocades per l’explotació dels països del nord són inquietants. Francesc afirma que “Àfrica et bufeteja” [“te sopapea”]. Què vol dir amb aquesta expressió?
Quan el Papa diu que “Àfrica et bufeteja” posa l’èmfasi en tot allò que hem d’aprendre de la seva gent. Davant les situacions de transformació obligada que viuen molts pobles arran de conflictes, de migracions forçades, del canvi climàtics, i d’una infinitat de situacions que els afligeixen, el poble africà treu a relluir la seva resiliència, la seva capacitat d’adaptació i la seva alegria. A la volta del seu primer viatge pel continent africà, l’any 2005, va afirmar que Déu ens sorprèn, però Àfrica també ens sorprèn. Aquesta sorpresa i aquest deixar-nos sorprendre és la bufetada de la qual parla Franciesc.
Al llibre es pot apreciar com el Papa cita innombrables casos de dones que són referents per la seva acció comunitària de llarg a llarg del continent.
Hi ha moltes dones a les quals el Papa reconeix per la seva tasca. Al principi d’aquesta conversa parlàvem dels missioners i les missioneres. Hi ha una religiosa italiana, la germana Maria Concetta que ell va conèixer a República Centreafricana l’any 2015 i a qui va reconèixer amb un esment pontifici en la plaça de Sant Pere. La germana Concetta és una missionera clàssica. Una dona octogenària que va anar a República del Congo fa dècades i que, com a matrona, ha assistit a milers de parts.
Quan Francesc va conèixer a la germana Concetta, ella li va explicar que cada dia travessava el riu que divideix la República Democràtica del Congo i la República Centreafricana per a fer la compra. En aquest segon país els productes són una miqueta més barats i ella assumeix el risc de travessar diàriament el riu en una canoa per a poder estalviar una miqueta de diners i destinar-los a la seva missió. En aquella ocasió la germana anava acompanyada d’una noia gairebé adolescent. El Papa li va preguntar si aquella joveneta era la nova novícia i la germana Concetta li va respondre que era la seva filla. No era la seva filla biològica, però legalment era la seva filla. La mare havia mort en el part, el pare estava desaparegut i la nena estava sola en el món. Llavors la germana Concetta va entendre que la manera d’evangelitzar en aquell moment era adoptar la criatura, adoptar-la legalment, i amb l’aprovació de la seva congregació. Era una manera de fer església i de presentar el missatge de Jesucrist.
Els deu anys de pontificat coincideixen, aproximadament, amb els seus deu anys com a ‘redactor en cap de ‘Mundo Negro’. Quina ha estat la intervenció del Papa que més l’ha marcat?
N’hi ha vàries. Una d’elles va ser durant un retir espiritual i diplomàtic al Vaticà, quan el Papa va agenollar-se per besar els peus dels líders polítics de Sudan del Sud suplicant per la pau. Va ser un dels seus grans gestos profètics. Temps després, quan el Papa ha anat a Sudan del Sud, d’alguna manera els ha recriminat no haver fet el possible per a sortir d’aquesta voràgine de violència en la qual continua submergit el país.
D’altra banda, també em va semblar un acte extraordinari obrir les portes de l’Any de la Misericòrdia a la catedral de Bangui, capital de República Centreafricana. Tots esperaven que aquella obertura comencés en la Basílica de Sant Pere i, no obstant això, el Papa va tornar a sorprendre amb aquest gest d’un simbolisme impressionant.
També em ve al cap un discurs davant els bisbes de Moçambic l’any 2015. En una de les visites ad limina dels bisbes africans al Vaticà, el Papa els va dir que havien d’anar a buscar als pobres i quan els trobessin, allà tindrien la seva missió, els seus feligresos. Dir als bisbes de Moçambic, un dels països més empobrits del món, que han de sortir a la trobada dels predilectes de Jesús, que són els pobres entre els pobres, és un missatge claríssim no sols per a aquells bisbes, sinó també per a tots els que formem el cos de l’Església.
Al final de l’entrevista que li va fer a Francesc, ell va recomanar la lectura de la revista ‘Mundo Negro’.
El missatge transcendeix la mateixa revista. En obrir Mundo Negro excedim el petit món que ens envolta i en el qual vivim. Hi ha un altre món més enllà. Cal sortir del que és petit. Cal sortir del que no és important. Àfrica és un continent molt important per moltes qüestions. Per a l’Església, pel seu gran creixement quant a nombre de fidels i vocacions. Però també, perquè en aquell continent es juguen moltes partides fonamentals per a tot el planeta. Les grans multinacionals estan arrasant i usurpant els recursos naturals als pobles i propietaris legítims. La mar Mediterrània s’ha transformat en un dels grans cementiris del món. El canvi climàtic està provocant fams endèmiques, sobretot en la zona de la banya d’Àfrica. El destí de la humanitat està en joc. Quan el Papa demana que llegim Mundo Negro, ens convida a sortir del nostre món i fixar-nos en l’altre, en el més ampli sentit de la paraula.
