El papa Francesc va tornar a manifestar la seva inquietud per la dramàtica situació desencadenada a Israel i Palestina després de dues setmanes d’enfrontaments i de bombardejos sobre la Franja de Gaza. Ho va fer el passat diumenge, després del res de l’Àngelus, on va afirmar estar “molt preocupat i afligit”. “Prego i estic a prop de tots el que pateixen, dels ostatges, dels ferits, de les víctimes i dels seus familiars”, va dir Francesc.
El pontífex va lamentar la greu situació humanitària a Gaza, on el darrer cap de setmana van començar a entrar, per fi, els primers camions carregats de material d’ajuda humanitària després de molts dies bloquejats al pas fronterer de Rafah. “Renovo la meva crida perquè s’obrin espais, es continuï permetent que arribi ajuda humanitària i s’alliberi els ostatges israelians”, va dir Francesc.
El pontífex també va mostrar la seva aflicció pels bombardejos de la setmana passada de l’exèrcit israelià sobre l’hospital anglicà i la parròquia greco-ortodoxa, que van deixar centenars de morts, entre els quals hi havia nombrosos infants palestins. “La guerra, tota guerra que hi ha en el món –penso també en la martiritzada Ucraïna– és una derrota. La guerra sempre és una derrota, és una destrucció de la fraternitat humana. Germans, atureu-vos!”, va clamar Bergoglio.
Finalment, va recordar la jornada de dejuni, d’oració i de penitència per la pau, que va convocar ell mateix pel pròxim 27 d’octubre i a la qual ha convidat a participar a totes les confessions religioses del món i a totes les persones de bona voluntat.
Catequesi abans de l’Àngelus
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’Evangeli de la Litúrgia d’avui ens relata que alguns fariseus s’uneixen als herodians per a tendir un parany a Jesús. Sempre buscaven tendir-li paranys. Van a veure’l i li pregunten: “És lícit pagar impost al Cèsar o no?” (Mt 22,17). És un engany: si Jesús legitima l’impost, es posa de part d’un poder polític mal suportat pel poble, mentre que si diu de no pagar-lo pot ser acusat de rebel·lió contra l’imperi. Un autèntic parany. Però Ell escapa d’aquesta insídia. Demana que li mostrin una moneda, que porta impresa la imatge del Cèsar, i els diu: “Perquè doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (v. 21). Què significa això?
Aquestes paraules de Jesús s’han convertit en una mica d’ús comú, però a vegades s’han utilitzat de manera equivocada –o almenys reductiva– per a parlar de les relacions entre Església i Estat, entre cristians i política; sovint s’entenen com si Jesús volgués separar a “César” i a “Déu”, és a dir, la realitat terrenal de l’espiritual. A vegades, també nosaltres pensem així: una cosa és la fe amb les seves pràctiques i una altra cosa, la vida de tots els dies. I això no funciona. Això és una “esquizofrènia”, com si la fe no tingués res a veure amb la vida concreta, amb els desafiaments de la societat, amb la justícia social, amb la política i etcètera.
En realitat, Jesús vol ajudar-nos a col·locar al “Cèsar” i a “Déu” cadascun en la seva importància. Al Cèsar —és a dir, a la política, a les institucions civils, als processos socials i econòmics— pertany la cura de l’ordre terrenal, i nosaltres, que en aquesta realitat estem immersos, hem de restituir a la societat el que ens ofereix a través de la nostra contribució de ciutadans responsables, parant esment al que se’ns confia, promovent el dret i la justícia en el món del treball, pagant honestament els impostos, comprometent-nos pel bé comú i etcètera. Però, al mateix temps, Jesús afirma la realitat fonamental: que a Déu pertany l’home, tot home i tot ésser humà. I això significa que nosaltres no pertanyem a cap realitat terrenal, a cap “Cèsar” de torn. Som del Senyor i no hem de ser esclaus de cap poder mundà. En la moneda, per tant, està la imatge de l’emperador, però Jesús ens recorda que en la nostra vida està impresa la imatge de Déu, al qual res ni ningú pot fer ombrar. Al Cèsar pertanyen les coses d’aquest món, però l’home i el món mateix pertanyen a Déu: no ho oblidem!
Comprenguem llavors que Jesús ens està retornant a cadascun de nosaltres a la pròpia identitat: en la moneda d’aquest món està la imatge de César, però, tu —jo, qualsevol de nosaltres— quina imatge portes dins de tu? Fem-nos aquesta pregunta: jo, quina imatge porto dins de mi? Tu, de qui ets imatge en la teva vida? Ens recordem de pertànyer al Senyor, o ens deixem modelar per les lògiques del món i fem del treball, de la política, dels diners, els nostres ídols a adorar?
Que la Verge Santa ens ajudi a reconèixer i a honrar la nostra dignitat i la de tot ésser humà.
