Després del seu pas seminarístic i de ser ordenat prevere el passat 23 de març en un acte celebrat a la basílica de Sant Josep Oriol de Barcelona, Andreu Salinas (Madrid, 1994) és una de les últimes incorporacions de l’Arxidiòcesi de Barcelona. A partir del 16 de setembre ocuparà el càrrec de vicari a l’església de Sant Vicenç de Sarrià, i ho farà després d’una curta però intensa trajectòria religiosa que l’ha portat, abans d’assaborir el catolicisme, a conèixer de prop l’Església evangèlica de la mà dels seus pares.
“He estudiat els graus d’Enginyeria de Camins i Matemàtiques, i ara estudio Història de l’Església a la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts cristianes, mentre vaig fent —a ritme lent— Dret Civil a la Universitat Espanyola a Distància (UNED)”, assenyala abans de començar aquesta entrevista.
En una entrevista concedida a El Punt-AVUI el passat 13 d’agost, qui ocupa el càrrec de rector del Seminari de Barcelona des de fa cinc anys, Salvador Bacardit, reconeixia que en els últims anys s’ha apreciat “un gir cap a la dreta” entre els seminaristes; una realitat, afegia, que “preocupa” els bisbes. És una percepció que també ha vist, vostè? Sent la mateixa preocupació?
Vaig llegir l’entrevista i em va tornar a fer la trista sensació de quelcom que intueixo des de fa anys: la voluntat per part d’alguns de demostrar l’existència del que jo anomeno “les dues esglésies” que deambulen dins de la catòlica. La de la gent més aviat “gran” més identificada amb les qüestions de tipus social (la que alguns anomenen “progressista”), i la de la gent jove més centrada en el culte o la relació personal amb Déu a través de la lloança i el testimoniatge (la que els altres diuen “la tradicionalista o conservadora”).
D’aquí que s’acusin els uns als altres de mil i una històries, que no deixen de ser atacs interns inútils que emmalalteixen la vida de l’Església. Oblidem-nos de les qüestions més humanes i preocupem-nos més d’apropar els germans assedegats a la font d’aigua viva, Déu! De seguir així, perdem el temps nosaltres i podrem ser acusats de la proliferació d’un gran càncer en el cos de Crist, l’Església. Si és així, amb mi que no comptin!
Vostè, que ha passat pel seminari, creu que serà encertada la decisió, presa recentment, que tots els alumnes del curs introductori unificat per a seminaristes visquin i estudiïn al seminari del carrer de la Diputació i que tinguin un equip de formadors comú?
Crec que és una bona decisió dels bisbes catalans, ja que el primer curs, anomenat “introductori”, hauria de ser un espai serè de discerniment vocacional i aclariment d’aquella crida que has sentit. En aquest sentit, que existeixi un equip dedicat exclusivament a la formació humana i inteŀlectual d’aquests joves és interessant, i potser no se senten tan perduts en un any que no deixa de ser “xocant” per a un jove, que ho deixa tot per entrar a un lloc del qual no sap moltes vegades com sortirà. Per a mi va ser el millor any de l’etapa del seminari, però reconec que el fet de participar de la vida amb els altres companys d’etapes superiors a vegades et feia sentir “seminarista de segona”.
Com a persona cultivada en el protestantisme des de les seves arrels, tot i que després va voler fer el pas al catolicisme, com ha reconegut, creu que té una formació bíblica més consolidada que si no hagués estat així?
Suposo que sí. Així i tot, la meva formació bíblica es limita a tantes vegades que en família o en comunitat eclesial llegíem la Bíblia fil per randa per a memoritzar textos. Potser l’he llegida sencera 20 vegades, però estic segur que ara començo a fer-la part de la meva vida. Això no obstant, l’apropament a les Sagrades Escriptures per part dels catòlics constitueix un veritable drama. En el moment que l’Església fixi com a pecat mortal el fet de no conèixer, per falta de lectura, els textos bíblics, i comencem a tenir cues de persones per a confessar-se d’això (començant per eclesiàstics de professió), podrem dir que hi ha certa esperança de cara al futur.
Com volem conèixer Déu o imitar Crist (especialment a través de la moral) si no llegim els textos que ens parlen d’Ell? Repetint com a màquines les normes de l’Església, tantes vegades imposades per criteris merament humans?
El protestantisme no li feia el pes, per continuar-hi vinculat i, en un futur, convertir-se en pastor?
Aquest, suposo, hauria estat el desig dels meus pares i de tots els que m’han vist créixer. Però Déu em va captivar i es va fer el trobadís en un altre camí. El protestantisme ens porta la capdavantera en el fet del coneixement i aprofundiment bíblic, i sobretot en cuidar els vincles humans o comunitaris que es generen entre els membres d’una comunitat, cosa que nosaltres hem abandonat conscientment en moltes ocasions. Però la nostra Església custodia com un gran tresor la litúrgia, que genera aquest espai sacre on la presència del Déu viu i veritable es fa present a les nostres vides, i que a mi em va seduir.
Es considera deixeble de Jaume González-Agápito? En què creu que el va influir més, aquest sacerdot jubilat que va portar les regnes de la parròquia de Maria Reina, on el van conduir cap al catolicisme?
Soc deixeble (enviat) de Crist i únicament d’ell. Però, certament, crec que l’acollida que em van fer els feligresos i rector de la parròquia de Pedralbes, en els primers moments de la meva conversió, va ser el fet propiciatori per tal que jo em plantegés moltes més coses i adoptés nous compromisos, mai imaginats per mi, com el d’esdevenir sacerdot. L’acompanyament humà, espiritual i inteŀlectual, sobretot, que em va fer Jaume González, fent-me estimar la litúrgia, la Sagrada Escriptura i els pares de l’Església, és quelcom que sempre hauré d’agrair-li. Altrament potser no escriuria aquestes línies com a prevere o com a catòlic!
En línies generals, en què li va seduir la manera de pensar de Sant Agustí?
Seria neci si em fixés només en un aspecte de la vida i doctrina d’Agustí d’Hipona, perquè la riquesa i pluralitat del seu saber és molt àmplia, quasi infinita. Però em va fascinar de manera especial el tema de la Veritat. Per a ell, la veritat es distingeix com a quelcom únic, etern i incorruptible. En el seu món no hi ha res superior a Déu, que s’identifica amb l’Ésser. La veritat no és altra cosa que l’Ésser comunicant-se i revelant-se a la inteŀligència i l’home la pot trobar únicament com a transcendent i determinant en la seva pròpia vida. La incommutabilitat veritable és la mateixa eternitat, i d’això n’estava plenament convençut abans de ser catòlic i ara.
També és la figura que podia ajudar-me més a fer aquesta transició (conversió) sense entrebancs ni dificultats excessives, ja que Luter era fidel seguidor d’ell i el luteranisme, món del qual provenia, està convençut de tot això.
Com descriuria la celebració de la seva ordenació sacerdotal a la basílica de Sant Josep Oriol? Era com sempre l’hauria imaginat, també, musicalment parlant?
La celebració de la meva ordenació sacerdotal va ser un moment fortament emotiu i de goig personal, però també per a molts amics, familiars i persones que em van acompanyar, ja que així m’ho van transmetre. Destacaria la quantitat de persones no-creients, especialment joves, que van quedar impactats pels gestos i signes sagramentals que es van produir en l’ordenació. Per això, vaig voler cuidar amb particular cura alguns elements com la música, de la qual en van gaudir tota l’assemblea. Tot i que també recordo dues o tres persones, segurament serien un xic ultracatòliques, que em van fer saber que musicalment va ser tan “exagerat” que semblava una celebració litúrgica principesca de la família reial britànica.
Creu que els seminaristes han de ser enviats a fer pràctiques pastorals a zones pobres, on la marginació i les necessitats siguin més accentuades que les que hi ha aquí?
Crec que hauria de ser una obligació o responsabilitat molt gran per part dels que governen l’Església, o de manera particular el seminari, que tot seminarista i capellà prengués uns anys de contacte amb una realitat suburbana, perifèrica com li agrada dir al bisbe de Roma, o pobre, com he experimentat jo. Sobretot per adonar-se que la pobresa que viu la gent d’aquests barris és una pobresa material, però de cap manera espiritual.
Són els preferits de Déu, d’això n’estic plenament convençut. Després d’estar uns anys destinat als barris més humils de l’Hospitalet, vaig tornar a Barcelona, i ara que em van proposar de canviar vaig demanar tornar a la perifèria, perquè crec que és el lloc al qual Déu em crida de manera especial a exercir el ministeri, però els seus designis (o potser més el dels homes) m’han enviat de nou a un barri ric de la nostra ciutat.
Creu que l’Església catòlica hauria de ser més flexible, quant a l’ordenació sacerdotal de les dones?
Prefereixo fer “silenci administratiu”, perquè compartint la meva opinió podria rebre demà mateix una trucada de l’autoritat ordinària o crítiques d’algun sector concret. Alguns passos dels que està intentant fer o proposar el bisbe de Roma m’agraden…
Què creu que pot aportar, vostè, com a sacerdot, que pugui representar un benefici per a l’Església catòlica?
Diria que una de les coses que podria aportar a l’Església d’avui, a part del que qualsevol company meu pot aportar (que és el testimoni viu del Crist que estima el seu poble i crida a tota persona a la santedat), són punts de diàleg entre la ciència i la fe, que per desgràcia en els últims anys tan distanciades estan.
Mai a la història ha succeït així, i amb els nous reptes del món contemporani, com veiem en la Inteŀligència Artificial, tenim molt a dir i aportar, ens falta el coratge d’abanderar la iniciativa de diàleg i aprofundiment científic. Ens hem d’avançar perquè, si no ho fem, l’altre difícilment ho farà. També podria aportar novetats en el camp de la pastoral ecumènica (diàleg entre les confessions cristianes); és un tema que genera en mi un cert entusiasme. Ara només cal que els que manen ho vegin i tinguin certa màniga ampla per a impulsar iniciatives i deixar treballar.
Creu que hi ha realment una crisi de vocacions sacerdotals de durada incerta?
Hi ha una crisi greu de vocacions al sacerdoci, vida religiosa, vida matrimonial i en general a la santedat de la vida cristiana. Però sense fer volar coloms i centrant-me en la crisi per la falta de vocacions sacerdotals, crec que no sabem generar l’entusiasme de la vida sacerdotal i irradiar els tantíssims moments de felicitat que ens aporta aquesta opció de vida.
Després hi ha la qüestió de les persones responsables que han de portar el timó d’aquestes iniciatives, que moltes vegades, amb criteris de confrontació, de subjugació i de por, fan que molts joves o no tan joves s’apartin del camí. D’aquí que la proposta del curs unificat d’introductori i les persones que acompanyaran a aquests joves estic segur que suposarà una glopada d’aire fresc per al primer curs de seminari.
