Són moltes les persones que s’apropen aquests dies a Maria Labernia (Melilla, 1973) quan es passeja per Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, per manifestar-li el seu neguit sobre la continuïtat de la Fundació La Vinya, de la qual és directora des de fa quatre anys. “Al desembre, marxaran els sis jesuïtes que hi ha al barri, però nosaltres ens quedarem”, resol en cada conversa aquesta arquitecta de professió i laica compromesa amb la tasca de suport comunitari que des de fa vint-i-cinc anys impulsa la Companyia de Jesús en aquest entorn de perifèria metropolitana. “Ara toca que els laics agafem el timó”, hi rebla.
El “procés de concentració” al qual s’exposen els sis jesuïtes —tal com un d’ells, el teòleg Carles Marcet (Barcelona, 1959), defineix aquesta decisió presa per la congregació— serà l’últim episodi d’una relació entre aquesta comunitat religiosa i un espai que va néixer durant la dècada de 1960: “Quan hi van arribar els primers jesuïtes, feia pocs anys que s’hi havia començat a edificar”, observa Marcet, que des de fa tres anys és rector d’una de les tres parròquies d’aquesta població —la de la Mare de Déu de Bellvitge— i impulsores, l’any 2000, d’una fundació que arriba a prop del 20% dels veïns de Bellvitge i el Gornal.
Una escola de vocacions humanitàries
Enmig d’aquest “procés de dol“, tal com el cataloguen tant Labernia com Marcet, l’activitat que desenvolupa cada dia La Vinya converteix aquesta entitat en un pulmó assistencial que s’estén per totes les capes socials dels dos barris: “Podem estar acompanyant la gent gran, oferint menjar i higiene a les persones que viuen al ras o ensenyant a cuinar tant a les dones que són d’aquí com a les estrangeres”, constata qui orquestra una fundació amb catorze treballadors i desenes de voluntaris de totes les edats.
Però l’entitat també ha estat, per a Labernia, una escola de vocacions: “No parlo de vocacions religioses, que falta en fan, per exemple, entre els jesuïtes, sinó d’aquelles que han aparegut en les vides de les persones que han entrat a La Vinya per sentir-se útils socialment i que, posteriorment, han marxat descobrint que servien per a desenvolupar una determinada tasca professional”, assenyala la directora.
Mentre s’espera l’arribada d’un nou rector designat per l’Arquebisbat de Barcelona, la vida parroquial de Bellvitge (amb una capella que comparteix sostre amb La Vinya) es difumina amb l’esperit d’acollida i de suport humà que irradia el carisma heretat per aquesta fundació, on, per a Maria Labernia, “es traspua humanitat cada dia de l’any”. “Mentre la societat viu en un tsunami que fa replantejar molts aspectes que havien perviscut durant dècades —sentencia Marcet—, ara és moment de subjectar i potenciar projectes com aquest, convertits en llavors que han anat donant uns fruits que són totalment necessaris”.
