Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona. | Flama

Jaume Castro: “Com a cristians, hem de mantenir el somni de la pau”

jordpacheco
Jordi Pacheco

A quarts de nou del matí, el barri Gòtic es desperta al ritme de l’activitat que marca el primer dia de les Festes de la Mercè. Als voltants de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, diversos homes sense llar jeuen a terra després d’haver passat una nit més al carrer. “Tiene una moneda, padre?”, pregunta un d’ells a Jaume Castro en veure’l arribar. L’home desconeix que no es tracta del rector sinó del responsable de la Comunitat de Sant Egidi de Barcelona, que té la seva seu en aquesta església, des d’on els membres barcelonins d’aquest moviment internacional de laics treballen per donar vida a la xarxa d’amistat i solidaritat teixida al voltant de les persones més desvalgudes de la ciutat.

Després de la commemoració de Sant Egidi, l’1 de setembre, la comunitat es pren les festes de la Mercè com un punt de partida per reflexionar sobre els reptes de la vida de la ciutat, que afronten sense cap més programa que l’Evangeli. “La perspectiva d’aquest curs és, com sempre, no perdre el camí del bon samarità que s’atura davant de l’home mig mort. Per tant, la pregunta que ens fem és de quina manera cal actuar per curar les ferides de les persones a partir dels serveis que ofereix la comunitat”, explica Castro.

Comença una nova temporada després d’un estiu intens per a la comunitat, que ha organitzat dues grans trobades per la pau: una Pàdua i Venècia i una altra a Berlín. La primera d’elles va aplegar un miler de joves de 13 països europeus. Què busca el jovent que s’aproxima a Sant Egidi?

Els joves tenen ganes de fer el bé i busquen experiències autèntiques amb l’altre. En aquest sentit, en la comunitat troben una alternativa que proposa viure d’una manera diferent, posant al centre aquells que s’ho passen pitjor. I això resulta atractiu en una societat que porta les persones a ser competitives i viure només pendent de si mateixes. En un món en què el jovent es troba desorientat enmig d’un laberint del qual no sempre saben sortir, la comunitat és una proposta a fer un camí amb punts de referència molt clars, que són l’amistat, els pobres i la paraula de Déu.

Joves de la Comunitat de Sant Egidi, reunits a Venècia. | Sant Egidi

Com van viure la Trobada internacional d’oració per la pau a Berlín de fa uns dies, en què les religions mundials es van unir per dir no a la guerra?

La trobada va tenir lloc a Berlín precisament per reflexionar a partir de la història d’una ciutat on es va coure l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial. Berlín és una ciutat de grans divisions i, al mateix temps, una ciutat d’esperança que va aconseguir tirar endavant sense violència després de la caiguda del mur l’any 1989. Per tant, es tracta d’un lloc emblemàtic on les grans religions del món s’han retrobat per consolidar un itinerari sota l’esperit d’Assís, en el qual ja no estan separades per cap mur, sinó unides en la recerca de la pau. Això, en el context món d’avui, és molt important.

La manca de pau a molts països ha generat durant els darrers anys una gran quantitat de persones que s’han vist obligades a fugir dels seus llocs d’origen i intentar arribar a Europa a través de travessies marítimes mortíferes. Sant Egidi i l’Església han reiterat que, en aquest context, la prioritat ha de ser salvar vides. Aquest posicionament ha fet que més d’un compari l’Església amb una ONG. Què en pensa?

L’Església no és una ONG, el Papa hi insisteix molt, amb aquesta idea. Però des del Concili Vaticà II va posar de manifest de manera molt clara que fa seus els patiments i les esperances de tota la humanitat. En aquest sentit, Francesc, des de l’inici del seu pontificat, ha portat al cor la tragèdia migratòria, particularment la que està tenint lloc al Mediterrani central. No hem d’oblidar que el seu primer viatge apostòlic va ser a Lampedusa, on, després de la terrible tragèdia de l’any 2013, va demanar a la UE posar fi a aquella situació que va qualificar de vergonyosa. A partir d’aquell moment, Sant Egidi es va fer càrrec d’aquesta demanda del Papa i va posar en marxa els corredors humanitaris, una via per la qual, des de 2016, han arribat a Europa quasi 7.000 persones migrants procedent sobretot del Líban, Etiòpia i Líbia. El que empeny els migrants a fer la travessia de la mort és que no se’ls reconeix l’estatus de refugiat i la demanda d’asil fins que estan en territori Schengen. Per tant, els corredors són una manera legal i segura de viatjar evitant aquest itinerari.

“L’ESGLÉSIA NO ÉS UNA ONG, PERÒ DES DEL CONCILI VATICÀ II VA POSAR CLARAMENT DE MANIFEST QUE FA SEUS ELS PATIMENTS I LES ESPERANCES DE TOTA LA HUMANITAT”

El Papa diu que a les persones migrants se les ha d’acollir, integrar, protegir i promoure. Són els corredors una manera concreta d’aplicar aquests quatre verbs?

En efecte, els corredors de Sant Egidi intenten no només acollir sinó també protegir, integrar i promoure les persones en la societat civil. Ho fem a través de les parròquies i associacions, on des del primer dia tenen la possibilitat d’aprendre la llengua del país d’acollida, d’integrar-se en el teixit social i, paral·lelament, regularitzar la seva situació i començar a treballar. L’experiència ens ha demostrat que les persones que arriben a Europa a través dels nostres corredors, al cap de dos anys són independents.

Han arribat persones a Catalunya o Espanya per aquesta via?

No, hem aconseguit que arribin a Itàlia, Bèlgica, França, i un petit grup a Andorra. El govern d’Espanya no ha autoritzat encara els corredors humanitaris.

Com es porten a terme, tècnicament, aquests corredors?

La premisa per fer els corredors humanitaris és un acord entre la Comunitat de Sant Egidi i les esglésies d’Itàlia i algunes Càritas amb els governs perquè concedeixin un nombre concret de visats humanitaris. I un cop es tenen, la comunitat identifica sobre el terreny les persones, les proporciona els mitjans per arribar als països d’acollida i les acompanya en el seu procés d’integrament. Quan arriben, ja se sap a quin poble aniran.

Un grup de refugiats sirians rebuts per membres de la Comunitat de Sant Egidi a l’aeroport Charles de Gaulle.

Què en pensa de l’afirmació segons la qual els vaixells de rescat humanitari afavoreixen l’efecte crida i fan que més persones es vulguin llençar al mar.

Penso que això és una barbaritat en el sentit que, segons la llei marítima, davant qualsevol demanda de socors d’un grup de persones que es troba en perill al mar, els mariners tenen la responsabilitat de salvar vides. Parlem de salvar persones, i sobre això no hi ha cap discussió possible. Penso que l’efecte crida són les guerres que hi ha repartides a l’Àfrica, els efectes devastadors que està produint el canvi climàtic a moltes zones per sota del desert del Sahel, la desesperació que hi ha a tota la riba nord del continent africà. No es migra perquè es vol, sinó perquè la desesperació porta a fer-ho.

Què li passa pel cap quan veu tanta gent morint al mar o al desert cada dia mentre intenten arribar a les nostres fronteres?

Penso que no podem restar indiferents davant d’aquesta realitat. El problema és que ens hem acostumat a aquest tipus de notícies. A mi em genera un crit, el crit dels qui pateixen les guerres, el crit d’aquella mare i filla que el passat mes de juliol van morir abraçades al desert, després de dies d’inanició. Tot això em provoca un sentiment de deute, i hem de fer alguna cosa. Evidentment que no ho podem fer tot, però sí que podem fer molt més del que fem. En aquest aspecte, a Sant Egidi, donem molta importància a la pregària per la pau i pels malalts, que celebrem regularment. La pregària és un crit, una invocació, i també un record de totes aquestes víctimes de tantes situacions desesperades. Pregar es portar al cor a i la memòria la vida de l’altre. I pel creient és creure en l’impossible, ja que demanem a Déu allò que està fora del nostre abast.

I al marge de la pregària, que més podem fer?

Podem portar a terme més gestos de solidaritat, ho veig amb les persones del carrer, amb els ancians que estan sols. Sovint, una visita pot salvar una vida. Els petits gestos ajuden a comprendre que cadascú de nosaltres té més poder de transformació de la societat del que ens imaginem.

Tornant al Mediterrani, creu que la història jutjarà amb severitat Europa per la seva política migratòria, de la mateixa manera que ara es jutja i condemna l’Holocaust?

Penso que sí, en primer lloc, perquè Europa viu una gran contradicció. Tenim una taxa de natalitat molt baixa, ens calen persones migrants per donar resposta a la necessitat de mà d’obra per feines que els europeus no volen fer. Tothom sap que són les persones immigrants les que cuiden els nostres pares, avis, ancians, recullen la fruita i la verdura.

D’altra banda, quan s’alcen murs, després són molt difícils d’enderrocar. Amb aquests murs d’odi i de contraposició, el que estem fent és fer malbé la convivència i aquell somni d’una Europa unida, diversa i acollidora. Si ens adonem a temps, de tot això, ho acabarem patint en nosaltres mateixos.

Europa és i ha estat fins ara un model de pau i de benestar —un model que s’ha trencat una mica amb la guerra a Ucraïna—, això és un talent a exportar, a comunicar als altres països. Per tant, és evident que tot això ens anirà en contra, no només des d’un punt de vista històric, sinó també en els pròxims anys.

“ENVIAR ZUPPI A DIALOGAR EN EL CONTEXT DE LA GUERRA A UCRAÏNA ÉS UNA DECISIÓ AUDAÇ QUE BUSCA EL QUE SEMBLA IMPOSSIBLE, PERÒ QUE CAL BUSCAR”

Què creu que ens està dient la guerra a Ucraïna?

Crec que està posant de manifest que ens hem acostumat a la guerra. El testimoni dels nostres avis que ens parlaven dels horrors viscuts a les diferents guerres s’ha apagat, i les noves generacions han tornat a abraçar la guerra com a forma de resoldre els conflictes. I en aquest sentit, cal subratllar que com a cristians no podem abandonar el somni de la pau. El papa Francesc ho sap, i per això ha enviat el cardenal Matteo Zuppi a intentar negociar per trobar una solució dialogada al conflicte entre Rússia i Ucraïna i articular d’alguna manera aquesta esperança de pau.

Tenen molta esperança dipositada en la missió de Zuppi, qui, per cert, pertany a la Comunitat de Sant Egidi?

És una missió necessària perquè Ucraïna s’està destruint i cal ajudar-la des de tots els punts de vista: posant les bases per a un possible diàleg que porti a la pau, i recordant que enlloc d’enviar-hi armes, el que cal és ajuda humanitària, que serà molt necessària per afrontar un nou hivern molt dur per a la població. Hem de fer créixer una voluntat de pau. Cal audàcia per la pau. Enviar Zuppi és una decisió audaç que busca el que sembla impossible, però que cal buscar.

Sant Egidi ha convocat durant els darrers temps diverses manifestacions per la pau a Ucraïna, a les quals s’han sumat algunes milers de persones. On són aquells milions de persones que van sortir al carrer a dir No a la Guerra a l’Iraq?

Acostumo a fer-me aquesta pregunta. Cal que tornem a aquell esperit del No a la guerra, que no és un pacifisme ideològic, sinó una voluntat i un convenciment profunds de no treure l’espasa. Avui, després de la caiguda del mur de Berlín, no hi ha hagut cap guerra que hagi guanyat algú, totes les guerres han sigut un multiplicador d’odi, violència i guerra al voltant. Afganistan, Iraq, Síria, Ucraïna. Cada conflicte ha deixat els països molt pitjor que els ha trobat. La guerra és un espiral de violència que esdevé molt perillós si no s’atura de seguida. I en el cas concret d’Ucraïna, es tracta d’una guerra que no només és a dins d’Europa sinó que, per primera vegada, té com a protagonista actiu una potència nuclear, que és Rússia.

Escriu el teu comentari

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

El més llegit d'aquesta setmana