“La cultura cívica com a cultura de pau”. Aquest és el títol del curs que se celebrarà el pròxim mes de febrer a Cristianisme i Justícia amb l’objectiu d’explorar la potencialitat del civisme com a conjunt de regles per a la convivència i la pau. Organitzada en quatre sessions repartides al llarg de tot el mes, la formació serà impartida per professors de l’entorn de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Un d’ells, serà el seu president, el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Lluís Pérez Francesch.
Com sorgeix la idea de dur a terme aquest curs?
El títol de les activitats de l’Institut Mounier del present curs és “Civisme i convivència”. Fem unes sessions un cop al mes al seminari conciliar que en diem “Aules Mounier”, un curs anomenat “Persona i Comunitat”, que enguany hem organitzat conjuntament amb la Federació de Cristians de Catalunya a la seva seu, i aquest curs a Cristianisme i Justícia, que és la tercera pota de la nostra activitat anual.
Sota quins criteris s’han escollit les ponències de què constarà el curs?
Són quatre sessions que aborden aspectes nuclears del civisme com a virtut humana per a la construcció d’una cultura de pau: uns fonaments sobre el personalisme comunitari en el context del conflicte armat o no; la necessitat de construir un veritable dret a la pau, conseqüència del reconeixement previ de la llibertat de consciència, que és l’origen de tots els drets humans; els mitjans de resolució dels conflictes; i, finalment, el paper de la Unió Europea, que actualment sembla desorientada i hem de recordar que respon a uns valors fundacionals, entre els quals hi ha la pau.
Vostè afirma que “cal treballar per impedir que sota els arguments de la geopolítica es mati impunement a persones innocents”. I assegura que és necessari “formular el dret a la pau, en el marc d’una cultura de la vida”. Veient el món com està, amb guerres de tanta intensitat i a tants llocs diferents, per on creu que podem començar en aquest afany?
Cal un canvi de paradigma. La cultura de la pau i de la vida és un aspecte molt profund. Canviar les consciències i la mentalitat és un primer pas. La violència i la guerra no poden ser mitjans per a fer política (necropolítica). L’estat democràtic no ha de poder disposar de la vida dels seus ciutadans, perquè és una immoralitat. Paral·lelament, cal la construcció jurídica del dret a la pau, que ara no tenim.
Com poden treballar els juristes, en aquest sentit?
El dret a la pau cal connectar-lo amb la llibertat de consciència, que és molt més que una objecció de consciència i, com tots els drets, necessita un reconeixement constitucional i supraestatal. Això vol dir que ha de tenir mecanismes judicials i extrajudicials per exigir el seu compliment. El paper dels juristes és construir institucions i conceptes jurídics pràctics, no merament retòrics. Això és molt difícil, perquè dominen altres interessos. Tot està per fer. Jo sostinc que el dret a la pau hauria de ser individual, però també col·lectiu o comunitari, i que ningú hauria de ser obligat a anar a la guerra ni a viure en condicions indignes i violentes com la pobresa.
Deia Armand Puig en una entrevista recent a Flama que els cristians han de ser portaestendards de la pau? Hi està d’acord?
Estic molt d’acord amb l’Armand Puig. El cristianisme es fonamenta en la fe en Jesucrist, príncep de la Pau. Els cristians hem de disseminar aquesta idea, que és un criteri moral. per tal de construir una societat diferent. El mal es troba tan present que és molt difícil treballar pel bé, un bé comú, en aquest cas. D’altra banda, hem de construir comunitat, amb vincles sòlids, per a “revolucionar” les consciències i les formes de vida vers la pau.
Som conscients, al primer món, que la pau és el do més gran que tenim com a humanitat?
No sempre. La pau és interior i social, i en els dos aspectes cal millorar molt: si vols la pau, pacifica primer el teu cor. Avui vivim amb massa soroll ambiental i aleshores és impossible pensar en la importància de la pau, que sovint només associem amb notícies d’altres indrets.
Què el va portar a formar part de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya, que actualment dirigeix?
Sempre he estat interessat pel personalisme comunitari i per l’obra de pensadors com Maritain, Péguy o Mounier. El vessant social i política del seu cristianisme em va cridar l’atenció quan era estudiant. L’ambient familiar va influir també: el meu pare llegia aquests i altres autors i jo els vaig començar a consultar i a llegir (Bernanos, Berdiáeff, Guardini, entre altres). Estaven intel·lectualment molt presents en l’etapa del concili Vaticà II i el postconcili. Bastanys anys més tard, un cop fundat l’Institut Mounier, l’amic Miquel Calsina em va dir d’anar-hi i m’hi vaig quedar.
Quina és la funció social i quins són els reptes de l’institut?
El nostre rol és la reflexió intel·lectual sobre el personalisme comunitari. Donar-lo a conèixer a la societat. Estem treballant en un Diccionari de Personalistes. A partir d’aquí voldríem expandir-nos en diversos àmbits: la internacionalització, la joventut, i el món digital. L’institut té ja vint-i-tres anys i voldríem consolidar-lo en les actuals circumstàncies.
