Jesús es fa pa, “pa viu, baixat del cel”, perquè el món se sorprengui, o desconfiï. Les paraules de Jesús que relata avui l’Evangeli mostren la paradoxa dels qui no entenien (i encara avui segueixen sense entendre) “com pot Jesús donar-nos a menjar la seva pròpia carn?”. El Papa, durant el res de l’Àngelus d’aquest passat diumenge, va fer una crida a continuar fent-se aquesta pregunta, amb dues actituds: “amb sorpresa i amb gratitud”.
En primer lloc, amb sorpresa, “perquè les paraules de Jesús ens sorprenen”, encara que “Jesús sempre ens sorprèn”. Tot i això, “qui no capta l’estil de Jesús continua desconfiant: sembla impossible, fins i tot inhumà, menjar la carn d’un home i beure’n la sang”. Res més lluny: “La carn i la sang, en canvi, són la humanitat del Salvador, la seva pròpia vida oferta com a aliment per a la nostra”.
“I això ens porta a la segona actitud: la gratitud, perquè reconeixem Jesús allà on és present per a nosaltres i amb nosaltres”, com Ell mateix va relatar: “Qui menja la meva carn roman en mi i jo en ell”. I és que, va afegir Francesc, “després d’haver multiplicat el pa terrenal, prepara un do encara més gran: Ell mateix es converteix en veritable menjar i veritable beguda. Gràcies, Senyor Jesús! Amb el cor podem dir, Gràcies”.
“El pa celestial, que ve del Pare, és el Fill fet carn per nosaltres”, va explicar Bergoglio. Un aliment “més que necessari per a nosaltres, perquè sadolla la gana d’esperança, la gana de veritat, la gana de salvació que tots sentim no a l’estómac, sinó al cor”.
Una lliçó, va afegir el Papa, sobradament actual. “Mentre la misèria, la injustícia i la violència roben als homes el pa de cada dia, Jesús s’ocupa de la necessitat més gran: ens salva, alimentant la nostra vida amb la seva, per sempre“.
“Gràcies a Ell podem viure en comunió amb Déu i entre nosaltres. El pa viu i veritable no és, doncs, una cosa màgica, que resol de sobte tots els problemes, sinó que és el Cos mateix de Crist, que dona esperança als pobres i venç l’arrogància dels que es jacten en el seu detriment“, va culminar Francesc, que va preguntar als fidels, abans de la pregària: “Tinc gana i set de salvació, no només per a mi, sinó per a tots els meus germans? Quin és el miracle de la misericòrdia? Soc capaç de meravellar-me davant el Cos del Senyor, mort i ressuscitat per nosaltres?”.
Al final del res de l’Angelus, i en les seves tradicionals salutacions, Francesc va recordar la beatificació de sacerdots congolesos assassinats el 1964. “El seu martiri va ser en coronació d’una vida gastada pel Senyor i els seus germans”, va glossar, demanant “camins de reconciliació el poble congolès”, va assenyalar, aplaudint els nous beats.
“Continuem resant perquè els camins de pau puguin obrir-se a l’Orient Mitjà, a Palestina, Israel, així com a la martiritzada Ucraïna, a Myanmar ia totes les zones de guerra, amb el compromís del diàleg i la fi de les accions violentes” , va concloure.
Article de Jesús Bastante publicat en col·laboració amb Religión Digital.
Catequesi
Estimats germans i germanes, Bon diumenge!
Avui l’Evangeli ens parla de Jesús, que afirma amb senzillesa: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel» (Jn 6,51). Davant la multitud, el Fill de Déu s’identifica amb l’aliment més comú i quotidià, el pa: Jo sóc el pa. Entre els qui escolten, alguns comencen a discutir (cf. v. 52): com pot Jesús donar-nos a menjar la seva pròpia carn? També nosaltres ens fem avui aquesta pregunta, però amb sorpresa i gratitud. Vet aquí dues actituds sobre les quals reflexionar: sorpresa i gratitud, davant del miracle de l’Eucaristia.
Primer: sorprendre’ns, perquè les paraules de Jesús ens sorprenen. Però Jesús sempre ens sorprèn. Sempre. Fins i tot avui, a la seva pròpia vida, Jesús sempre ens sorprèn. El pa del cel és un do que supera totes les expectatives. Qui no capta l’estil de Jesús continua desconfiant: sembla impossible, fins i tot inhumà, menjar la carn d’un altre (cf. v. 54). La carn i la sang, en canvi, són la humanitat del Salvador, la seva pròpia vida oferta com a aliment per a la nostra.
I això ens porta a la segona actitud: gratitud –primer, sorpresa; ara, la gratitud-, perquè reconeixem Jesús allà on és present per a nosaltres i amb nosaltres. Ell es fa pa per a nosaltres. «El qui menja la meva carn roman en mi i jo en ell» (cf. v. 56). El Crist, veritable home, sap bé que cal menjar per viure-hi. Però també sap que amb això no n’hi ha prou. Després d’haver multiplicat el pa terrenal (cf. Jn 6,1-14), prepara un do encara més gran: Ell mateix es converteix en veritable menjar i veritable beguda (cf. v. 55). Gràcies, Senyor Jesús! Amb el cor podem dir: ‘Gràcies, gràcies’.
El pa celestial, que ve del Pare, és el mateix Fill fet carn per nosaltres. Aquest aliment ens és més que necessari, perquè sadolla la gana d’esperança, la gana de veritat, la gana de salvació que tots sentim, no a l’estómac, sinó al cor. L’Eucaristia ens cal a tots.
Jesús s’ocupa de la necessitat més gran: ens salva, alimentant la nostra vida amb la seva, i això, per sempre. I gràcies a Ell podem viure en comunió amb Déu i entre nosaltres. El pa viu i veritable no és una cosa màgica, no; no és una cosa que de sobte resol tots els problemes, sinó que és el Cos mateix de Crist, que dóna esperança als pobres i venç l’arrogància dels qui es presumien en el seu detriment.
Preguntem-nos llavors, germans i germanes: tinc gana i set de salvació, no només per a mi, sinó per a tots els meus germans? Quan rebo l’Eucaristia, que és el miracle de la misericòrdia, sóc capaç de meravellar-me davant del Cos del Senyor, mort i ressuscitat per nosaltres?
Preguem junts a la Mare de Déu, perquè ens ajudi a rebre el do del cel al signe del pa.
