Adelaide Baracco (Torí, 1951) i María José Arana (Bilbao, 1943) es van conèixer quan la més veterana va visitar Mallorca pels volts del 2006 i es va acabar convertint en la directora de la tesi acadèmica de l’aleshores aspirant a doctora. “Va ser un amor a primera vista“, reconeixen, anys després, simpàticament.
La primera, que es va casar amb un català, es defineix com a “teòloga feminista però no excloent” i, fins a jubilar-se, fa molt poc temps, ha exercit com a professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB). La segona, professora jubilada i religiosa de la congregació del Sagrat Cor, s’ha passat mitja vida vinculada a la teologia des d’un àmbit rural i formant part de grups de dones teòlogues internacionals. Aquest any, totes dues han pogut veure publicada la seva obra Mujeres sacerdotes, ¿cuándo? (Desclée De Brouwer), on intenten aportar el seu particular granet de sorra a la “necessària renovació de l’Església“. Una renovació que passa, creuen, per obrir la porta del sacerdoci a les dones.
Tenien ganes de publicar aquest llibre a quatre mans?
María José Arana: Jo ja havia escrit molts llibres sobre aquesta qüestió. Però ho vaig fer en altres temps, quan era més difícil debatre sobre la idea del sacerdoci femení: no existia gaire conscienciació. En canvi, en l’actualitat la cosa ha canviat força, raó per la qual, possiblement, avui mateix hem sabut que s’han venut tots els exemplars de la primera edició de l’obra. Hi ha més conscienciació que abans, sobretot per part de les dones, i s’ha convertit en una temàtica que està trucant molt fort a la porta de l’Església.
Adelaide Baracco: A les presentacions que hem fet fins ara, hem pogut dur a terme bones radiografies d’aquesta necessitat social que es té de sensibilitzar-se i de parlar-ne, del tema de les dones preveres. I, per tant, el llibre neix en un moment clau; sorgeix davant d’un més que possible canvi d’agulles que caldrà entomar tard o d’hora, però sense pressa.
Són del parer que si cal esperar, per acabar veient les dones fent misses, també caldrà assumir-ho, a diferència d’altres col·lectius femenins que, tot i remar en la mateixa direcció, demanen canvis més immediats. ¿Per què?
MJA: El ritme ve marcat per la mateixa Església. Nosaltres, tal com fan moltes altres veus, tractem de crear consciència col·lectiva, i arribar al cor de les dones i els homes perquè hi neixi el desig i la necessitat que transmetem. Pretenem ser veus d’un moviment responsable i que està vertebrat per l’amor a l’Església.
AB: La nostra missió, com a teòlogues, és més aviat la d’empènyer, però traient a la llum tot allò que existeix equivocadament en el plantejament doctrinal actual. És a dir, reivindicar amb educació i respecte que hi ha arguments que poden ser completament desmuntats, sense cap pes bíblic ni teològic. Paradoxalment, l’Església diu que no té autoritat per ordenar les dones, però sí que en té per a no fer-ho.
Creuen que pot existir una vocació femenina al presbiterat que es viu amb sofriment?
AB: Sí. Això és el que sorprèn més a molts homes de l’Església, que no coneixien aquesta altra realitat. La vocació no és simplement un desig, sinó una cosa que també forma part de l’essència de les dones religioses.
Hi ha casos de dones ordenades arreu del món, però són una minoria. Què ens diu la història?
MJA: L’activitat de Jesús, en aquest sentit, va ser promoure una integració i una dignificació de les dones socialment. Després, en l’Església primitiva, han existit dones preveres, diaconesses i les que de debò tenien un paper central. Però aquesta tradició, ara, s’ha esborrat i tot això que deia ha acabat sent negat.
AB: Estem reivindicant una cosa que és molt profunda en el cristianisme: la igualtat en Jesucrist. Actualment, continua existint una resistència molt forta que, tot i tenir petites escletxes, posiciona la jerarquia eclesiàstica cap a un pensament determinat. Aquesta ja és una qüestió antropològica i ontològica, i hi ha una cultura clerical de fons que converteix la dona en inferior respecte de l’home. Si es parla tant d’una crida de Déu a tots els homes, ¿per què no podem posar les dones al mateix sac? Homes i dones som diferents, però podem treballar junts per al regne de Déu.
