Quan Soly Dunia Kato, nascut el 1984 en una regió del sud-oest del Senegal, Casamance, es va pujar per primer cop en una pastera de fusta, el 2006, va aprendre a valorar els segons de vida. Va estar cinc dies al mar. “En qualsevol moment, les nostres vides es podien esfumar”, relata. Però això no va passar: “Ens vam estar els cinc dies de travessia asseguts en el mateix lloc, sense moure’ns”, i, en arribar a Las Palmas de Gran Canaria, la seva història “al món dels blancs” va tancar la història anterior.
Malgrat que Soly es va trobar sol, el fet d’haver pogut decidir lliurement els seus actes (“fins i tot, el de ser un orgullós musulmà”) i la responsabilitat de ser el germà més gran d’una família nombrosa van enfortir la seva personalitat per arribar a ser qui és ara: un empresari de l’hostaleria i un sensibilitzador de consciències.
Soly és un dels sis testimonis que apareixen al llibre Hem hagut de marxar (Akiara Books, 2024), els quals abans de complir els quaranta anys van veure com les seves vides es convertien en històries de dolor, de soledat, d’acollida i d’integració. Els seus, però, no són uns rostres que vulguin ser protagonistes de cap missió sobrehumana.
“Volem ser exemples de superació per als que avui, demà i demà passat continuaran migrant des dels seus països per motius com els que vam tenir nosaltres”, explicava el jove després de veure com l’obra es presentava públicament, el passat dimarts, amb la presència de la il·lustradora, Cinta Folch, l’escriptora, Laia de Ahumada, i l’editora, Inês Castel-Branco.
Com el mar que alguns d’ells van haver de travessar per arribar al seu destí, la quantitat de llibres dirigits a un públic infantil i adolescent —com ho fa aquest— és gran. “Sense oblidar aquest públic, a través de les il·lustracions, plenes de metàfores i, per tant, d’elements que fan pensar més del compte, ens apropem també a un lector adult”, definia Castel-Branco.
Cada testimoni té la seva representació, en un trencadís d’imatges diverses sobre cada vida, mitjançant un ocell que es converteix en el seu alter ego. “Sabem que estacionalment retornen després al seu punt d’origen —afirma Cinta Folch en un apartat final de la publicació— i, tant de bo, el destí de tots sis sigui el millor possible, aquí o allà”.
El resultat és un llibre “destinat a un públic d’entre 14 i 100 anys”, assumia Laia de Ahumada, que té una intenció doble, és a dir, la d’aprendre a mirar els migrants directament als ulls i la d’aprendre a escoltar-los. I és un llibre que, després de reflectir el dolor i la incomoditat de només sis dels milions de migrants que han existit durant la història, recupera el significat, com si fos un diccionari, de conceptes com els de “refugiat”, “mena” o visat”, com un primer pont per dignificar les seves vides. Un dels ponts que, per a Soly, han de substituir els murs que continuen existint —a les fronteres i al mar. “N’hi ha massa, malauradament, més dels que es veuen“, sentenciava.
