A la humilitat, una virtut que “està en l’arrel de la vida cristiana“, ha dedicat aquest dimecres el papa Francesc la seva catequesi de l’audiència general, “la gran antagonista del més mortal dels vicis, és a dir, la supèrbia”.
“Per a alliberar-nos del dimoni de la supèrbia, n’hi hauria prou amb contemplar un cel estrellat per a redescobrir la justa mesura“, va assenyalar el Papa, per a qui “benaurades [són] les persones que guarden en el seu cor aquesta percepció de la seva pròpia petitesa: es preserven de l’arrogància”.
El Papa va posar Maria com a exemple d’aquesta humilitat. “Déu —per dir-ho així— se sent atret per la petitesa de Maria, que és sobretot una petitesa interior. Certament, ella tenia moltes altres qualitats, que aniran apareixent a poc a poc en el relat dels Evangelis, però l’única que es menciona és aquesta: la humilitat”, va dir Francesc.
“En un món que és una cursa per a aparentar, per a demostrar-se superior als altres, Maria camina amb decisió, només pel poder de la gràcia de Déu, en direcció contrària”, va subratllar el Papa, qui també va destacar que “aquesta petitesa seva és la seva força invencible: és ella qui roman als peus de la creu, mentre es fa miques la il·lusió d’un Messies triomfant. Serà Maria, en els dies que precedeixen a Pentecosta, qui reuneixi el ramat de deixebles”.
“La humilitat ho és tot. És el que ens salva del Maligne i del perill de convertir-nos en els seus còmplices. És la font de la pau en el món i a l’Església. Déu ens ha donat un exemple d’ella en Jesús i Maria, per a la nostra salvació i felicitat”, va concloure el Papa.
A l’hora de les salutacions, Francesc, dirigint-se als pelegrins, va saludar els novicis presents i va demanar resar per les vocacions. Igualment, va reiterar la seva ja tradicional petició per la pau en el món. “Orem per la pau. Necessitem tant la pau… El món està en guerra. No oblidem a la martiritzada Ucraïna, que està sofrint tant. No oblidem Palestina, Israel. Que s’aturi aquesta guerra. No oblidem a tants altres països en guerra. Germans i germanes, és necessari orar per la pau en aquest temps de guerra mundial”, va pregar el Pontífex.
Text íntegre de la catequesi papal
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Tanquem aquest cicle de catequesi aturant-nos en una virtut que no forma part de la llista de les virtuts cardinals i teologals, però que està en l’arrel de la vida cristiana: la humilitat. Ella és la gran antagonista del més mortal dels vicis, és a dir, la supèrbia. Mentre l’orgull i la supèrbia inflen el cor humà, fent-nos semblar més del que som, la humilitat ho retorna tot a la seva justa dimensió: som criatures meravelloses però limitades, amb virtuts i defectes. La Bíblia ens recorda des del principi que som pols i a la pols tornarem (Gn 3,19), “humil”, de fet ve d’humus, terra. No obstant això, sovint sorgeixen en el cor humà deliris d’omnipotència, tan perillosos!
Per a alliberar-nos del dimoni de la supèrbia, n’hi hauria prou amb molt poc; n’hi hauria prou de contemplar un cel estrellat per a redescobrir la justa mesura, com diu el Salm: “Quan miro el cel que han creat les teves mans, / la lluna i els estels que hi has posat, / jo em dic: ‘Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?” (8,4-5). I la ciència moderna ens permet ampliar molt més l’horitzó i sentir encara més el misteri que ens envolta i habita.
Benaurades les persones que guarden en el seu cor aquesta percepció de la seva pròpia petitesa: es preserven de l’arrogància. En les seves benaurances, Jesús parteix precisament d’ells: “Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne dels cels” (Mt 5,3). És la primera benaurança perquè és la base de les que segueixen: de fet, la mansuetud, la misericòrdia, la puresa de cor sorgeixen d’aquest sentiment interior de petitesa. La humilitat és la porta d’entrada a totes les virtuts.
En les primeres pàgines dels evangelis, la humilitat i la pobresa d’esperit semblen ser la font de tot. L’anunci de l’àngel no té lloc a les portes de Jerusalem, sinó en un remot llogaret de Galilea, tan insignificant que la gent deia: “De Natzaret pot sortir una cosa bona?” (Jn 1,46). Però és des d’allí des d’on reneix el món. L’heroïna triada no és una petita reina criada amb zel, sinó una noia desconeguda: Maria. Ella mateixa és la primera a sorprendre’s quan l’àngel li porta l’anunci de Déu. I en el seu càntic de lloança, el Magnificat, destaca precisament aquesta sorpresa: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 1, 46-48). Déu -per dir-ho així- se sent atret per la petitesa de Maria, que és sobretot una petitesa interior. Certament, ella tenia moltes altres qualitats, que aniran apareixent a poc a poc en el relat dels Evangelis, però l’única que es nomena és aquesta: la humilitat.
A partir d’aquí, Maria anirà amb compte de no trepitjar l’escenari. La seva primera decisió després de l’anunci de l’àngel és dirigir-se a les muntanyes de Judà, per a visitar a Isabel: l’assistirà en els últims mesos del seu embaràs. Però, qui veu aquest gest? Ningú excepte Déu. D’aquesta ocultació, la Verge mai sembla voler sortir. Com quan, des de la multitud, una veu de dona proclama la seva benaurança:
“Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!”. (Lc 11,27). Però Jesús replica immediatament: “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!” (Lc 11,28). Ni tan sols la veritat més sagrada de la seva vida —ser la Mare de Déu— es converteix en motiu de jactància davant els éssers humans. En un món que és una cursa per a aparentar, per a demostrar-se superior als altres, Maria camina amb decisió, només pel poder de la gràcia de Déu, en direcció contrària.
Podem imaginar que ella també va conèixer moments difícils, dies en què la seva fe avançava en la foscor. Però això mai va fer vacil·lar la seva humilitat, que en Maria va ser una virtut granítica: ella és sempre petita, sempre nua de si mateixa, sempre lliure d’ambicions. Aquesta petitesa seva és la seva força invencible: és ella qui roman als peus de la creu, mentre es fa miques la il·lusió d’un Messies triomfant. Serà Maria, en els dies que precedeixen a Pentecosta, qui reuneixi el ramat de deixebles, que no havien estat capaços de romandre ni una hora tot sol amb Jesús i li havien abandonat quan va arribar la tempesta.
La humilitat ho és tot. És el que ens salva del Maligne i del perill de convertir-nos en els seus còmplices. És la font de la pau en el món i a l’Església. Déu ens ha donat un exemple d’ella en Jesús i Maria, per a la nostra salvació i felicitat.
Article publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital‘
