La reforma d’un campanar és el senyal més visible, des de qualsevol punt d’una localitat, que les esglésies, com tots els edificis que tenen una certa edat, també s’han de fer passar per quiròfan. Contínuament se’n rehabiliten, com el de la basílica de Santa Maria de Mataró —un projecte presentat el passat dilluns per part de l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya— o el de l’església arxiprestal de Sant Joan de Valls, que pren una significació especial en tractar-se del més alt de Catalunya amb els seus 74 metres d’alçada.
Ordenat sacerdot fa més de mig segle i coneixedor de l’expressió i les necessitats de les pedres que eleven campanars i esglésies per tota l’àrea diocesana de Tarragona, mossèn Josep Bofarull (La Canonja, 1943) sap com és aquesta altra “herència” que rep l’Església en ple segle XXI, a vegades tan sols corregida a còpia de grans inversions econòmiques.
Creu que un campanar de pedra i ferro, com el de Valls, de 1987, continuaria dempeus molts anys més, sense cap intervenció?
Està demostrat que no. Quan es va construir, semblava que un campanar de pedra i ferro podia representar una innovació tècnica, però, passats els anys, això ha estat el gran inconvenient de la seva conservació. Ara, s’ha determinat que calia aplicar-hi una nova protecció a tots els elements metàl·lics de la zona superior del monument, també a les estructures que són inaccessibles amb una protecció catòdica, mètode electroquímic per a la prevenció i control de la corrosió. Tenia una patologia greu.
El campanar, a Valls, és un símbol per als ciutadans. ¿Això ajuda a pair millor la gran inversió que s’hi haurà de fer, pròxima al milió d’euros?
Té una representació simbòlica notable i és la imatge més destacada de la ciutat, que sempre l’ha fet seu. I no crec que a ningú li agradés que desaparegués. Hi ha una propietat col·lectiva que va més enllà del fet que, sobre el paper, el campanar sigui de l’Arquebisbat de Tarragona, que ha ajudat possiblement perquè es produís una millor acceptació, social i administrativa, del cost elevat que tindrà la seva remodelació.
Pateix quan veu que el patrimoni eclesiàstic es degrada?
En efecte. No tots els recintes eclesials tenen la importància del campanar de Valls. Als pobles petits, és on més es reflecteix aquesta situació, per bé que parlem de pocs casos. En alguns d’ells, fins i tot, s’ha hagut d’abandonar el recinte perquè no s’hi pot fer res, i això, per a mi, és un gran dol. Un dol esgarrifós.
En alguns d’aquests pobles, sobretot els petits, l’església esdevé l’únic monument que tenen.
I per això, precisament, s’hi veuen tantes persones —fidels i no fidels— que fan possible que aquell monument únic al seu municipi no acabi sent absorbit per les problemàtiques que poden afectar-lo.
No es pot canviar per un altre.
Ni és un edifici transportable, que es pugui portar fàcilment a l’altra part del món. Les esglésies són espais de propietat social i, durant els últims anys, aquest pensament està adquirint una força social més gran.
Hi ha botigues de Valls que s’adhereixen a la campanya ciutadana per recaptar donacions. “Et necessitem!”, expressa. És una cosa que afecta a tothom, doncs?
Sí, sí. Tothom pot col·laborar-hi de la manera que prefereixi, aportant les quantitats que consideri oportunes. I com a deferència als socis col·laboradors del campanar, tindran l’oportunitat única de fer una visita guiada al campanar quan s’acabin les obres l’any que ve, accedint a espais no visitables.
Hi ha qui es pot preguntar, llegint-nos, per què l’Església encara no paga l’Impost sobre Béns Immobles.
Perquè l’Església es pot considerar com una entitat amb funció social sense ànim de lucre. Els clubs esportius que tenen estadis de futbol tampoc el paguen, l’IBI. Una altra cosa és que l’Església tingui pisos o magatzems llogats a tercers. Cal reflexionar sobre la funcionalitat que pugui tenir el recinte socialment.
