Aquestes són les paraules de l’actor Daniel Rived, les quals van ser pronunciades després de la seva experiència de treballar amb el director Pedro Almodóvar al western Extraña forma de vida (Regió 7, 26 de maig de 2023).
El jove actor (Santpedor, 1995), que interpreta l’ajudant del xèrif en aquesta producció, està radiant per l’oportunitat (i el paper) que el director manxec li ha ofert. I comprenc la seva expressió i la seva alegria quan diu que “treballar amb Almodóvar ha estat una mica com tocar el cel”.
M’imagino que els qui seran alcaldes després de les eleccions del passat 28 de maig també tindran la mateixa sensació que l’actor Daniel Rived. I és que, en aquells casos en què han existit complicades campanyes electorals, obtenir l’alcaldia (sobretot quan han d’intervenir els més que necessaris pactes entre formacions polítiques), ha de ser “una mica com tocar el cel”.
Amb tot, per als deixebles de Jesús, “tocar el cel” té unes connotacions molt diferents de les que expressa Daniel Rived. Comencem per l’exemple de sor Lucía Caram, per a la qual construir un hospital de campanya a Ucraïna i ajudar la gent que passa fam a Manresa, així com donar un sostre a aquells que viuen al carrer, ha de ser una mica com “tocar el cel”.
En el cas de les Germanes Oblates, la superiora general de les quals és la manresana Lurdes Perramon, es torna a veure clar: quan ajuden les dones a sortir de la prostitució per oferir-los una nova vida també ha de ser per a elles “una mica com tocar el cel”.
També existeix l’exemple de les Germanes Vedrunes de Manresa (com ara la Pilar, la Montserrat, l’Adelaida, l’Anna Maria…), les quals, malgrat les seves edats i les seves xacres, continuen essent testimonis d’esperança i de fraternitat; segur que això és “una mica com tocar el cel”, per a elles.
Els qui es poden sentir en la mateixa situació són els metges (com els doctors Lluís Guerrero, Hèctor López, Albert Idígora i Joan Camí o les doctores Montse Domènech i Lídia Creus) i les infermeres de l’Hospital Sant Joan de Déu. Quan atenen els malalts més greus (sobretot els nens) i veuen com milloren han de trobar-se “una mica com tocar el cel”.
Encara més: els pares i els mestres que eduquen en valors els seus fills i els seus alumnes, respectivament, ajudant-los a créixer, també han d’estar “una mica com tocar el cel”.
Un altre exemple són els periodistes d’aquest mitjà, que no es deixen manipular ni comprar, que aposten per l’honestedat, i que (com els demana el papa) estan al servei de la veritat; això també ha de ser, per a ells, “una mica com tocar el cel”.
També mencionaré els membres de la Fundació Pere Tarrés, que ofereixen tot un seguit de projectes solidaris per millorar la situació de les famílies més vulnerables. Lògicament, el resultat d’aquest treball ha de ser, per a ells, “una mica com tocar el cel”.
Quan els mossens de les nostres viles i ciutats tenen la porta de la rectoria sempre oberta per acollir, encoratjar, escoltar i acompanyar els qui tenen problemes, la situació que es deu produir, per a ells, ha de ser “una mica com tocar el cel”.
Dels mossens als monjos i les monges, que jo represento: quan, als monestirs, acollim amb sol·licitud i escolta atenta els hostes i els pelegrins, i intentem de guarir les ferides que porten al cor tants germans nostres, això també ha de ser “una mica com tocar el cel”.
I quan els voluntaris de Càritas o de la Creu Roja acullen, fan costat i rescaten els qui viuen enfonsats en la pobresa, i veuen com se’n surten, això també és “una mica com tocar el cel”.
En resum, quan mostrem la bondat del cor i la bellesa de la fraternitat entrem en una posició que és “una mica com tocar el cel”. Per això, els cristians, per ser feliços, per “tocar el cel” d’alguna manera, no necessitem que ens truqui el director Pedro Almodóvar, ja que, quan fem el bé i portem al rostre l’audàcia de l’esperança, només amb això, ja tenim la certesa de “tocar el cel”.
