“Els pobres són una multitud, pensem en ells i tenim ben present l’Evangeli quan diu: no enterrem els béns del Senyor!”. Aquest va ser el missatge llençat pel papa Francesc el passat diumenge 19 de novembre durant la Santa Missa celebrada a la Basílica de Sant Pere en motiu de la VII Jornada Mundial dels Pobres. Sota el lema “No apartis el teu rostres del pobre”, la Jornada d’enguany va servir per un cop més reflexionar sobre la conducta de les persones cristianes vers les múltiples formes de pobresa del món actual. Així, el pontífex va instar a anar a trobar els pobres “amb valentia, fent de cada vida una ofrena d’amor pels altres”, enlloc de “viure bloquejats, pensant només en nosaltres mateixos, sense comprometre’ns”.
Homilia íntegra
Tres homes es troben amb una enorme riquesa entre les mans, gràcies a la generositat del seu senyor que parteix per a un llarg viatge. Aquest patró, no obstant això, un dia tornarà i cridarà de nou a aquells serfs, amb l’esperança de poder gaudir amb ells, per la forma en què, durant aquest temps, van fer fructificar els seus béns. La paràbola que hem sentit (cf. Mt 25,14-30) ens convida a detenir-nos en dos itineraris: el viatge de Jesús i el viatge de la nostra vida.
El viatge de Jesús. A l’inici de la paràbola, Ell parla d'”un home que, en sortir de viatge, va cridar als seus servidors i els va confiar els seus béns” (v. 14). Aquest “viatge” evoca el misteri mateix de Crist, Déu fet home, la seva resurrecció i ascensió al cel. Ell, que va baixar des del si del Pare per a venir a la trobada de la humanitat, morint va destruir la mort i, ressuscitant, va tornar al Pare. En concloure la seva jornada terrestre, Jesús emprèn el seu “viatge de retorn” cap al Pare. Però, abans de partir ens va lliurar els seus béns, un autèntic “capital”: ens va deixar a si mateix en l’Eucaristia, la seva Paraula de vida, a la seva Mare com a Mare nostra, i va distribuir els dons de l’Esperit Sant perquè nosaltres puguem continuar la seva obra en aquest món. Aquests “talents” són atorgats —especifica l’Evangeli— “a cadascun segons la seva capacitat” (v. 15) i, per tant, per a una missió personal que el Senyor ens confia en la vida quotidiana, en la societat i a l’Església. Ho afirma també l’apòstol Pau: “cadascun de nosaltres ha rebut el seu propi do, en la mesura que Crist els ha distribuït. Per això diu l’Escriptura: ‘Quan va pujar a dalt, es va portar amb ell als captius i va repartir dons als homes'” (Ef 4,7-8).
Fixem la mirada en Jesús, que va rebre tot de les mans del Pare, però no va retenir aquesta riquesa per a si, “no va considerar aquesta igualtat amb Déu com alguna cosa que havia de guardar gelosament: al contrari, es va sentir aclaparat i va prendre la condició de servidor” (Fil 2,6-7). Es va revestir de la nostra fràgil humanitat, com el bon samarità va alleujar les nostres ferides, es va fer pobre per a enriquir-nos amb la vida divina (cf. 2 Co 8,9), i va pujar a la creu. A Ell, que no tenia pecat, “Déu ho va identificar amb el pecat en favor nostre” (cf. 2 Co 5,21). En favor nostre. Jesús va viure per a nosaltres, en favor nostre. Aquesta és la raó que va inspirar el seu camí pel món abans de pujar al Pare.
La paràbola que hem sentit, no obstant això, ens diu també que “va arribar el senyor i va arreglar els comptes amb els seus servidors” (Mt 25,19). De fet, al primer viatge cap al Pare seguirà un altre, que Jesús realitzarà al final dels temps, quan tornarà en glòria i voldrà trobar-nos de nou, per a “ajustar els comptes”, ajustar els comptes de la història i introduir-nos en l’alegria de la vida eterna. I llavors, hem de preguntar-nos: com ens trobarà el Senyor quan torni? Com em presentaré jo a la cita que tinc amb Ell?
Aquest interrogant ens porta al segon moment: al viatge de la nostra vida. Quin camí recorrem nosaltres, en la nostra vida, el de Jesús que es va fer do o, per contra, el camí de l’egoisme? El camí de les mans obertes cap als altres, per a donar i lliurar-nos, o el de les mans tancades per a tenir més i assegurar-nos només a nosaltres mateixos? La paràbola ens diu que cadascun de nosaltres, segons les pròpies capacitats i possibilitats, ha rebut els “talents”. Compte, no ens deixem enganyar pel llenguatge comú, aquí no es tracta de capacitats personals, sinó, com dèiem, dels béns del Senyor, d’allò que Crist ens va deixar en tornar al Pare. Amb aquests béns Ell ens ha donat el seu Esperit, en el qual vam ser fets fills de Déu i gràcies al qual podem gastar la vida donant testimoniatge de l’Evangeli i edificant el Regne de Déu. El gran “capital” que ha estat posat a les nostres mans és l’amor del Senyor, fonament de la nostra vida i força del nostre camí.
I llavors hem de preguntar-nos: què faig amb un do tan gran al llarg del viatge de la meva vida? La paràbola ens diu que els primers dos servidors van multiplicar el do rebut, mentre el tercer, més que fiar-se del seu senyor, que li ho havia lliurat, li va tenir por i va romandre com paralitzat, no va arriscar, no es va involucrar, i va acabar per enterrar el talent. I això val també per a nosaltres, podem multiplicar el que hem rebut, fent de la nostra vida una ofrena d’amor per als altres, o podem viure bloquejats per una falsa imatge de Déu i, a causa de la por, amagar sota terra el tresor rebut, pensant només en nosaltres mateixos, sense apassionar-nos més que per les nostres pròpies conveniències i interessos, sense comprometre’ns. La pregunta és molt clara, ja que els primers dos servidors, en negociar amb els talents, arrisquen. I per això faig aquesta pregunta: m’atreveixo a arriscar en la meva vida? Amb la força de la meva fe, m’arrisco? Jo, com a cristiana, com a cristià, sé arriscar-me o em refugio en mi mateix per por o per covardia?
Germans i germanes, en aquesta Jornada Mundial dels Pobres la paràbola dels talents ens serveix d’advertiment per a verificar amb quin esperit estem afrontant el viatge de la vida. Hem rebut del Senyor el do del seu amor i estem cridats a ser don per als altres. L’amor amb el qual Jesús s’ha ocupat de nosaltres, l’oli de la misericòrdia i de la compassió amb el qual ha curat les nostres ferides, la flama de l’Esperit amb la qual ha obert els nostres cors a l’alegria i a l’esperança, són béns que no podem guardar només per a nosaltres mateixos, administrar-los pel nostre compte o amagar-los sota terra. Adrogueries de dons, estem cridats a fer-nos do. Nosaltres, que hem rebuts tants dons, estem cridats a fer de nosaltres mateix un do per als altres. Les imatges usades per la paràbola són molt eloqüents. Si no multipliquem l’amor al voltant nostre, la vida s’apaga en les tenebres; si no posem a circular els talents rebuts, l’existència acaba enterrat, és a dir, és com si estiguéssim morts (cf. vv. 25.30). Germans i germanes, quants cristians enterrats! Quants cristians viuen la seva fe com si ja estiguessin enterrats!
Pensem llavors en tantes pobreses materials, en les pobreses culturals, en les pobreses espirituals del nostre món; pensem en les existències ferides que habiten a les nostres ciutats, en els pobres que s’han convertit en invisibles, el crit de dolor dels quals és sufocat per la indiferència general d’una societat molt ocupada i distreta. Quan pensem en la pobresa, no hem d’oblidar el pudor, perquè la pobresa és pudorosa, s’amaga. Hem d’anar a buscar-la, amb valentia. Pensem en quants estan oprimits, cansats, marginats, en les víctimes de les guerres i en aquells que deixen la seva terra arriscant la vida, en aquells que estan sense pa, sense feina i sense esperança. Hi ha tantes pobreses quotidianes; no sols una, dos o tres, sinó multitud. Els pobres són una multitud. I pensant en aquesta immensa multitud de pobres, el missatge de l’Evangeli és clar: no enterrem els béns del Senyor! Fem que circuli la caritat, compartim el nostre pa, multipliquem l’amor. La pobresa és un escàndol; és un escàndol. Quan el Senyor torni ens demanarà compte i —com escrivia sant Ambrosio— ens dirà: “Per què han tolerat que molts pobres morissin de fam, quan posseïen or amb el qual procurar menjar per a donar-los? Per què tants esclaus han estat venuts i maltractats pels enemics, sense que ningú s’hagi preocupat de rescatar-los?” (Els deures dels ministres, PL 16,148-149).
Resem perquè cadascun de nosaltres, segons el do rebut i la missió que li ha estat confiada, es comprometi a “fer fructificar la caritat” ―fer fructificar la caritat― i a fer-se pròxim a algun pobre. Resem perquè també nosaltres, en acabar el nostre viatge, després d’haver acollit a Crist en aquests germans i germanes, amb els qui Ell mateix s’ha identificat (cf. Mt 25,40), puguem sentir que ens diu: “Està bé, servidor bo i fidel […] entra a participar del goig del teu senyor” (Mt 25,21).
