Quan Rafel Barruè (Vila-real, 1966) postulava per ser monjo del Monestir de Poblet, el 1999, feia poc temps que Josep Alegre (1940-2024) havia començat la seva etapa com a abat del cenobi cistercenc. Vint-i-cinc anys després, i a pocs dies de complir-se el seu setè mes al capdavant de la comunitat monàstica, on va prendre el relleu d’Octavi Vilà, Barrué reconeix que la tranquil·litat que té li ha estat donada per Déu i per l’abat Alegre, que va morir després d’una curta i ràpida malaltia el passat gener i amb qui li hauria agradat estar més temps.
Una veterana teòloga que viu a prop de Poblet, Araceli Herrera, ens deia sobre vostè que és un monjo “molt monjo” perquè es pren seriosament la seva feina. Hi ha monjos molt monjos i monjos poc monjos?
Es pot viure una vida més superficial o una vida més profunda. El que és important és ser monjo, i no abat ni prior, ni cuiner, ni bugader; l’important és el monjo. Si has vingut a ser això, ho has de fer.
D’una dona de 92 anys me’n vaig a una altra de 23: la Júlia Gaya va participar, a l’octubre, en la primera edició de la jornada We Work, dedicada a compartir la vida monàstica amb els joves durant un cap de setmana, amb monjos i monges de Poblet i de Vallbona de les Monges. Ens deia: “Quin goig donava adonar-se que també són humans, amb dubtes, febleses i sobretot que també han sigut joves”. Què li respondria?
Crec que és la filla d’un conegut meu, en Jordi Gaya. Hi ha joves que van a un monestir i es pensen que els monjos i les monges som extraterrestres; per tant, havíem de fer alguna cosa per demostrar-los que som persones. Per això, hem iniciat aquestes jornades, que al desembre es tornen a celebrar a Vallbona. Nosaltres som humans i hem sigut joves. A més, hem tingut i seguim tenint els nostres dubtes, com tothom. El que ens distingeix és que la fe ens va portar a estar aquí.
Ja que parlem de la joventut, li pregunto per València, la seva terra. Abans d’entrar en els efectes de la DANA, digui’m, ha seguit el que ha passat al monestir franciscà del Sant Esperit del Mont de Gilet? És a quaranta quilòmetres de Vila-real.
De Gilet, no en conec res. Un cas semblant és el que va passar el 2005 amb el fundador i prior de la Comunitat de Taizé. Al món, sempre hi ha persones que poden estar desequilibrades i aleshores fer una barbaritat.
Té familiars o coneguts que hagin patit els estralls de la DANA?
No, per sort. El primer que vaig fer va ser trucar amistats meves que viuen a Algemesí i excompanys de Belles Arts que viuen a Requena. A Carlet també ho vaig fer. Tots m’assenyalaven que la situació és com la d’haver viscut una guerra. A aquest últim poble és on hem enviat els diners recaptats des del Monestir de Poblet amb motiu d’un concert d’orgue celebrat fa pocs dies; coneixem el seu capellà [Antonio Márquez] i allà és on va néixer Sant Bernat Màrtir el 1135, el qual va ingressar a l’orde del Cister a Poblet. Ha estat una catàstrofe que ni va tenir una planificació seriosa per poder-se evitar ni és, pel que es veu, ben planificada: hi ha pobles que han estat abandonats per qui els hauria d’haver fet costat.
El mes passat va fer vint-i-cinc anys que va començar a postular per convertir-se en monjo i quan van nomenar l’exabat de Poblet, Octavi Vilà, com a bisbe de Girona, ens deia que aquest havia estat dormint poc fins que es va fer pública la notícia. A vostè també li ha canviat el son des que és abat?
No. Tinc la sensació com si algú m’hagués empès, aportant-me tota la tranquil·litat que tinc. És com si vas caminant pel carrer i algú t’agafa fort per la cintura [simula el gest], abraçant-te fortament. Això és el que m’ha fet Déu. Després hi ha una altra persona, difunta, que crec que m’està ajudant molt. És Josep Alegre, abat de Poblet abans de Vilà.
Des del dia que va morir?
Sí. Em fa l’efecte que he rebut per part seva una dosi de confiança. Una dosi, de fet, necessària, perquè abans, a diferència d’ara, era una persona dubtosa i indecisa.
Li agrada veure religiosos ocupant càrrecs episcopals, com és el cas d’Octavi Vilà, o, com tornarà a passar la pròxima setmana, del dominic Xabier Gómez, que serà ordenat bisbe de Sant Feliu de Llobregat?
Històricament, n’hi ha hagut més casos, de bisbes espanyols procedents d’ordes religiosos; no és una cosa estranya. Però com que feia anys que no n’hi havia cap, potser es formula erròniament la pregunta de si a partir d’ara hauran de ser tots religiosos. A l’orde cistercenc, sense anar gaire lluny, tenim molts casos de monjos nomenats bisbes.
En la seva benedicció abacial, va parlar de la necessitat de “més silenci monàstic per a asserenar l’ànima”. Què volia dir?
Tot el món necessita el silenci monàstic. Tothom. El silenci és bàsic per a la persona; si no en té, és impossible que pugui viure. No val l’excusa d’arribar a casa, posar-se música i estar en silenci. També és veritat que hi ha gent que té por al silenci. De fet, hi ha hagut persones que s’han hostatjat al monestir i han hagut de marxar el segon dia perquè no suportaven el silenci.
“Per asserenar l’ànima”.
El silenci asserena, pacifica. Et permet parlar amb l’altre, estimar, conviure. Si no hi ha aquesta pau, això és impossible. No es pot anar amb presses i no respectar el silenci.
Creu que un monestir com el de Montserrat ha estat massa temps preservant el silenci abans d’acabar reconeixent el darrer cas d’abusos a un menor d’edat?
No conec el cas.
Una pregunta més lleugera: sap que vostè és el segon Rafel que és abat de Poblet, després de Llobera, al segle XVII?
Ho acabo de saber ara! I, vostè, sap quin número d’abat soc?
Ara el dubte és meu.
El 106è. Va ser un número que em va agradar perquè l’u i el sis fan set. Set i set, catorze, que és el número de la meva roba de monjo, ja que tots tenim el nostre número assignat. El set i el catorze són uns números molt bíblics.
Tot i això, vostè va néixer el 1966.
Sí [riu]. Però si sumes tots els números i els divideixes per alguna xifra algun set sortiria.
Creu que la pintura pot ser com una religió, en què cada moviment artístic és una confessió i cada color un carisma diferent?
No, la pintura és una pregària, tal com vaig escriure una vegada, pels volts del 2004. Per a mi, pintar és una pregària. Davant del llenç blanc tens l’opció de pintar i al mateix temps de pregar.
Tornarà a exposar quadres aviat?
Sí. El pròxim 19 de desembre s’inaugura una exposició col·lectiva a l’edifici de la Caixa Rural de Vila-real, amb motiu dels 750 anys de la carta pobla elaborada per Jaume I. Com que a casa de la meva mare hi tinc un bon nombre de quadres, els organitzadors de la mostra només hauran d’anar allà a buscar-los.
Si pogués parlar amb l’abat Sanç, el primer dels que hi ha hagut a Poblet, què li diria o quin consell li demanaria?
No vaig anar a Montserrat per saber com parlava el seu abat amb els altres abats. La realitat era ben diferent, es trobava en una època de cristiandat després de la presència musulmana; ara, en canvi, el cristianisme no es troba conquerint res. Seria el contrari. Li diria que això acabaria sent una casa de pregària, on passarien persones que s’acabarien convertint en cristianes, com ara Bernat Màrtir, del qual parlava abans, que era musulmà.
Aquest estiu va fer una visita al monestir l’aiatol·là de l’Iran. Com va anar?
Es divideix l’any per estar a l’Iran i a Alemanya, on també té una residència. Venia de visitar el Seminari de Bilbao i em va dir que, allà, va trobar un sol seminarista en un edifici que és enorme. No entenia per què no hi ha vocacions religioses, em va dir. Suposo que va reaccionar així perquè ells tenen els seminaris plens, a Alemanya, on hi ha molts musulmans.
És un monestir obert a tots els públics. Religiosos i polítics.
Sí. L’últim que va confirmar que vindria va ser un polític català de Vox, però no ho va fer perquè va haver-hi totes les alertes a causa de la DANA. Representants d’alguns colors polítics no han vingut mai, des que jo soc aquí: suposo que els seus partits han nascut sense tenir contacte amb la religió, com ara els Comuns. Tampoc va venir cap polític de Ciutadans mentre va existir el partit. La majoria no venen per res que sigui necessàriament religiós, però hi ha altres que ho fan perquè hi ha una comunitat cistercenca.
Ha llegit Dilexit nos, la quarta encíclica del papa Francesc?
Sí. Penso que hi ha temes que parlen molt del cor, de la interessant trobada amb l’interior de la persona. L’Església catòlica viu en algunes ocasions en una superficialitat, des de la qual no es reconeix la interioritat, que ha de ser compartida per tot catòlic. Per exemple, quan es parla de les processons de Setmana Santa, que no són només folklore, s’ha de saber notar que darrere de les parpelles hi ha llàgrimes internes, que no es veuen, traduïdes en patiment: pels fills que no van a l’Església, pels nens que no han batejat, per una malaltia, etcètera. Són un seguit d’elements de pregària que també hi són.
Li preocupa que no hi hagi prou joves a les esglésies?
Em preocupa veure moviments com ara Hakuna, que el desembre passat van venir a passar dues nits a l’hostatgeria del monestir i cap dels seus membres va accedir a l’església. Només van fer les seves accions a la Capella de Santa Caterina, perdent-se totes les possibilitats de coneixement espiritual que trobarien aquí. És una llàstima perquè tot plegat només tendeix a quedar-se amb llàgrimes superficials, i no internes, com deia abans.
