L’interès per la veu dels religiosos i les religioses d’aquests últims anys ha propiciat que nombroses congregacions s’hagin enfortit comunicativament, tant internament com externament, per “no caure en un silenci social que no els resulti rendible”. Una situació, de fet, a la que poden arribar totes aquelles comunitats de vida consagrada “que no tinguin uns bons equips de comunicació”, com sosté la dominica de la presentació i docent de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, Gemma Morató (Reus, 1972), que el passat 20 de març va aprofundir en aquest aspecte amb una ponència en el III Congrés de comunicació organitzat per la Conferència Espanyola de Religiosos (CONFER), a Madrid.
Per això, la catalana va recomanar davant d’un auditori “expressiu”, com el defineix en una entrevista concedida a Flama, i format tant per periodistes com per persones vinculades al fet religiós, “receptes comunicatives que puguin conviure, això no obstant, amb el silenci”: “Cal mantenir-lo, és el que ens proporciona el contacte directe amb Déu, el que ens fa parlar amb Ell”, reconeix l’experta en comunicació, que subratlla la necessitat de “preservar espais reals per cultivar un silenci com aquest“.
Però, de portes enfora, la religiosa sosté que “continuen existint comunitats i institucions que no comuniquen i es tanquen en una por generada pel que es dirà d’elles”, una actitud que “les aïlla i no les protegeix, com es pot arribar a creure erròniament”. “Per això —continua Morató—, la feina per revertir-ho neix a cada casa congregacional, on per estimar-se primer cal conèixer-se i on, per tant, si hi ha més comunió serà més fàcil d’entendre la missió que suposa comunicar bé“.
“Es poden tenir a prop periodistes laics i propers al carisma de cada orde”
Morató, qui considera que tant en un gran monestir com en una petita residència “s’hauria de comptar amb un o diversos responsables en el camp de la comunicació per assessorar els religiosos i les religioses en temàtiques que no dominin bé”, apunta que “no és cap luxe tenir a l’abast un o una periodista que pugui ser laic, amb certes proximitats al carisma de l’orde en qüestió; amb eines per relacionar-se amb els mitjans de comunicació, laics i religiosos, i capaç de conèixer com es pot evangelitzar en espais que, com els virtuals, també són plataformes per a poder tenir més presència“.
“La societat demana testimonis vius i transparents”, reflexiona la religiosa reusenca, conscient que “la credibilitat del missatge no arribarà bé al receptor si es posa algú sense nocions comunicatives com a portaveu d’una congregació”. “Així només s’empitjoren les coses“, conclou la dominica i comunicadora.
