La fe, l’esperança i la caritat, “tres virtuts netament cristianes”, van ser l’objecte de la catequesi del Papa en l’audiència general d’aquest dimecres, 24 d’abril, en la qual va assenyalar que “el gran do d’aquestes virtuts teologals “és l’existència viscuda en l’Esperit Sant” i que “són el gran antídot contra l’autosuficiència”.
“El bé no és només una fi, sinó també un camí. El bé requereix molta discreció, molta amabilitat. Sobretot, el bé necessita despullar-se d’aquesta presència a vegades massa dominant que és el nostre ego. Si cada acció que fem en la vida la fem només per a nosaltres mateixos, és realment tan important aquesta motivació?”, va indicar Francesc.
“Per a corregir totes aquestes situacions que a vegades es tornen doloroses, les virtuts teologals són de gran ajuda. Ho són especialment en els moments de caiguda, perquè fins i tot els qui tenen bones intencions morals a vegades cauen”, va asseverar el Papa en la seva al·locució en una plaça de Sant Pere en un assolellat (però fred) matí de primavera.
Davant d’això, el Papa va assenyalar que “si obrim el nostre cor a l’Esperit Sant, Ell fa ressorgir en nosaltres les virtuts teologals: llavors, si hem perdut la confiança, Déu ens reobre a la fe; si estem desanimats, Déu desperta en nosaltres l’esperança; si el nostre cor està endurit, Déu l’entendreix amb el seu amor”.
En la seva salutació als fidels presents de diferents nacionalitats, Francesc va recordar el 27 d’abril se celebra el desè aniversari de la canonització sant Joan Pau II i va demanar als seus compatriotes polonesos que “romanguin fidels al seu llegat, promoguin la vida i no es deixin enganyar per la cultura de la mort”.
Finalment, i com és ja habitual, el pensament de Francesc es va dirigir “a la martiritzada Ucraïna, a Palestina, a Israel, a Myanmar, que estan en guerra, i tants altres països”. “La guerra sempre és una derrota, els qui guanyen més són els fabricants d’armes, si us plau, preguem per la pau, preguem per la martiritzada Ucraïna, pateix tant, tant, els soldats joves… moren… I preguem també pel Pròxim Orient, per Gaza… Es pateix tant allà amb la guerra, preguem per la pau entre Palestina i Israel, que siguin dos estats lliures i amb bones relacions… Preguem per la pau”, va clamar el pontífex.
Article de José Lorenzo publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
Catequesi íntegra
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En les últimes setmanes hem reflexionat sobre les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Com hem subratllat diverses vegades, aquestes quatre virtuts pertanyen a una saviesa molt antiga, anterior fins i tot al cristianisme. L’honestedat ja es predicava abans de Crist com deure cívic, la saviesa com a norma d’actuació, la valentia com a ingredient fonamental d’una vida que tendeix al bé i la moderació com a mesura necessària per a no deixar-se atropellar pels excessos. Aquest patrimoni de la humanitat no ha estat substituït pel cristianisme, sinó enfocat, potenciat, purificat i integrat.
Existeix, llavors, en el cor de cada home i de cada dona la capacitat de buscar el bé. L’Esperit Sant es dona perquè qui ho rep pugui distingir clarament el bé del mal, tingui la força d’adherir-se al bé defugint el mal i, en fer-lo, aconsegueixi la plena realització de si mateix.
Però en el camí cap a la plenitud de la vida, que pertany al destí de tota persona, el cristià gaudeix d’una assistència especial de l’Esperit de Jesucrist. Aquesta es concreta en el do d’altres tres virtuts, netament cristianes, que sovint s’esmenten juntes en els escrits del Nou Testament. Aquestes actituds fonamentals, que caracteritzen la vida dels cristians, són la fe, l’esperança i la caritat. Els escriptors cristians les van anomenar aviat virtuts “teologals”, atès que es reben i es viuen en relació amb Déu, per a diferenciar-les de les altres crides “cardinals”, que constitueixen la “frontissa” d’una vida bona. Les unes i les altres, reunides en diferents reflexions sistemàtiques, han compost així un meravellós septenari, que sovint es contraposa a la llista dels set pecats capitals. El catecisme de l’Església catòlica defineix l’acció de les virtuts teologals així: “Les virtuts teologals funden, animen i caracteritzen l’obrar moral del cristià. Informen i vivifiquen totes les virtuts morals. Són infoses per Déu en l’ànima dels fidels per a fer-los capaços d’obrar com a fills seus i merèixer la vida eterna. Són la garantia de la presència i l’acció de l’Esperit Sant en les facultats de l’ésser humà” (n. 1813).
Les virtuts cardinals corren el risc de generar homes i dones heroics que fan el bé, però que actuen sols, aïllats; en canvi, el gran do de les virtuts teologals és l’existència viscuda en l’Esperit Sant. El cristià mai està sol. Fa el bé no per un esforç titànic de compromís personal, sinó perquè, com a humil deixeble, camina darrere del Mestre Jesús. Les virtuts teologals són el gran antídot contra l’autosuficiència. Quantes vegades uns certs homes i dones moralment irreprotxables corren el risc de tornar-se presumptuosos i arrogants als ulls dels qui els coneixen! És un perill del qual ens prevé bé l’Evangeli, on Jesús recomana als deixebles: “Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer'”. (Lc 17,10). La supèrbia és un verí poderós: basta una gota per a fer malbé tota una vida marcada pel bé. Una persona pot haver fet innombrables obres bones, pot haver guanyat elogis i lloances, però si ha fet tot això només per a si mateixa, per a exaltar-se a si mateixa, pot considerar-se una persona virtuosa?
El bé no és només una fi, sinó també un camí. El bé requereix molta discreció, molta amabilitat. Sobretot, el bé necessita despullar-se d’aquesta presència a vegades massa dominant que és el nostre ego. Si cada acció que fem en la vida la fem només per a nosaltres mateixos, és realment tan important aquesta motivació?
Per a corregir totes aquestes situacions que a vegades es tornen doloroses, les virtuts teologals són de gran ajuda. Ho són especialment en els moments de caiguda, perquè fins i tot els qui tenen bones intencions morals a vegades cauen. Així com fins i tot els qui practiquen la virtut cada dia a vegades s’equivoquen: la intel·ligència no sempre és lúcida, la voluntat no sempre és ferma, les passions no sempre es governen, la valentia no sempre venç a la por. Però si obrim el nostre cor a l’Esperit Sant, Ell fa ressorgir en nosaltres les virtuts teologals: llavors, si hem perdut la confiança, Déu ens reobre a la fe; si estem desanimats, Déu desperta en nosaltres l’esperança; si el nostre cor està endurit, Déu l’entendreix amb el seu amor.
