A Barcelona, són prop de 500 els ancians que obren les portes de les seves cases regularment a membres de la Comunitat de Sant Egidi, que desenvolupa una tasca d’atenció i cura de la gent gran a la ciutat des de 1989. Alguns d’ells també ho fan en residències, on el 25% de tots els ancians no rep visites, ni d’amics ni de familiars. “Per tant, cada trobada amb ells i elles té un gran valor”, assenyala Gemma Muñoz, que forma part d’un nombrós grup de voluntaris que participen activament en aquest servei, format també per molts joves d’aquesta organització mundial de laics i laiques.
Creu que la gent gran està deixant de tenir el dret de poder decidir si passar els seus últims anys a casa seva o no?
Crec que sí. Com ha dit el papa Francesc, els ancians són els descartats de les societats modernes, i això comporta que no només quedin fora de la vida pública, sinó també de la vida familiar. En un món que va tan de pressa i que no s’atura davant dels que pateixen, la població anciana també se’n ressent. Es tracta d’una institucionalització no desitjada, per la qual cosa des de la Comunitat de Sant Egidi volem evitar-ho. Només a Barcelona, el 94% dels ancians, en ser preguntats per això, admeten que es volen quedar a casa.
Quina resposta es pot donar als ancians que viuen a casa i que no volen deixar-la per anar a una residència?
Nosaltres els oferim una resposta d’amistat, d’afecte i de cura. I una resposta que ens porta a mirar més amunt i a buscar solucions concretes, des de les administracions, perquè la població anciana tingui a les seves mans l’opció d’escollir amb tota llibertat on vol viure els seus últims anys. Hi ha moltes persones ingressades en residències en contra de la seva voluntat, sense que elles ni els seus familiars hagin trobat abans cap altra solució. És una situació que ens ha de fer obrir els ulls i observar que cal un altre model.
Quin model creu que seria el més indicat?
Des de la Comunitat de Sant Egidi confiem en un model d’atenció i cura domiciliària que passi per la inversió en recursos per fer-ho possible i l’activació de xarxes de solidaritat més grans. Ens agradaria que aquest fos un model que, a banda de permetre aquesta realitat, també esdevingués la clau perquè les persones grans gaudissin de l’últim tram de les seves vides des del barri que han conegut sempre. L’objectiu, a més, és la prevenció: contrarestar els efectes negatius que tenen situacions crítiques (onades de calor, epidèmies de grip, caigudes, pèrdua del convivent, etcètera) sobre la salut d’aquestes persones.
Aquesta proposta de llei que neix a Itàlia, on hi ha la seu de la Comunitat de Sant Egidi, també podria ser possible a Catalunya?
Sí, és un bon model que aquí tenim el somni de construir, al marge de qui governi.
La Remedios ha viscut tota la vida al barri del Raval, però des de fa uns anys tot ha canviat tant que li costa reconèixer-ho com a propi. Vídua, viu al seu minúscul pis, sense més companyia que el seu gat. Un dia, però, s’acosta a la parròquia i descobreix una comunitat, la de Sant Egidi, que ajuda les persones grans del barri. Com va arribar a ser la protagonista de Vull viure a casa?
La Remedios és la protagonista d’aquest llibre, escrit per la docent, psicopedagoga i membre de la Comunitat de Sant Egidi, Montserrat Vilaseca. Malgrat tenir una vida molt dura, va ser una anciana que vam conèixer durant els últims anys de la seva vida en una situació molt fràgil, com es pot percebre a l’obra. Però alhora era una anciana rebel: no cedia davant les dificultats. La seva va ser una lluita que des de la nostra comunitat vam defensar i acompanyar, creant-se una xarxa de solidaritat al seu voltant.
El pròxim 28 de juliol se celebrarà la IV Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran i el Papa ha assegurat que el xoc entre avis i nets és fals, però ha remarcat que el descart del qual vostè també parla és una xacra.
El pontífex té raó: la solitud i l’actitud de descartar de la cultura familiar dels nostres temps són les dues principals xacres de persones grans a tot el món. Com ell insisteix a remarcar, això és fruit de decisions polítiques, econòmiques, socials i personals que no reconeixen la dignitat infinita de tota la persona.
Els joves també coneixen la solitud, com passa a centenars de milers d’ancians?
Sí, així és, per bé que la solitud en què també es troben els joves no generi tants debats públics. Per tant, l’aliança que la Comunitat de Sant Egidi proposa entre joves i ancians fa un bé tant a uns com als altres.
