El papa Francesc ha prosseguit aquest dimecres amb el cicle de catequesi sobre l’Esperit Sant i l’Església. Ho ha fet davant 25.000 persones, en una audiència general en què ha esmentat la raó de per la qual costa tant aconseguir la unitat dins de l’Església: “Cadascú vol la unitat, però al voltant del seu propi punt de vista, sense pensar que l’altra persona que té davant pensa exactament el mateix sobre ‘el seu’ punt de vista”, ha sentenciat Francesc.
Catequesi íntegra
Estimats germans i germanes, bon dia!
El relat de la baixada de l’Esperit Sant a Pentecosta comença amb la descripció d’alguns signes preparatoris: el vent estrepitós i les llengües de foc, però troba la seva conclusió en l’afirmació: “I tots van ser plens d’Esperit Sant” (Ac 2,4). Sant Lluc, autor dels Fets dels Apòstols, destaca que l’Esperit Sant és aquell que assegura la universalitat i la unitat de l’Església. L’efecte immediat de l’ésser “omplir de l’Esperit Sant” és que els Apòstols “van començar a parlar en altres llengües” i van sortir del cenacle per anunciar Jesucrist a la multitud.
En fer-ho, Lluc va voler posar en relleu la missió universal de l’Església, com a signe d’una nova unitat entre tots els pobles. De dues maneres veiem que l’Esperit treballa per la unitat. D’una banda, empeny l’Església cap a l’exterior, perquè pugui acollir cada vegada més persones i pobles; de l’altra, la reuneix dins per consolidar la unitat assolida. Li ensenya a estendre’s en universalitat i a recollir-se en unitat, universal i una: aquest és el misteri de l’Església.
El primer dels dos moviments, la universalitat, el veiem en el capítol 10 dels Fets, en l’episodi de la conversió de Corneli. El dia de Pentecosta, els apòstols havien anunciat Crist a tots els jueus i observants de la llei mosaica, a qualsevol poble que pertanyessin. Es necessita una altra “pentecosta”, semblant a la primera, a la casa del centurió Corneli, per induir els Apòstols a ampliar l’horitzó i fer caure l’última barrera, la que hi ha entre jueus i pagans.
A aquesta expansió ètnica s’afegeix la geogràfica. Pau —sempre es llegeix en els Fets dels Apòstols (cfr 16,6-10)— volia anunciar l’Evangeli en una nova regió de l’Àsia Menor; però, està escrit, “l’Esperit Sant li ho havia impedit”; volia passar a Bitínia “però l’Esperit de Jesús no ho va permetre”. De seguida es descobreix el perquè d’aquestes sorprenents prohibicions de l’Esperit: la nit següent l’Apòstol rep en somni l’ordre de passar a Macedònia. L’Evangeli sortia així de l’Àsia i entrava a Europa.
El segon moviment de l’Esperit Sant, el que crea la unitat, ho veiem en el capítol 15 dels Fets, en el desenvolupament de l’anomenat Concili de Jerusalem. El problema és com fer que la universalitat aconseguida no comprometi la unitat de l’Església. L’Esperit Sant no actua sempre la unitat de manera sobtada, amb intervencions miraculoses i resolutives, com a Pentecosta. Ho fa també, i en la majoria dels casos, amb un treball discret, respectuós dels temps i de les divergències humanes, passant per persones i institucions, pregària i confrontació. De manera que avui diríem sinodal. Així va succeir, en el Concili de Jerusalem, en la qüestió de les obligacions de la Llei mosaica que s’han d’imposar als convertits pel paganisme. La seva solució va ser anunciada a tota l’Església amb les paraules ben conegudes: “Hem decidit, l’Esperit Sant i nosaltres” (Ac 15,28).
Sant Agustí explica la unitat operada per l’Esperit Sant amb una imatge, convertida en clàssica: “Allò que és l’ànima per al cos humà, l’Esperit Sant ho és per al cos de Crist que és l’Església” . La imatge ens ajuda a entendre una cosa important. L’Esperit Sant no obra la unitat de l’Església des de fora; no es limita a manar estar units. Ell mateix és el “vincle d’unitat”. Ell fa la unitat de l’Església.
Com sempre, acabem amb un pensament que ens ajuda a passar del conjunt de l’Església a cada un de nosaltres. La unitat de l’Església és la unitat entre persones i no es porta a terme a la taula, sinó en la vida. Tots volem la unitat, tots la desitgem des del més profund del cor; no obstant això, és tan difícil d’aconseguir que, fins i tot dins del matrimoni i de la família, la unió i la concòrdia siguin de les coses més difícils d’aconseguir i encara més de mantenir.
La raó —per la qual és difícil la unitat entre nosaltres— és que cadascú vol, sí, que es faci la unitat, però al voltant del seu propi punt de vista, sense pensar que l’altre que li està al davant pensa exactament el mateix sobre el “seu” punt de vista. Per aquest camí, la unitat no fa més que allunyar-se. La unitat de vida, la unitat de Pentecosta, segons l’Esperit, s’assoleix quan ens esforcem per posar en el centre Déu, no a nosaltres mateixos. També la unitat dels cristians es construeix així: no esperant que els altres ens arribin allà on nosaltres som, sinó movent-nos junts cap a Crist.
Demanem a l’Esperit Sant que ens ajudi a ser instruments d’unitat i de pau.
