Després de tres dècades fent de professor de periodisme religiós a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna URL, amb la finalització del curs acadèmic 2023-2024 el capellà i periodista Francesc Romeu (Tiana, 1959) ha decidit acomiadar-se de les aules. “Quan arribes a una certa edat, la tasca docent es fa feixuga”, argumenta en el moment de posar punt final a aquesta “interessant etapa professional com a professor”. El que de moment no té previst fer, en canvi, és aparcar les seves col·laboracions habituals amb la revista Foc Nou i el programa Paraules de Vida de Catalunya Ràdio, que des de fa molts anys combina amb la seva tasca com a rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat al barri del Poblenou de Barcelona.
Per què ha decidit deixar l’ensenyament universitari?
Ja he fet seixanta-cinc anys, i en fa més de trenta que treballo a Blanquerna com a professor de periodisme. El medi dels professors ha canviat molt, demana una agilitat que alguns de nosaltres hem perdut. Donar classe no és que sigui una feina amoïnosa, els de la meva edat encara podem aportar experiència, però els mitjans han adquirit molta immediatesa, sobretot per les xarxes socials, i ara estar a classe implica saber respondre amb la mateixa immediatesa. D’altra banda, la feina de professor s’ha burocratitzat cada vegada més, ara als alumnes se’ls avalua per competències, i de cada competència has de tenir una evidència. S’han de fer molts informes, justificar-ho tot. Per tant, crec que és un bon moment per deixar-ho i ho faig content i agraït per tot aquest temps.
Actualment, hi ha qui es queixa que l’Església sigui notícia sempre que es produeixen abusos de menors i, en canvi, no ho sigui quan fa les coses bé en altres camps. Què en pensa, d’això?
El primer que hem d’aclarir en aquest sentit és que el periodisme no és publicitat. De manera que en una institució que fa bé les coses, la notícia és precisament quan ho fa malament. Costa d’entendre des de la mateixa Església, però és necessari que els mitjans es facin ressò dels abusos a menors dins la institució, perquè el fet noticiable es produeix precisament quan hi ha un trencament de la realitat. Per això, a la facultat el primer que hem d’ensenyar és que cal tenir nas per saber on és la notícia i, després, saber-la explicar correctament.
Ha canviat molt la informació religiosa a Catalunya en aquests darrers 30 anys?
Quan jo vaig començar, la notícia religiosa era dintre del catolicisme. Per tant, els fets noticiables eren coses com ara un canvi de bisbe, de nunci o la publicació d’un document pontifici. Però ara Catalunya ha esdevingut una societat plural des del punt de vista religiós i és important que els periodistes coneguin les característiques i dominin el llenguatge de les diferents confessions religioses que hi conviuen més enllà de la catòlica. En aquest sentit, sempre dic que la Meca mai havia estat tan a prop de Barcelona, perquè si avui moren allà mil persones musulmanes per la calor, és possible que alguna d’elles sigui catalana. El sentit de la religió s’ha globalitzat.
Què és el que més li ha agradat de l’ensenyament universitari?
Jo, que he treballat el “periodisme de trinxera” i de pelar-s’hi els colzes, el que m’agrada de la universitat és que és el lloc on podem seure i analitzar. Perquè en els mitjans no hi ha temps per a fer això. La notícia, quan s’ha publicat, ja no hi ha marxa enrere i no pot dir anem a veure com va sortir el butlletí d’ahir perquè toca fer el d’avui. I quan s’ha fet el telenotícies del migdia, no el pots analitzar, perquè toca fer el del vespre. Per tant, l’anàlisi és una tasca pròpia de les facultats. El professor Héctor Borrat sempre ens deia que erem “periodistas asilvestrados”, perquè havíem nascut de manera silvestre i havíem fet periodisme d’una manera espontània. Estudiar periodisme posteriorment ens va ajudar a treballar de forma estructurada. Jo m’he esforçat per ensenyar els meus alumnes a no ser periodistes silvestres sinó sistemàtics.
Una de les coses que valorem els qui fem informació religiosa és que el fet religiós es fa present en tots els àmbits de la societat. Potser per això ja no és necessària una secció de religió als diaris.
Això és una novetat, i està molt bé. Quan es va celebrar el Concili Vaticà II (1962-1965) a Roma s’estaven dient unes coses sobre com havia de ser la presència religiosa en països democràtics, i aquí a Espanya hi havia encara la dictadura franquista, per això va anar molt bé tenir una secció pròpia de religió on es deien coses que no es podien dir en altres àrees. Algunes encara enyoren la secció de religió als diaris, però jo en aquest sentit soc optimista i estic content que la notícia religiosa s’hagi estès. Perquè el testimoni d’una religiosa com sor Genoveva Masip que ajuda el col·lectiu de toxicòmans pot anar a la secció de societat, un viatge del Papa, a la d’internacional, i les declaracions d’un bisbe de la CEE sobre algun tema que té a veure amb política, va a política nacional. I això és positiu, però també ens demana més coneixement de totes les seccions i de les dèries de cada una d’elles. Com a periodistes d’informació religiosa, hem de saber com colar notícies en cada una de les seccions habituals d’un diari.
A partir d’ara, creu que podrà dedicar més temps a les col·laboracions periodístiques a ‘Foc Nou’ i Paraules de vida?
La revista Foc Nou enguany fa 50 anys i jo en fa 40 que hi estic vinculat. Catalunya Ràdio va fer 40 anys i jo en fa 20 que hi faig el comentari setmanal. Per tant, fa molts anys que m’hi dedico i a hores d’ara crec que jo no sabria viure sense exercir el periodisme. No ho puc deixar perquè tinc sang a les venes i no crec que pogués continuar mirant la realitat sense poder-me’n fer ressò. M’he acostumat a seleccionar els temes dels quals parlar, les coses tenen molts matisos que cal explicar i jo no vull renunciar a fer-ho.
L’estiu passat els mitjans van estar setmanes parlant d’una eventual renúncia del papa Francesc. I fa uns dies, es va produir una polèmica arran de les filtracions que es van fer d’unes afirmacions seves en què va dir que hi havia un ambient de “mariconeig” als seminaris o que la xafarderia és cosa de dones. Què opina d’aquests escàndols mediàtics al voltant de la figura del Papa?
Mai li havien nascut als papes tants enemics. Aquests comentaris, que per descomptat no van ser encertats, els va dir en un ambient col·loquial i íntim, i fins ara a ningú li havia interessat treure a la llum aquesta mena de coses per desfigurar la imatge del papa i el seu projecte doctrinal i de renovació de l’Església. Mai hi havia hagut tants interessos.
A les portes de la segona fase de l’Assemblea General del Sínode, venen mesos intensos informativament.
Com a periodista, a vegades pots tenir por de quedar-te sense idees per treballar. Però, per sort, l’àmbit de la religió catòlica és extraordinàriament dinàmic i si dones un cop d’ull a portals com Flama, Catalunya Religió o Religión Digital de seguida tens tres o quatre temes sobre la taula. I des del punt de vista parroquial passa una mica el mateix: hi ha gent que es queixa pel fet que des de Roma arriben moltes convocatòries i no les podem seguir totes. Ara tenim el Sínode, després vindrà el Jubileu, els qui ens agrada estar motivats no ens podem queixar, perquè gràcies a això les comunitats cristianes tornen a estar molt actives.
Farà vacances a l’agost?
Marxaré uns dies després de la setmana de la Mare de Déu de l’agost. Quaranta anys després tornaré al lloc on vaig fer la mili, a Logronyo; hi vaig estar un any i tinc ganes de tornar a visitar alguns llocs en què acostumava a anar els caps de setmana mentre feia el servei militar. Visitaré la cuna del castellano, a San Millán de la Cogolla, el monestir de Suso y de Yuso, a Berceo; Santo Domingo de la Calzada, Nájera, i el monestir benedictí Valvanera. També aprofitaré per reunir-me amb les meves nebodes, que estaran a Estella (Navarra). Aquest any va morir el meu germà i ara que no hi és, m’he de cuidar més d’elles. Abans ell em parlava de les seves filles i a elles els parlava de mi, d’aquesta manera estavem informats els uns dels altres. Però ara aquesta baula no hi és i tinc una responsabilitat. Ho haig de fer bé.
