Com cada dimecres, el Papa Francesc ha tornat a presidir l’Audiència General a la plaça de Sant Pere i, en aquesta ocasió, ha fet l’anunci de començar un cicle de quatre catequesis sobre el zel apostòlic inspirades en l´exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, de la qual es commemoren els deu anys de la seva publicació.
En aquest sentit, Francesc s’ha referit en la seva catequesi a una de les actituds sobre les quals, segons el document papal, descansa el gest evangelitzador, la de l’alegria. Un alegria —ha precisat— que no és present en alguns cristians, els quals “tenen cara de bacallà” i parlen de Jesús sense que ningú no els cregui.”O anunciem Jesús amb alegria o no ho anunciem“, ha indicat Francesc durant a catequesi. “La qüestió, estimats germans i germanes, no és anunciar-ho [a Jesús], sinó com anunciar-ho, i aquest ‘com’ és l’alegria“, ha argumentat el Papa.
Després de la catequesi, Bergoglio ha tornat a demanar als pelegrins i fidels que l’escoltaven en directe i a través dels mitjans oficials del Vaticà una pregària conjunta per la pau: “I això ho hem de fer per la turmentada Ucraïna, que tant pateix, i per Terra Santa i el Sudan, entre moltes altres guerres”, ha exclamat el pontífex.
Catequesi
Estimats germans i germanes, bon dia!
Després d’haver conegut diversos testimonis de l’anunci de l’Evangeli, em proposo sintetitzar aquest cicle de catequesis sobre el zel apostòlic en quatre punts, inspirats en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, que en aquest mes compleix deu anys. El primer punt que veiem avui, el primer dels quatre, no pot sinó referir-se a l’actitud de la qual depèn la substància del gest evangelitzador: l’alegria. El missatge cristià, com hem escoltat de les paraules que l’àngel dirigeix als pastors, és l’anunci de «una gran alegria» (Lc 2,10). I la raó? Una bona notícia, una sorpresa, un bell esdeveniment? Molt més, una Persona: Jesús! Jesús és l’alegria. Ell és el Déu fet home que ha vingut a nosaltres! La qüestió, estimats germans i germanes, no és, doncs, si anunciar-ho, sinó com anunciar-ho, i aquest «com» és l’alegria. O anunciem Jesús amb alegria, o no l’anunciem, perquè un altre camí d’anunciar-lo no és capaç de portar la veritable realitat de Jesús.
És per això que un cristià descontent, un cristià trist, un cristià descontent o, pitjor encara, ressentit i rancorós no és creïble. Això parlarà de Jesús, però ningú no li creurà! Una vegada em deia una persona, parlant d’aquests cristians: “Però sóc cristià amb cara de bacalà!”, és a dir, no expressen res, són així, i l’alegria és essencial. És essencial que vigilem els nostres sentiments. L’evangelització opera la gratuïtat, perquè ve de la plenitud, no de la pressió. I quan es fa una evangelització .es vol fer però això no va. en base a ideologies, això no és evangelitzar, això no és l’Evangeli. L’Evangeli no és una ideologia: l’Evangeli és un anunci, un anunci d’alegria. Les ideologies són fredes, totes. L’Evangeli té la calor de l’alegria. Les ideologies no saben somriure, l’Evangeli és un somriure, et fa somriure perquè et toca l’ànima amb la Bona Notícia.
El naixement de Jesús, tant en la història com en la vida, és el principi de l’alegria: penseu en el que va passar als deixebles d’Emmaus que de l’alegria no podien creure, i els altres, després, els deixebles tots junts, quan Jesús va al Cenacle, no podien creure en l’alegria (cf. L’alegria de tenir Jesús ressuscitat. La trobada amb Jesús sempre et porta l’alegria i si això no et passa a tu, no és una veritable trobada amb Jesús.
I això que fa Jesús amb els deixebles ens diu que els primers a haver de ser evangelitzats són els deixebles, els primers a haver de ser evangelitzats som nosaltres, cristians: som nosaltres. Això és molt important. Submergits en el clima ràpid i confús d’avui, també nosaltres, de fet, podríem viure la fe amb un subtil sentit de renúncia, convençuts que per a l’Evangeli ja no hi ha escolta i que ja no val la pena comprometre’s a anunciar-lo. Podríem fins i tot sentir-nos temptats per deixar que «els altres» vagin pel seu camí. En canvi, aquest és el moment de tornar a l’Evangeli per descobrir que Crist «és sempre jove i font constant de novetat» (Evangelii gaudium, 11).
Així, com els dos d’Emmaus, es torna a la vida quotidiana amb l’impuls de qui ha trobat un tresor: eren joiosos, aquests dos, perquè havien trobat Jesús, i els ha canviat la vida. I resulta que la humanitat abunda en germans i germanes que esperen una paraula d’esperança. L’Evangeli és esperat també avui: l’home d’avui és com l’home de cada temps: el necessita, també la civilització de la incredulitat programada i de la secularitat institucionalitzada; de fet, sobretot la societat que deixa deserts els espais del sentit religiós, necessita Jesús. Aquest és el moment favorable a l’anunci de Jesús. Per això voldria dir de nou a tothom: «L’alegria de l’Evangeli omple el cor i tota la vida d’aquells que es troben amb Jesús. Els que es deixen salvar d’Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria (ibid.,1). No oblidem això. I si algú de nosaltres no percep aquesta alegria, es pregunta si ha trobat Jesús. Una joia interior. L’Evangeli va pel camí de l’alegria, sempre, és el gran anunci. Convido a cada cristià, en qualsevol lloc i situació que es trobi, a renovar avui mateix la seva trobada amb Jesucrist. Cada un de nosaltres es pren un breu temps i pensa: “Jesús, Tu ets dins meu: jo vull trobar-te cada dia. Tu ets una Persona, no ets una idea; Tu ets un company de camí, no ets un programa. Tu ets amor que resol tants problemes. Tu ets el començament de l’evangelització. Tu, Jesús, ets la font de l’alegria”. Amén.
