Chiara Romano, nascuda a Salern el 1991 i arqueòloga, va viatjar d’Itàlia a Catalunya abans de casar-se, el 2020, amb Joan Rodríguez, nascut a Cubelles i un any més jove. Aleshores, però, cap dels dos s’imaginava que es convertirien un temps després en els encarregats pastorals de la parròquia de Santa Maria de Cubelles, a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, dedicant els seus esforços, per exemple, a acompanyar els infants en la seva primera comunió. Ni tan sols tenien al cap deixar Itàlia per instal·lar-se a Catalunya. “Personalment, he viscut tot aquest procés amb molta il·lusió i amb el convenciment que els matrimonis, i, en especial, les dones, encara tenim un protagonisme rellevant en el si de l’Església catalana, que no és gaire diferent de la que jo vaig conèixer a Itàlia”, assenyala.
M’ha dit que està acabant un doctorat a la Universitat de Barcelona en Història Antiga i que el seu marit és historiador i professor de llengua, filosofia i religió en un centre cristià de Vallirana, al Baix Llobregat, i s’està preparant per ser diaca. Els dona temps per fer-ho tot?
Sí, i tant! Com diu, jo estudio i el Joan es troba en el seu primer any de curs a l’Institut Superior de Ciències Religioses (ISCREB) i treballa de professor, ja que, a la parròquia de Cubelles no ens guanyem la vida. Ara mateix, estem dedicant força temps a buidar-ne la rectoria, ja que l’anterior rector, Joaquim Lluís Corominas [traspassat el gener d’aquest any], hi tenia moltes coses. De fet, volem instal·lar-nos-hi aquest mateix estiu, ja que l’actual rector, Agustí Panyella, viu a Vilanova i la Geltrú, i es desplaça a Cubelles tres dies a la setmana. Però també dediquem una part rellevant del nostre dia a dia a impartir la catequesi als infants de Cubelles i a perfeccionar l’acompanyament coral i musical de les celebracions que s’hi fan. També és cert que al nostre costat hi ha un nombrós grup de laics i laiques que ens ajuda.
El bisbe Agustí Cortés va nomenar-los encarregats pastorals al febrer d’aquest any mitjançant un document oficial i, des d’aleshores, no han deixat d’aparèixer als mitjans de comunicació. Per què creu que ha passat?
Perquè és un fet poc habitual, suposo, que un matrimoni hagi d’executar aquesta funció. Nosaltres som aquí per fer gairebé de tot: des d’arreglar un micròfon fins a gestionar un certificat de bateig. Ens agrada dir que som els ulls i les orelles del rector quan ell no hi és. Al seu costat, decidim la direcció que ha d’emprendre la parròquia, un aspecte que, en la majoria de les parròquies, només està en mans del capellà i del seu consell pastoral. Des d’un punt de vista pastoral, crec que a Cubelles, avui en dia, nosaltres tenim la mateixa importància que té el rector, tot i que ell sempre tingui l’última paraula en totes les qüestions.
Quines són les orientacions que, segons vostè, es podrien incentivar des de Cubelles, tenint en compte també el seu passat com a persona laica i cristianament compromesa a Itàlia?
He trobat moltes diferències entre l’Església catalana i la italiana, i crec que aquesta distància s’ha d’anar reduint. Per bé que aquí, la parròquia de Cubelles històricament sempre ha sigut un temple obert a tota la ciutadania gràcies a la tasca feta per l’anterior rector, l’Església ha de començar a deixar de veure’s socialment com si fos una entitat superior a qualsevol altra. Amb l’actual rector, hem pogut anar caminant cap a aquesta direcció, però, en general, la feina ha de fer-se contínuament des de totes bandes, amb una mirada molt més pròxima cap als joves. La nostra parròquia acostuma a estar plena cada diumenge, sobretot perquè s’està aconseguint que les famílies amb fills estiguin contentes amb la feina que s’hi fa, però encara falta molt per fer: hem de continuar involucrant pares i fills com a part activa de la comunitat.
Posi un exemple.
Doncs promovent una tarda de cinema per a tota la família, per exemple. Quan els infants fan la catequesi i reben la primera comunió, s’ha de fer tot el possible, des de l’Església, perquè no es pensin que allò s’ha acabat allà i puguin continuar tenint-ne una relació constant, sense obligar-los a venir. Per això, és molt important arribar-hi i tenir una connexió constant amb les famílies, fins i tot creant grups de Whatsapp.
A Itàlia, escassegen els capellans?
Allà també és un problema, l’escassetat de capellans, però no és tan gran i evident com aquí. Així i tot, penso que el que està passant és tan sols una etapa determinada de la història, com tantes que n’hi ha hagut: ara hi ha pocs sacerdots, però potser en un futur la situació canvia radicalment. En aquest sentit, penso que l’Església hauria de permetre que, com a mínim, els capellans poguessin escollir si volen casar-se. Si això fos així, en Joan no tindria cap inconvenient a poder ser capellà, i no diaca. Si una cosa no s’acaba provant, a mitjà o llarg termini no es pot ser capaç de veure si ha pogut funcionar.
Al seu país, coneix algun cas de matrimoni laic que estigui fent el mateix que fan vostès a Cubelles?
He sentit que hi ha algun cas, però en municipis molt més petits demogràficament que Cubelles. Potser, com a màxim, hi ha 1.000 habitants, molt per sota dels gairebé 17.000 que resideixen aquí.
I molts més a l’estiu, oi? El fet d’estar a la costa també motiva la presència de turistes, interpreto.
L’estiu passat, encara amb l’anterior rector, volíem incrementar la quantitat de misses setmanals, però no es va acabar de concretar res. Això no obstant, pot ser una bona manera de tenir més presència en moments de l’any en què creix la població, certament.
Ha canviat la seva relació matrimonial aquest nou pas que han decidit emprendre en les seves vides?
Sí, com a parella vam haver de seure per parlar-ne. Això implica un canvi per a nosaltres, lògicament. Com a matrimoni, el nostre recorregut familiar ha de poder comptar en un futur amb l’existència d’un fill o una filla, i, així, progressar vitalment. Ens agradaria quedar-nos a Cubelles perquè ens hi trobem ben acollits.