El navarrès Gregorio Luri (Azagra, 1955), filòsof, assagista i pedagog, ha viscut a Catalunya més anys dels que va viure a la seva terra nadiua, de la qual va marxar amb la seva dona l’any 1978 per residir al Masnou, a la comarca del Maresme. “Mentre el d’allà dalt em deixi viure més temps per estar al costat dels que em necessitin i em mantingui el cap clar, continuaré oferint la meva visió del món”, afirma des de l’estudi de casa seva, presidit pel dibuix d’un dels seus dibuixants de còmic preferits, Hugo Pratt. “Quan vaig arribar a Catalunya, em vaig dedicar a fer còmics”, revela, “i, en l’actualitat, soc un franctirador del pensament mantenint-me al marge de qualsevol mena de carisma que m’emmarqui socialment”.
¿Ha anat a la guingueta de la platja d’Ocata, a pocs metres d’aquí, on es col·loca, a l’estiu, una estàtua de Buda meditant entre gelats i begudes?
Sí, i tant que la conec. Obre al maig i allà està l’estàtua, entre banyistes i estiuejants, tot l’estiu. I ningú s’estranya! Imagini’s què passaria si, en comptes d’un Buda, hi hagués un sant o una verge: segurament, la gent es posaria les mans al cap. Això em porta a pensar que les coses que són rellevants al món de cadascú no depenen de l’objectivitat que pugui posseir el subjecte, sinó de la projecció de la fe que s’hi faci; si som cristians, en tenim una; si som marxistes, una altra, i si som empiristes, una altra de diferent. Per tant, el món és allò que ens lliuren els déus a canvi de la intensitat de la fe que els demostrem als seus altars. En aquest sentit, li he de dir que si un cristià ve i em diu que té problemes de fe em semblarà una trivialitat.
Problemes de fe provocats pels dubtes?
Sí. Per dubtar, per exemple, de la historicitat de Jesús o de l’existència de Déu. De tot això es pot dubtar, però és molt difícil fer-ho de l’existència dels bons cristians. N’hi ha, i, quan es coneixen, de seguida es veu que tenen una llum especial. Aleshores s’intueix que aquesta llum sorgeix perquè neix d’una altra.
És una experiència enriquidora, conèixer un bon cristià?
Efectivament, és un miracle; una cosa estranya, fins i tot. Un bon cristià és la refutació palmària de l’intent de fer un món que només sigui lògic i matemàtic. Per a mi, hi ha un exemple clar, que és la religiosa i activista Victòria Molins. Recordo un episodi en què, signant llibres amb motiu de la diada de Sant Jordi, a ella no la deixaven de saludar ciutadans de totes les classes socials, dels quals, sorprenentment, Molins en sabia una gran quantitat d’informació personal i familiar. En interessar-me pel motiu, m’ho va fer veure més clar: ella és una dona que té dedicació plena per la gent que, en ser ajudada, canvia, i, fins i tot, per la gent que, tot i rebre suport, és capaç d’aprofitar-se’n. Però ella, com em deia, és germana de tothom.
Creu que és necessari desprendre’s d’algun element abans de detectar aquests bons cristians?
Es detecten quan no ens deixem atrapar per la trampa dels carismes. Des del carisma, que és un afegit a la fe, resulta que passen de llarg molts cristians que són bons per davant dels ulls. Però no es poden ignorar perquè s’acaben convertint en una part important del nostre entorn, i és impossible oblidar-los.
¿Creu que quan s’observa i es tracta de definir un ésser humà, no es pot arribar a comprendre la seva complexitat si no es té en compte què pensa ell de si mateix?
Aquesta és la qüestió. Som fills d’una tensió que probablement és irresoluble entre dues manifestacions en què intervé la fe: la de Jerusalem i la d’Atenes. A la primera, la fe es coneix a si mateixa perquè allà es dona una importància cabdal a la pietat; en canvi, a la segona, la raó creu que pot prescindir de la fe. Aquesta situació, que ens arriba des de fa segles, no ens deixa aturar en el pensament de qui som.
Poden ajudar les escoles a fer més clar aquest pensament?
Les que saben definir-se bé, sense complexes i sense pensar que poden molestar socialment, segurament que sí, tot i que, en general, a Espanya, hem decidit que Déu és una qüestió irrellevant i no cal parlar-ne. En el cas de Catalunya, en una situació de davallada demogràfica notable, s’observa que hi ha un grup d’escoles —les privades— que estan creixent en nombre d’alumnes, i això passa perquè responen a una demanda per part de les famílies de centres escolars que siguin capaços de saber-se definir amb claredat.
¿Que el Papa irrompi per sorpresa en llocs com una parròquia amb desenes de nens fent-hi catequesi és exemple que es poden trencar les línies jeràrquiques, verticals i invisibles, entre cristians?
Estic a favor de la irrupció del Papa en llocs inesperats. És la mateixa sorpresa que s’esdevé a la Bíblia quan apareix un àngel davant dels pastors, quan irromp la mort com un lladre i quan sant Pau cau del cavall i apareix una llum davant seu. Això no obstant, per tal que aquest acte sigui efectiu ha de prevaldre, tant en el cas dels pontífexs com en el dels bisbes, una dignitat que s’ha de salvaguardar. També penso que no es pot limitar la seva acció al que és diplomàticament correcte; el cristià no pot ser diplomàtic.
Per què ho pensa?
Ho resoldré amb un exemple: la dissolució del Sodalici de Vida Cristiana, una societat de vida apostòlica formada per laics i clergues nascuda al Perú i present en altres països del món. En el marc de les expulsions a causa dels abusos sexuals, de poder i de consciència comesos, també hi ha gent lliure de cap culpa. Fa pocs mesos m’hi van convidar, al Perú, per fer una conferència i vaig observar com aquest afany per donar l’esquena al pecador no s’entén cristianament. Em vaig trobar gent molt ferida amb la seva pròpia història, que no negava el que havia passat. Va ser una trobada molt honesta, certament.
El Papa va reconèixer que la dissolució no era un càstig, sinó tot el contrari: un intent de purificar el que ha fet històricament aquest grup humà “de bona voluntat”.
Observant aquesta situació en tota la seva complexitat, es comprèn que l’empatia real és ajudar els teus germans i que la caritat cristiana sempre ha de ser valenta i posar-se en pràctica. Un bon cristià és el que no jutja l’etiqueta. Per això, Jesús sempre es va apropar a tothom, sense tenir prejudicis per ningú.
